L’acord Sánchez-Iglesias és la darrera barrera defensiva d’Espanya

Els comuns són, per damunt de tot, españols, i com a tals llevat d’algun matís -benvingut-, el seu ideari sobre el que és o ha de ser españa és gairebé calcat al de la resta. Quan la famosa i mai prou hiper-valorada transició ja vaig tenir moltes discussions amb companys que quan el Suárez i Cia. deien que “si manés l’esquerra que llavors eren bàsicament el Felipe González i el Santiago Carrillo, a Catalunya ens aniria millor i jo sempre els deia que no deixaven de ser españols i que, de cara a Catalunya molt poca diferència hi havia si n’hi havia alguna. Em sembla que el temps m’ha donat la raó

Em va sorprendre l’actitud del Sr Asens criticant l’acció d’ahir del Tsunami a l’AP7 com si parlés defensant els interessos de la patronal i, a més, carregant contra l’independentisme acusant-lo – això sí, des de l’equidistància marca de la casa – d’estar en l’origen de l’èxit electoral del partit d’extrema dreta espanyol (?)
D’altra banda, la posició d’avui del Sr. Iglesias contrasta radicalment amb allò que va dir en campanya durant el debat de TVE quan va afirmar que el seu partit no posaria línies vermelles amb el “tema de Catalunya”. Tanmateix, al Congreso, moments abans de fer la darrera proposta per entrar al Gibierno socialista, va expressar clarament que “con el tema de Catalunya” respectarien les decisions que prengués el PSOE.
Tot plegat fa pensar que l’Estat i aquells poders que l’instrumentalitzen han decidit recolzar la coalició d’ambdós partits mantenint així l’estatus quo del règim del 78.
Endavant amb les mobilitzacions, pacífiques i permanents.

L’auto proclamada progressia de l’esquerra burocràtica de COMUNS-PODEMOS no pot resoldre res perquè és això: burocràtica. Està formada básicament per la neoburgesia del segle XXI: una classe social, privilegiada, del funcionariat, que depèn del règim i està molt lluny de representar a la classe treballadora dels sector provat.
L’Espanya, autista per l’economia productiva, ha fet el que ells anomenen “l’Espanya buida” i l’han recarregat d ‘empleats públics; més del 30% en les comunitats d’Extremadura, castelles i Andalusia. PODEMOS és titella de l’IBEX, i per aixó els coneixem gràcies a La Sexta-País-etc.
Amb la situació actual de desgast total dels drets socials i de la justícia en favor del poder econòmic, només una esquerra que surt al carrer i aposta per la desobediència, és esquerra de veritat. La demostració empírica la tenim en la Colau: del promès res de res i la culpa dels demés… A BCN la pujada del cost de la vivenda ha pujat un 20%, el transport públic també és més car, la pobresa ha crescut, el poder adquisitiu és més baix, en desnonaments és la ciutat líder… La senyora ha passat de l’acció al carrer en precari a no fer res i pujar-se el sou un 40%. Diu que és republicà però aplaudeix al borbó franquista…
Això és la progressia monàrquica espanyola unionista.

ja feia temps que els comuns sabem que juguen a la “Escanya Unida” “Una Grande y Libre” no ens ha vingut res de nou, però que farà E.R.C. donarà el vot positiu o l’abstenció a canvi de res? Espero que no o serà la destrucció com a partit ja que perdran la credibilitat. I Junts x Cat quan pensen en trencar el pacte a la Diputació de Barcelona o al Consell Comarcal del Berguedà (el que conec) que ens queda no creure en els partits i fer la nostra revolució senes ells.
Sort en tenim d’aquestes editorial i de les vostres noticies per ajudar-nos a mantenir-nos en el nostre objectiu INDEPENDENCIA

Les patronals catalanes, basques i espanyoles de l’IBEX 35 s’estimen més per enfrontar l’independentisme a Catalunya; així com, la crisi econòmica a venir, posar al capdavant del govern colonial uns assalariats d’esquerres que no de dretes.

Els socialistes que varen emblanquir la transacció espanyola juntament amb els comunistes espanyols tenen una segona oportunitat per allargar-li l’agonia amb l’ajut de les esquerres catalanes o si cal amb els hereus del franquisme de segona generació.

