09.02.2023 - 21:40
Ada Colau ha causat un bon enrenou amb la decisió de tallar les relacions entre l’Ajuntament de Barcelona i Israel. Ho ha fet arran dels atacs del Tsahal al campament de refugiats de Jericó, que han fet cinc morts. La formació del nou govern israelià, amb l’extrema dreta a dins, ha fet créixer molt la tensió en els territoris palestins on la gent més jove, tal com expliquem en aquesta anàlisi de Marie Durrieu que publiquem avui, simplement no sap com eixir de la desesperació.
Colau fa gairebé vuit anys que és batllessa. Va arribar al consistori el juny del 2015 i, parlant només de memòria, em vénen al cap situacions més dures que aquesta d’ara, que no han merescut una reacció comparable en cap moment. Només a tall d’exemple, tan bon punt arribà al consistori es va desfermar la habba, la intifada dels ganivets, en què hi hagué dos-cents morts palestins i trenta d’israelians. La pregunta, doncs, és per què cal córrer ara a trencar les relacions amb Israel i abans no?
En relació amb això, és difícil de no sospitar que, una vegada més, el conflicte entre Israel i Palestina es fa servir per a marcar distàncies d’acord amb els interessos locals i pensant en la política local. Si més no, la cronologia sembla delatar-ho. Perquè l’afer esclata justament, i no abans, quan Collboni abandona el govern de la ciutat i quan els sondatges col·loquen Trias al capdavant. Tots dos estan en desacord amb la decisió de Colau i això confirma que és un bon tema que Barcelona en Comú pot aprofitar per marcar distàncies.
De fet, hi ha un segon aspecte si més no curiós de la polèmica. L’Ajuntament de Barcelona està agermanat amb unes quantes ciutats del món, com ara algunes que avui podrien ser políticament polèmiques, si es volen crear polèmiques, com ara Sant Petersburg, Istambul, Boston, L’Havana, Dubai i Xangai. I hi ha també protocols de col·laboració amb ciutats com Isfahan, a l’Iran, país que hauria de preocupar especialment tothom i molt més gent amb una sensibilitat feminista. En canvi, no s’ha trencat mai la col·laboració amb cap d’aquestes ciutats aquests darrers vuit anys.
Per què Tel-Aviv, doncs? I, sobretot, per què Tel-Aviv ara? L’excepcionalitat de la decisió a mi em fa pensar que és condicionada per la proximitat de les eleccions i pels mal resultats que els sondatges pronostiquen a Barcelona en Comú. Perquè difícilment sé imaginar-me una maniobra que desmarque més Colau de la resta del consistori –ningú no l’acompanyarà en una decisió com aquesta– i que, alhora, referme més la unitat del seu nucli de votants més fidel. I, també, segurament, que li acoste el vot musulmà, la constituency musulmana de Barcelona, que ja és un tant per cent important de la ciutat.
Dit d’una altra manera: Ada Colau hauria pogut trencar les relacions amb Isfahan, per exemple, però això molt probablement no hauria suscitat cap polèmica amb els altres grups polítics ni hauria motivat excitació entre els seus votants, la voluntat de fer pinya amb ella. De manera que ho lamente molt, però em fa l’efecte que tornem a tenir davant un tema clàssic, el de fer servir allò que passa al Llevant no per parlar del Llevant sinó com una manera interposada de parlar de nosaltres mateixos. Aprofitant-se’n.
PS1. Hi ha una altra manera de veure l’afer: Ada Colau ja té la derrota coll avall i es dedica sobretot a reagrupar les seues tropes més fidels perquè siga com menys dura millor.
PS2. No sé si això cal aclarir-ho, però no parle sobre el conflicte entre Palestina i Israel ni en done la meua opinió. No és aquest el tema d’avui.
