Ada Castells: “Sóc una ingènua militant”

L’escriptora Ada Castells (Barcelona, 1968) s’estrena a l’Altra Editorial amb la publicació de Solastàgia, una novel·la que ens submergeix en una història d’aires apocalíptics, esquitxada d’ironia, on Barcelona queda inundada i la protagonista es veu abocada a anar-se’n amb la família i encetar una vida nova en un petit poble de l’Empordà. El títol és un terme que conté la suma de dolor i consol i fa referència a l’afecció mental de la protagonista, que sofreix un trencament interior que li fa difícil de connectar-se amb la realitat, aclaparada per la por de les conseqüències del canvi climàtic. Tot i que la novel·la té traces distòpiques, Castells prefereix parlar d’utopia i arremet contra els discursos catastrofistes i fa una crida a un canvi.

—Tal com expliqueu a l’entrada del llibre, “solastàlgia” és un terme inventat per l’activista i filòsof australià Glenn Albrecht, que defineix el dolor de qui se sent testimoni de la destrucció de la Terra. La sonoritat del terme fa pensar en la unió de solitud i nostàlgia. S’assemblen, però no són el mateix.
—Mentre escrivia la novel·la, el títol que tenia al cap era “Fragilitat”. Però un dia, llegint un llibre de Srecko Horvat, vaig descobrir la paraula “solastàlgia” i vaig pensar que era el terme perfecte per a la novel·la. Perquè realment parlo d’això i és bonic per la sonoritat que té… A l’editora, l’Eugènia Broggi, li va agradar molt. Ella venia de publicar una altra novel·la amb un títol rar, Distòcia. I ara, darrerament, han sortit prou llibres amb títols estranys, com el Boots d’en Miquel de Palol, etc. A mi m’agrada molt, aquest títol.

—La solastàlgia, a més de marcar l’estat emocional de la protagonista, també diríeu que és un tret que caracteritza la societat actual?
—Ens hem adonat que un dels reptes del nostre temps és arreglar el desori del canvi climàtic. L’hem feta grossa, ens hem passat de rosca. Tenim el piset brut i desendreçat i és urgent que l’arreglem. La negació del canvi climàtic ja només la fan quatre bojos o gent malintencionada, tota la comunitat científica sap que hi ha canvi climàtic i que és causat per l’ésser humà. Per tant, hi hem de posar remei. I ens trobem en un moment de perplexitat, com si ens haguessin diagnosticat una malaltia mortal i no sabéssim què hem de fer. Si hem de fugir al camp i començar un nou estil de vida, no tothom s’ho pot permetre; si hem de quedar-nos a la ciutat i passar de tot i l’últim que apagui el llum, com aquests quatre rics del món que fantasiegen amb la idea d’anar a viure a Mart, és absurd. Hem de posar més mesures d’I+D i inventar-nos alternatives energètiques, saber com hem d’acumular l’energia, etc., i els qui no som en aquestes branques científiques, mirar d’evitar la solastàlgia, que és evitar aquesta tristesa que et deixa aclaparada. Et causa una depressió, i això et provoca passivitat. Intentar de preservar-nos d’això fugint de titulars apocalíptics i de titulars en futur. Quan jo estudiava periodisme era prohibit de fer servir la conjugació futura per fer titulars. Ara és un bombardeig constant. Això és com el conte de “Pere i el llop”, quan passi de debò ja no ens ho creurem.

—Ara feu un discurs antiapocalíptic, però la protagonista de la vostra novel·la és una dona afectada per la solastàlgia, que veu un final apocalíptic del món.
—Ella està convençuda que ens queden quatre anys de vida en el planeta, perquè un altre personatge explica que Einstein va dir que quan es comencessin a extingir les abelles, al món li quedarien quatre anys d’existència. I ens trobem sobre el 40% d’extinció de les abelles. Ella és una persona empatxada de lectures apocalíptiques, és una dona fràgil, arran d’un remordiment no resolt, i també per la pandèmia i perquè Barcelona ha tingut una inundació que l’ha portada, a ella i la seva família, a fugir de la ciutat i refugiar-se en un poble petit i s’ha d’adaptar a una nova realitat. Ella és mare d’una filla adolescent i això també és un altre element de fragilitat. Se’n parla poc, però quan les mares tenim fills adolescents vivim una situació emocionalment molt dura. Et converteixes en un monstre per a aquella criatura que t’havia adorat, que t’abraçava a la sortida de l’escola. I no importa què opinis, tot ho fas malament i tot és culpa teva. Per tot plegat, la pobra Sara es troba en un moment vital molt dur i això fa que trontolli molt.