Aquesta opció de les suposades esquerres espanyoles amb la col•laboració possiblement de les catalanes els hi permet dues coses. D’una banda repetir el fals esquer de les “esquerres” i deixa en segona opció la veritable fórmula que TOTS els partits espanyols estan a sou del règim oligàrquic.

Que tota la parafernàlia espanyola està despullada de sentit social i democràtic n’és un exemple l’Ajuntament de BCN on Els comuns han pactat amb el PSC i C’s ambdós signants del 155. Si C’s va néixer per anar contra Catalunya Podemos per controlar la regeneració d’Espanya i evitar la independència de Catalunya.

Sortosament, la societat catalana està al corrent de tot aquest joc colonial que manté tenallada la Regió d’Espanya i sotmesa a Catalunya. Caldrà veure que fan els partits catalans; així com, la premsa i altres intermediaris d’aquesta pantomima infame repetida durant quaranta-tres anys contra Catalunya.

(Editorial oportú i precís; per avisar del que pretenen, col.laboradors i còmplices de mantenir el règim colonial, contra la voluntat d’una gran majoria a Catalunya!)

Espanya és un “constructe”, buit de realitat, que només s’ha alimentat d’autoritarisme i de frustració (des del 98, passant per Primo de Rivera i Franco per acabar amb la constitució del 78). Per això, quan tant els auto-definits de dretes com els d’esquerres volen defensar Espanya o es defineixen com espanyols comparteixen múltiples coses; en especial la reacció i la impossibilitat de veure la realitat. Unint-te a la idea d’Espanya incorpores automàticament, sense possibilitat de fugida, l’autoritarisme, la xenofòbia anti-catalana i l’aïllament provincià i anti-modern. Quin gran favor faríem als espanyols si aconseguim separar-nos-hi!. L’stato quo, que ha creat aquest “constructe” ja no podria mantenir-lo, i els espanyols podrien per fi alliberar-se.
Recordem el que digué Thomas H. Huxley el 1873, quan feia l’obituari del bisbe anglicà Samuel Wilberforce, amb qui havia tingut agres discussions sobre l’evolució i que morí al caure de cap del cavall: “per primera vegada el seu cervell i la realitat van entrar en contacte, i el resultat va ser funest”. Esperem que quan la classe política espanyolitzada entri en contacte amb la realitat el resultat sigui més amable.

S’ACLARIRAN MOLTES COSES

M’és igual les giragonses d’aquest energumen i el perquè dels seus moviments erràtics. Primer blanqueja Vox i després l’utilitza per fer el xantatge de la por.

Aviat veurem Unidas i els Comuns fent costat a la fiscalia i a la GC contra Catalunya a les ordres de Sánchez. L’equidistància és una cadena de water que només ens treu la merda de la vista…

Allò important es veure a n’aquest sac dels 23 vots independentistes al Congreso, quants n’hi ha que són de rendició. Perquè votar a favor o abstenir-se a canvi de res –tant que ho repeteixen perquè el “res” el puguin disfressar d’algun valor–, seria això: una rendició. Si això passa, el “ni oblit ni perdó” del carrer serà per ells.

I ara he de copiar: “l’independentisme ha recuperat la voluntat de guanyar i està disposat a tot, sense deixar-se atrapar en la mentalitat subsidiària que tant de mal li havia fet…”

PS. El vot indepe del 10-N em sembla molt carregat d’inèrcia partidista i reflecteix una realitat política que cada dia sembla més fora del temps i subsidiaria del poder del carrer. No trobeu?

L’autoorganització s’està saltant els partits !!

