O aculls o pagues: un conte de Nadal

Poc que sóc aficionada als contes de Nadal, què hi farem. N’he llegit i en llegeixo poquíssims. No els trobo gens a faltar. Tampoc en veig en pel·lis, si no és aquella de la cançó que ara mateix tinc a la boca: “All I want for Christmas is you” [“L’únic que vull per Nadal ets tu”], un desig i un misteri, però ara això no ve a tomb. No compto gens amb els contes de Nadal, però, ves, aquest any assistim a un betlem formidable: les resolucions europees sobre allò que amb la boca plena hem convingut d’anomenar la “crisi” dels refugiats, les persones que miren d’arribar, vives o mortes, a les nostres platges i fronteres, m’han semblat i em semblen, les determinacions europees, el conte de Nadal perfecte: el més diàfan, entenedor i inequívoc, el menys sentimental ni irònic ni res: o aculls o pagues. Pagues 20.000 eurets per cada refugiat que no voldràs acceptar.

Les coses, clares, i aquesta ho és. També ha estat i és meridiana la resposta en forma de silenci d’allò que, també amb la boca plena i la llengua de fusta, en diem societat civil. O no ho he sabut veure i les notícies en aquest sentit m’han passat per alt o a ningú l’ha sobtat ni ha posat en solfa que treure’t de sobre un refugiat tingui un preu. Un preu públic, eh, un preu que és fixat en les pàgines que recullen l’acord europeu d’aquesta setmana, la setmana de Nadal.

Val més que s’ho pensin, encara més, molt més, els refugiats, perquè no és pas gaire plausible que els estats en realitat estiguin disposats a pagar tants euros, ja que no parlem d’un o dos refugiats… Calculin, si te n’arriben cent i et fan nosa, quina morterada: dos milions d’euros. I n’arriben centenars, milers.

Roda el cap, les xifres volen esvalotades, em marejo. I si per estalviar-se la morterada a alguna estructura d’estat se li acut una solució imaginativa? És cert que enfonsar-los a la mar o al bosc per on sigui que arribin no és gaire imaginatiu, però sí efectiu, i al capdavall això és el que ja passa… Una altra solució seria que es mengessin entre ells, afamats que arriben, una proposta que ja va fer l’escriptor Swift fa tres segles respecte de la fam a Irlanda, repetida i repetida. Una modesta proposició, en va dir, que sempre es recicla com a esperit dels temps: per què no ara, també?

Avui, demà i ahir, posats a taula, oblidarem els pobres, que deia Salvat-Papasseit: és el conte de Nadal de cada any i el del 2023 té les cares dels refugiats que evitem. Ho és per a elles i ells, desventurats coratjosos que somien amb Europa i, sense que ho siguin tots, de refugiats, també és el conte de Nadal per a les 1.384 persones que dormen als carrers de Barcelona, segons el recompte de Càritas i dels voluntaris que han pentinat la capital aquest mes de desembre per saber-ho: la xifra més alta comptada mai fins ara al Cap i Casal.

Em ve a la memòria també, i potser a més d’un de vosaltres, un descomunal film de Berlanga, aquell de “posi un pobre a la taula”. El clàssic Que bonic que és viure nord-americà de Capra no li arriba ni a la sola de la sabata. Posi’l, el pobre, a la taula: o pagui.