—El context claustrofòbic de la pandèmia i l’emergència climàtica us ajuda a parlar d’altres coses de gravetat, perquè hi ha unes quantes línies argumentals potents en el llibre: el risc de recaure en una depressió i la sobreprotecció que exerceixen els altres; la relació d’una mare amb la filla adolescent; una escriptora que no escriu i el procés de creació i la literatura com a eina curativa…
—M’ha costat molt, que les línies argumentals tinguessin tant de pes. Perquè el meu punt de partida era parlar del canvi climàtic i de la pandèmia. Durant la pandèmia, jo realment pensava que el món es col·lapsava. I em trobava solastàlgica, però en lloc de prendre-m’ho com un fet trist, pensava: finalment ens aturem! En aquell moment, feia temps que havia acabat l’anterior novel·la, Mare, i ja havia passat el temps de guaret, en què et trobes totalment buida i no surt res, i ja començava a ser esponja. Aleshores, va i la vida em regala una pandèmia, un tema boníssim! D’entrada era un llibre més reflexiu, em vaig empassar un munt de llibres, em sortia una peça més assagística. Però tinc una amiga que em fa de primera lectora, que em deia: “Ada, que tu ets novel·lista, que el que agrada de les teves novel·les són els personatges, que els passin coses, que en el fons tu sempre ets el personatge…” I aleshores em vaig inventar la inundació de Barcelona, em vaig inventar la fugida, etc. Però el punt de partida era fer una rebequeria sobre com ens trobem reaccionant davant el canvi climàtic.

—Darrerament, Barcelona surt retratada d’una manera molt desllorigada. No sé si és una metàfora de com veieu la ciutat.
—No, jo sóc optimista, tot i que visc al costat de la plaça Verdaguer i estic amb obres des de fa molt de temps i la sensació és de devastació apocalíptica. Però sóc molt optimista amb la ciutat. El passeig de Sant Joan mateix està enjardinat, i pots anar amb bicicleta per tot arreu i no et jugues la vida. Patim el turisme, això sí. Però totes les ciutats es troben en un procés de transició, que saben que han de fer els deures, perquè no podem continuar vivint sota aquesta capa de contaminació i perquè hi ha unes exigències d’estalvi energètic cada cop més extremes.

—Anem al personatge principal: hi ha un turment constant de la protagonista i això es transmet amb uns pensaments de malfiança envers els altres i una idea de raresa que juga entre la singularitat sobrevalorada i el flagel. I això crea un ambient d’angoixa que se suma a la del context.
—Perquè hi ha alguna cosa refractària en tot això de la desorientació i d’aquest sentiment de perplexitat i alhora de sobreresponsabilitat difícil d’assumir, de tristesa. I és que ho tenim en un àmbit planetari, en un àmbit familiar i en un àmbit personal. Tot suma. Aquesta amenaça constant, que ens diu que el futur dels nostres fills serà pitjor que el nostre, aquests discursos van minant, minant, i al final et penses que la teva vida també ha de ser així. Ella té una incapacitat de viure fins i tot els moments d’alegria.

—En les vostres novel·les sempre apareix la Bíblia. En aquesta novel·la, també. Davant la visió apocalíptica del món que té la protagonista, les set trompetes profètiques de la fi del món.
—Un cop tenia la novel·la feta vaig voler subratllar més el llibre de l’Apocalipsi i vaig llegir-me els set àngels anunciadors i quan els vaig començar a desgranar i els anava col·locant, tot em quadrava. La Bíblia sempre és present en les meves novel·les per la meva ascendència protestant. L’Apocalipsi és una altra de les lectures que fan mal a la protagonista. Tot i que quan era nena li feien bé.