Els comuns són de tot menys revolucionaris. Només volen gestionar les molles autonomistes amb tints “més progressistes”, però res més. I ni això, perquè són més de quedar bé que de fer païs, amb la qual cosa arreglen una cosa i n´espatllen deu. Ja els hi tinc presa la mida. Són el PSOE de la transició, es posen la jaqueta de pana i enblanquinen l´autoritarisme franquista que marca les polítiques estatals que condicionen econòmicament les autonòmiques. Fer veure que volen canviar perquè res no canvii. I si ens prenen drets… mira… fem un twitet, una aparició de la Colau dient que a ella també li ha passat allò que ha passat i que és injust, i anar tirant que la vida són dos dies. Els he vist posar més tripes pels dies 6 y 7 de setembre, o en les nostres protestes contundents, que en el 155 digital i tota la repressió policiaco-judicial que estem patint. Amén del silenci a les manipulacions i mentides dites pels mitjants del règim sobre l´independentisme, que han fet pujar Vox. Volen estar a missa i repicant, i això en matèria de drets no és possible. O els defenses o la història et posarà del costat dels que no els van defendre, i per tant culpables de la conculcació.

Dit amb tot el respecte pels sentimentals d’esquerres. Crec que l’editorialista l’encerta quan diu que ERC donarà suport a aquesta darrera comèdia. Qui fa un cistell fa un cove. Històricament sempre ha fet el mateix. L’any 31 el President Macià va canviar la proclamació d’Estat Català per un Estatut penòs, 48 hores després de l’històrica aparició de la plaça de Sant Jaume. L’any 34 els Fets d’Octubre es van produir de fet per una “Espanya” Federal. La tria del Tripartit, especialment el segon amb Montilla i el socialisme baixllobregatí, un altre cop va prevaldre la seva obsesió pels pobles d’Espanya que majoritàriament són el castellà, que a més, és els que ens ofega. A cop d’ull i després d’anys d’experiència crec aquest partit és també una mica “montapollos”. Sempre porta les coses al límit retòricament parlant (recordem les 33 monedes o el pais sen’s està quedant a les mans) i quan arriba l’hora de triar el país o el partit, mira sempre cap a Espanya. Això que dic no allibera a d’altres partits que també, tradicionalment, han fet la seva vida política més mirant a un punt de vista sectorial que nacional, tot i que la catalanitat, la tenien més clara. En fí, penso que bona part de la gent catalana està ara en una altra òrbita. Segons com vagi podria debilitar el moviment però finalment la llei de la gravetat és una…de moment

S’ha fet una posada en escena de gran pacta per a un simple preacord, és a dir, res ferm. Molta foto, molt de bombo, per a un prepacte que parla de qüestions molt genèriques i poc concretes. Hi desconfio totalment, potser pecaré d’escèptic però veig Sánchez dinamitant aquest document i les negociacions que vindran els propers dies tot acusant Iglesias del fracàs “d’allò que ja estava dat i beneït”. Crec que estem davant de l’escenificació del que acabarà presentant-se com l’última possibilitat (frustrada) de fer un govern progressista i que servirà per justificar, per sentit d’estat, un govern amb el vistiplau del PP.

Benvolgut director,
No suporto veure com els meus amics i companys lluiten a l frontera, o als carrers de Barcelona, mentre ERC celebra embogida haver tret 13 diputats, el govern escriu cartes de protesta al Parlament i la CUP diu que no pactarà res amb ERC ni JxC i que va a Madrid a desestabilitzar el Govern (amb dos diputats).
Tinc la sensació que estem treballant per a res.
De què serveix l’Assemblea de Càrrecs Electes?
Tots són uns hipòcrites?
Tots són uns pocavergonyes que s’aferren a la cadira i prou?
Se’n foten de mi, de tu, de tots els que han dormit a la Junquera?
Tinc 75 anys. Soc un adult. No m’espanta la mort, ni el dolor, no tinc por a la foscor, suporto les desgràcies dels amics i de la família…
Però res em fa tant mal, res em desequilibra tant, com comprovar, dia rera dia, l’actuació de molts dels nostres governants.
I em fa por, molta por, que tornin a caure a la trampa de donar suport al PSOE-UP, a canvi de fum.

Jo no vull EspaÑa. No tan sols me’n vull separar, sinó que rebutjo l’ ADN administritiu.judicial.polític que arrosseguen des de sempre.. I sempre, vull dir des dels reis medievals, des d’ Alfonso VIII, que només tenia 6 nobles nomenats per ell, que podia carregar-se sempre que volgués. Això, mentre Catalunya tenia una brutal divisió de poders, amb una estructura feudal i una ciutat “moderna-capitalista”, com ens explica l’ historiador Ruiz-Doménec a “Ricard Guillem o El Somni de Barcelona”. No la vull, però som a dintre seu.

Posats a triar, prefereixo els del PSOE que VOX…no cal dir per què, suposo. Quant a Podemos , és el millor que pot oferir un Estat de Governs articulats per nobles de Berlanga, alts funcionaris i gent del capital, com un de Guindos de tant en tant. Tinc el mal gust de voler un món en què la, diguem-ne, socialdemocràcia ordeni una miqueta el furiós capitalisme que sofrim…això, mentre somniem en un dia que ningú ens prendrà el fruit del nostre treball.

Amb tot plegat, desitjo que aquests 2 senyors governin l’ Estat dels meus colonitzadors. Per què, perquè és possible que amb ells puguem fer algun pas cap aquest Estat independent i republicà que volem. Els Tsunàmis ens hi ajuden, no hi ha dubte. Però sols tampoc podran vèncer Spain. Ens cal fer una mica de por a l’ Estat que sofrim. Per això, avui tinc una mica més esperança que ahir.

Pedro Sánchez és l’autèntic perdedor de les darreres eleccions. Ha fet gastar al país un munt de diners, ha fet decantar la dreta a la ultradreta i en canvi si que s’han perdut vots l’esquerra i el mateix PSOE. Un mal negoci. El pacte amb Podemos només pot prosperar amb el recolzament o abstenció d’ERC. Perquè hem votat a ERC, JxCat o CUP?, crec que tothom estarà d’acord que ha estat per dues qüestions irrenunciables i innegociables: alliberar tots els ostatges polítics (els de la presó i els de l’exili) i acordar un referèndum d’autodeterminació. A on volíem portar l’estat?, justament on està ara. És la petita gran-força que tenim. Si ERC recolza o s’absté per la investidura de Sánchez serà culpable en grau de complicitat dels que van disparar les boles de goma que van buidar ulls, serà còmplice de les tortures dels 7 CDR detinguts al setembre i del patiment immens de les seves famílies, serà còmplice dels més de 20 empresonats en les darreres manifestacions i del patiment immens de les seves famílies, serà còmplice de la decepció de milers, centenars de milers de persones que hem perdut temps, diners i hem gastat molta sabata per defensar el país i els seus líders. Si això passa serà molt difícil de perdonar.

Així com Ciutadans va néixer per a impedir la conversió a l’independentisme de les capes treballadores d’origen immigrant espanyol més ignorants de la realitat del país, menys coneixedores de la seva cultura, Podemos –el 15M– va néixer per a impedir la conversió a l’independentisme de les capes treballadores d’origen immigrant espanyol més polititzades i doncs més coneixedores de la realitat del país.

No té res d’estrany, doncs, que ara Podemos faci el que fa, i accepti el que accepta.

És una opinió, certament. Però, pel que tinc observat, quasi que m’atreviria a assegurar-ho.

Vamos, que la llave de la cosa la tiene ERC. No tengo grandes dudas sobre cuál va a ser su posición. ERC es un partido que desde el 2 de octubre de 2017 solo apuesta por la carta de mandar en la Generalitat. Punto. Mondo y lirondo. Lo de la independencia lo instrumentaliza, engañando al personal, en aras de ese objetivo, nada más, “ni un pas endavant, ni un pas enrere”. En las elecciones del 10-N, aunque trate de esconderlo con aquello de que ha sido la fuerza más votada, ha recibido un buen varapalo y seguirá recibiéndolo en la medida en que juegue al autonomismo, eso sí, siempre y cuando el movimiento transversal de la calle siga desbordando.