—Podríem definir la vostra novel·la com a distòpica?
—Potser utòpica. Acaba bé.

—Però la ciutat s’inunda… Veig que no us agrada que es defineixi com a distòpica.
—La inundació de la ciutat és el punt de partida que jo necessitava perquè aquesta família fugís, perquè volia col·locar-la al camp. I volia demostrar que hi ha una visió molt idealitzada del fet de viure al camp, que no és real. La natura no té pietat ni està posada al nostre servei. És un mirall, una imposició de les incomoditats, i això et posa a prova. I el canvi d’estil de vida l’haurem de fer, tant sí com no. Ja hem fet una part del procés: ara ens fa angúnia fer-nos una banyera d’aigua calenta cada dia, perquè es gasta molt. Ens fa angúnia veure una ampolla de vidre enmig de l’orgànica. Són coses que hem anat interioritzant.

—Si que sou optimista. De veritat creieu que hi ha una massa crítica en aquest sentit?
—Jo sóc una ingènua militant. Crec que certes coses antiecològiques les acabarem veient de mal gust. I amb la literatura, l’art, els mitjans, podem contribuir a arribar a aquest punt, perquè creem tendències, estils de vida. Per exemple, viatjar comença a ser tronat. Abans era glamurós anar a un aeroport, ara no. Però hem d’entendre aquest canvi d’una manera plaent, no impositiva. S’ha de plantejar com un guany. Els canvis socials impliquen comportaments diferents. I la feminització de la societat contribueix molt a aquest canvi de mentalitat. Espero que continuem en aquesta línia, és que ho hem de defensar per salvar el planeta. I la feminització l’hem de defensar dones i homes, perquè no hi ha cap més camí, és el camí de tornar a tenir cura els uns dels altres, de la no-competitivitat, de la manca d’un consum tan exacerbat, de la preservació del nostre entorn, etc.

—Us veig molt compromesa, en un moment de poc compromís, en general.
—Jo crec que els joves estan molt compromesos amb el tema ecològic i amb el tema del gènere. Molts joves compren roba de segona mà, no es treuen el carnet de conduir, no viatgen…

—Ara que parleu dels joves i tornant a la novel·la, un dels fils argumentals importants al qual ja heu fet referència és la relació que la mare té amb la seva filla adolescent i la incapacitat per a comunicar-s’hi.
—En els adolescents hi ha manca de comunicació i mala llet, que és una combinació horrorosa. És una situació de desigualtat bèstia. I, és clar, en un moment de desorientació, com hem d’orientar els fills, què els hem de dir?

—En la novel·la anterior, Mare, hi havia una mirada de la filla cap a la mare, i en aquesta la filla ja és mare i parla de la seva experiència com a mare. Mare era una novel·la dura, i aquesta també ho és, però potser més que dura és claustrofòbica.
—Jo diria que en aquesta novel·la hi ha molt de dolor. Però si una cosa bona té l’adolescència és que s’acaba. Es fan grans. I en la novel·la, la filla és un personatge que es transforma, que evoluciona.

—Vau publicar Mare amb la Campana, quan Isabel Martí n’era l’editora. Entre aquella novel·la i aquesta, la Campana ha entrat al grup Penguin Random House. Per què no us hi vau quedar i vau optar per l’Altra Editorial d’Eugènia Broggi?
—Vaig gaudir molt amb la Isabel Martí durant el procés d’edició de Mare, i jo volia tornar a tenir aquest tipus de relació estreta amb l’editor. Als grans grups hi ha gent molt vàlida i bona, però la dinàmica no sol ser aquesta, perquè tenen molts més autors i històries. Jo volia un projecte més petit, amb un equip petit. L’Altra és un projecte petit amb una gran editora, l’Eugènia Broggi. El fet que ella, que és crítica, que en sap molt de literatura, apostés per la novel·la em va donar molta seguretat. I m’hi trobo molt bé.