Al principio, harto ya de tantas “acciones” infantiles cumbayistas frente a un Estado como el español que es capaz de enterrar en cal viva, tras torturarlos hasta la muerte, a dos jóvenes, Lasa y Zabala, proclamando al mismo tiempo, que es un Estado democrático, esta vez de “izquierdas”, tenía mis dudas con los del Tsunami Democràtic. Pero reconozco que me he equivocado y me alegro de ello. Solo espero que el objetivo de Tsunami Democràtic no finalice en un Sit&Talk para hablar de cómo puede encajar Catalunya en el berenjenal ése que es, ha sido y será siempre España. Mucho me temo que ERC lo que quiere es ese encaje, ahora que por fin acaricia su sueño más deseado, sentir cómo sus glúteos se asientan en el mullido sillón de la Presidència de la Generalitat (aunque sea autonomista). El orgasmo tan deseado está a punto de culminar. ¡Por fin! Y una vez en el sillón, ERC jugará a lo que ya jugó y juega el PNV de Sabin Etxea, una de cal y otra de arena. Tal y como ahora está configurado y dirigido es un partido abocado a ser la nueva Convergència i Unió, la del “peix al cove” o la de ser como un PNV que a sus bases les dice “¡Exijamos nuestro derecho a decidir! y a la Corte del Reino le dice “No os preocupéis haremos todo lo que esté en nuestras manos para manteneros en el puesto”.

Hay momentos en la Historia que son únicos. Son los momentos en los que la gente de a pie tiene la oportunidad de saltarse la dictadura de los partidos, del poder y sus intereses partidistas, obligando a estos a reinventarse cuando no a desaparecer. Catalunya vive uno de estos momentos. No cejemos en nuestro empeño: volem una Catalunya lliure de una Espanya castradora. El orgasmo es nuestro.

Jordi Romeva, has complementat molt bé l’editorial. Has dit veritats tot posant sal a la ferida.

Has preguntat allò que pocs volen respondre ?
¿Servirà la mobilització, amb les incomoditats i el sacrifici personal que comporta, si a penes hi ha uns pocs líders polítics, malavinguts, que la recullin ?
No van ser ERC, CUP, JxCat que van dir que treballaríee efectivament per consolidar la república ? No van ser ells qui ens animaven a ser valents al carrer? I els partits, què fan per consolidar la república i comportar-se amb valentia?

Si volen, com diuen que volen, un estat, una república catalana, ¿saben que el primer que es necessita és sentit d’estat?
Tenen les CUP, ERC, JxCat sentit d’estat, si comparem com actuen -sempre amb desconfiança- mentre “Esparia”, l’estat pària que tenim al costat, quan convé actua com a estat, empassant-se els gripaus que calgui ?

El MHP Puigdemont ho ha dit molt clar. Tanmateix encara s’ha d’investir, i sincerament, no m’importa mol si tenen recorregut o ni arrenquen la moto.
A l’editorial ja aposten més clarament pel pactisme i autonisme d’ERC. Potser sí que entre tots els farem independentistes.

Tsunami: no sé com agraïr tota la feina feta i cada dia sóms més i més contundents. Si aconsegim fer-lo al país basc, ho intentarem a Madrid o a Andalussia perquè si hi ha exit, cau la monarquia, cau l’ibex i la merkel fa baixar els homes de negre.

Gràcies Pep Agulló pel teu comentari de l’editorial d’ahir
Gràcies senyor Josep Blesa des de València. Aqui a dalt el llegim, el respectem i li fem una abraçada. A totes les actuacions, es com si estigués amb nosaltres.

Fa una mesos ERC s’avenia a votar PSOE-Podemos a canvi de res. Ells no van voler.
Ara ho volen (sembla ser). Si ERC (o/i els altres) els donen suport (per activa o per passiva) ja no serà a canvi de res.

Serà amb 100 anys de condemnes més; 4 ulls i 1 testicle menys; un nombre de detinguts que augmenta; 1 estat de setge, 2-3 policies en contra, 1 persecucio digital., 1 justicia dependent, lleis/mesures contra el català, 1 programa d’espanyolitzacio a les escoles, 1 TV3 intervenguda….

El sistema de partits catalans podrà sobreviure a aixo?
Els votants podran empassar-s’ho?

El problema continua allà on era fa 10 anys: entre les elits politiques que tenim i nosaltres. El blocatge és a dins.

Justament perquè la força del país està esdvenint insòlita, colossal, abrumadora, no veig per què hem de pensar que no acabarà obrint les portes d’una situació nova.
Sánchez és el mateix cretí i insolvent que era ahir. Mai havia vist algú parlar d’una cosa “il.lusionant” amb pitjor cara que ell. No crec que duri.
UP i els Comuns han estat meridianament clars en abominar de la Sentència i de defensar un paper de plenitud catalana en una Espanya plurinacional.
Jo sé que això no és viable, però són els primers i els únics que ho han defensat en terreny hostil. Me’n refio bàsicament. Són gent decent.
No em fa cap por, doncs, que a nosaltres també se’ns hagi apujat el llistó.
El cas és sortir de l’atzucac insuportable en què ens trobem
Llibertat de presos i preses polítiques. Retorn d’exiliats i exiliades.

Tema govern de coalició: Atesa la incompetència política demostrada, i la xuleria prepotent del Sr Sanchez, només m’explico aquesta ràpida decisió de fer un govern de coalició per alguna trucada internacional en la que li han dictat pràcticament el text del pacte que havia de fer immediatament amb els podemites.

Tema immunitat Junqueras et al.: Si els drets humans estiguessin per damunt de l’economia (com hauria de ser), uns “homes de negre” de la EU s’haurien instal·lat a Madrid ja fa anys per posar ordre a la judicatura nyola. SHAME!!! SpainIsAFascitState!!!

L’ONU havia donat 6 mesos a l’estatnyol per alliberar els presoners, indemnitzar-los i endegar una investigació per depurar responsabilitats en la conculcació de drets fonamentals. Són a punt d’exhaurir-se i no han fet res. A en Jonqueres, Puigdemont i Comín els hauran de deixar prendre possessió del càrrec l’europarlamentaris… I a continuació, en les properes eleccions, Podemos-Comuns i CiudadAnos seran residuals perquè la gent votarà els originals: els fatxes d’esquerres o de dretes. Tot quedarà molt més clar. Només desitjo que la dreta catalana botiflera amagada a Junts per Cat desaparegui abans no passi i que els republicans tinguin clar que l’objectiu és l’independència de Catalunya i no la reforma impossible irreal dels veïns.

Jo crec que Catalunya s’independitzarà més tard o més d’hora. I crec que les paraules poden canviar conceptes i els conceptes transfigurar el sentit de les paraules, així
com les paraules poden ser demonitzades, com ara independentisme (amb un camp semàntic esplèndid), etc. El discurs, imparable, s’elabora amb paraules. I de vegades adquereix una intensitat emocional elevada i de vegades poca o molt poca. En aquests moments, ningú es pot desanimar, perquè la debilitat i decadència de l’Estat espanyol és extrema, i cal fer bons discursos i bones accions. Amb el temps, el govern PSOE-Podemos anirà obrint la porta i acceptant més del que podíem preveure. Però les consignes de cada moment no són els conceptes de cada moment, sinó això, consignes, i per més estèticament moral que siga el discurs (negar-se a segons què), per més que tinguen una mica de presència i força, l’un i l’altre, la independència està garantida, encara que molts em diran ingenu i jo els respondré que Catalunya no és una illa i ho veurem ben prompte…

Francament, penso que el pre-acord només és això, un pre-acord. No tirarà endavant.
M’inclino a pensar que Sánchez ha volgut salvar el seu coll, i com que és maldestre, ho ha fet a correcuita, com ho fa tot.
Rumio que dins del PSOE (d’aqui el neguit de Zaragoza, una altra perla) ja s’espabilaran de desmontar-ho en dis dies i d’apostar del pacte amb el PP recolçat per l’IBEX que ja començen a estar-ne tips de tan tsunami entre cames.
Del paper dels Podemos-Comuns vom sempre un paperot i d’ERC que n’hem de dir quan l’història de casa nostra ja ens revela el guió des de sempre…
Ànims i a continuar empenyent. No queda d’altra

Algun dia els catalans descobrirem que mai, mai a la vida els espanyols ens deixaran d’una manera democràtica lliurement ser catalans, per la simple raó que som la seva antítesi, i com a tals som gent productiva i que li agrada l’evolució. No serà mai a través de cap negociació que podrem reedificar la República, sinó que necessàriament haurà de ser un procés cruent. És ara, quan el Tsunami actua que es posen a pactar entre ells, sempre entre ells, mai amb el seu enemic. És del tot indiferent amb qui s’ajuntin o si són de vox o del partit socialista. Són castellans, i tenen fixat al cervell -i així els hi han fet jurar tots els seus avantpassats-, que Castella ha de subjugar (que vol dir posar en un jou) als catalans, perquè si no Espanya no pot subsistir (que segurament sí que podria subsistir, el que no podria és continuar malbaratant els diners d’altri). Per tant, l’únic que els diferencia entre ells, és el nom que es posin. N’hi ha que els agrada dir-se d’esquerres i n’hi ha que prefereixen dir-se de dretes, n’hi ha que socialistes i n’hi ha que populars. Ni un és d’esquerres ni l’altre és de dretes, ni socialista ni popular, ni saben què vol dir cada cosa. Ells són “els espanyols”. Per això ens sorprèn tant la volatilitat dels seus votants. Un dia vint o trenta milions voten dretes i l’endemà voten esquerres a imitació més aviat dels campionats de futbol que no pas d’opcions polítiques. Ells no hi entenen ni falta que els fa. Que inventen ellos, coño!
Ara s’ajunten aquests dos? Doncs bé, el resultat per als catalans és exactament el mateix que si s’ajunten vox i populars, perquè l’interès de tots ells no és un govern just i lleial ni el benestar i la prosperitat del poble, sinó el control dels catalans perquè no marxem i poder mantenir la possibilitat de rapinya per a pagar el seu luxe, pompa i malbaratament sense límits. A banda, esperar alguna lleialtat cap als catalans per part dels “Comuns” és esperar que els elefants volin. És francament d’il·lusos. Els comuns no són res més que espanyofils traslladats a Catalunya.

Al Parlament no es va proclamar res, no es va votar res que tingues a veure amb la independencia de Catalunya. Va ser tota una escenificacio que ens estan venent com si fos real. El judici ha estat una farsa, sobre tot per que no hi ha cap causa. No van fer res del que sels acusava, tal com va dir Junqueras al judici. Us recomano “La mentida, el documental de la veritat” d’en David Raventos. Per cert, aquest David Raventos ha fet 2 vagues de fam per la Independència, totalment censurades a tots els mitjans tan a ñ com a Cat. Tractan-se aquest Vilaweb d’un mitja independent, seria bo que li fesi-ho una entrevista. Parla molt clar.

Em preocupa JxCat, no sé si amb la seva ‘diversitat’ d’opinions i les pressions que vá a rebre mantindrà una posició ferma en les votacions d’investidura. La CUP i ERC no em preocupen. Está clar que la primera votarà sempre en contra y ERC allò que sigui necesari per permetre el govern PSOE-UP.
Després de les votacions al Congreso i un cop aclarides les coses, crec que caldria fer immediatament eleccions a la generalitat. I que cadascú assumeixi la seva responsabilitat.

Sr. Miret – Aplaudiments! No es pot resumir millor la història de la relació d’ambdos.
Si aquesta coalició tira endavant, trauran la pastanaga per abaixar els ànims, que ERC pugui justificar el peix al cove i acontentar a molts que ara són independentistes i molts que potser s´hi farien. Ara sí que van de ferm a fer abaixar la soflama a qualsevol preu. Sembla que Europa ja ens mira de reüll i es comencen a questionar tota aquesta escalada d’odi de C’s i lúltim acte de la comèdia espanyola.

Pedro i Pablo: 10 punts programàtics i tots CONSERVADORS.
Ni una paraula d’imaginació ni de criteri innovador (ja no dic revolucionari) per tractar la reforma de l’economia obertament des dels fonaments.
Aquest pacte de govern que manté la Constitució franquista i la monarquia instaurada -que no restaurada- pel dictador, segueix sense voler recuperar la legalitat republicana que ens van prendre per la revolta militar d’un cop d’estat i, naturalment, jo NO el compro.
Si d’això en diuen pacte de progrés, veig el regne d’Espanya en liquidació per incompetència (per no dir en caiguda lliure).

Jo fa temps que tinc la convicció que ser independents és més que possible. De fet, hi ha molts factors que ens van a favor. Un, és Europa, que per més que se’l vegi com un club elitista, que ho és, també és més que això, i els mínims valors que la fonamenten han impedit el bombardeig rutinari d’Espartero i l’entrega de Companys reloaded. Un altre, és el caos i putrefacció absolutes que regnen a Espanya.

Però no sabem del cert cap a on es decantarà la balaça. Un contrapunt al que diu el director, podria ser aquest article de l’Enric Vila (no soc de dretes i sé que ell ho és, però us animo a llegir-lo amb curiositat intel·lectual) https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-guerracivilisme-dojo_440655_102.html

A mi el que preocupa més és que no hàgim supertat del tot la mentalitat subsidiària que denota el director. Si avui hi hagués una negociació, seria l’autodeterminació una línia vermella o només un punt de partida? Hi ha massa gent a Catalunya, de los dos lados, tant a les cúpules dels partits com a la societat civil, que es deixen enganyar, que encara anomenen esquerra al PSOE i que es contentarien amb uns copets a l’esquena, ergo, un pacte fiscal (del qual els diners que se’n derivessin no arribarien mai).

És cert que la societat, per fi, està madurant i que els relats estan canviant. Es tracta que els que ja hem fet el clic en siguem prous per empényer.

Bona anàlisi Partal. Totalment d’acord. Fa dies deia jo que arribarà el moment en que la oligarquia espanyola consideri la independència de Catalunya, en una forma o altre, un mal menor. I em sembla que anem fent camí cap aquest punt. Fa 4 mesos la coalició PsoE-Podemos no va ser autoritzada pels poders factics, i ara sí. Per què? No deixa de significar un canvi de táctica com a mínim. O serà també un canvi més estratègic? Quin paper hi té la UE en aquest canvi, de moment tàctic? Segur que n’hi té algun. A la UE no li preocupa gaire que avenci Vox, o que s’enfonsi C’s. Però que li tallin fronteres i que es perjudiqui la mobilitat de mercaderies i es perdin milions de euros, això sí que és preocupant per a ells. Amb la democràcia s’hi pot jugar: més, menys, amb qualificatius, etc. Però amb els diners, compte!
Si volen estabilitat político-econòmica a España només hi ha un camí: presos al carrer, exiliats a casa, negociació i referèndum a termini més o menys curt. I potser passa que això cada cop hi ha més gent que ho veu clar. Amén.

Ja hem vist que “El govern espanyol menys dolent”, era igual de dolent o més que l’anterior. Ara (si el pacte fructifica, ja veurem) quant hem d’esperar per veure que els comuns son més del mateix? Ja hauríem de tenir assumida la realitat que magníficament descriu l’Albert Miret. Pot ser que anem deixant de mirar cap a Espanya i/o esperar-ne res d’ells, per treballar units per assolir l’objectiu de l’independència? Comparteixo el “pessimisme” de l’editorial en vers el sentit de vot d’erc (que sempre s’equivoca respecte de qui és l’enemic, per cert). Qué serà? Amb aquest Sànchez no es pot parlar, o hem de frenar el feixisme? (El de dretes, que el d’esquerres ja ens va be). Recordo que si els d’una banda no suman, els de l’altra tampoc, així que no caldría afavorir-ne cap que no accepti el nostre dret d’autodeterminació. I això a Espanya és i serà impossible.

Dona realment la sensació que una vegada més ens volen frenar, i no s’adonen que és impossible la tan demanada per ells ” convivència” si no hi ha un respecte mutu. I no ens respecten ni ho han fet mai. Volen fer veure que és a Catalunya on hi ha aquest problema per amagar la seva tramposa actitud i amagar la gran injustícia que estan cometent amb els presos polítics i amb els exiliats i amb tots els qui ja fa temps ens hem adonat del seu joc impresentable de mentides i contradiccions.

JORDI ROMEVA (12-11.- 18,40)-. d’acord al 500/100 amb el que has escrit. Ja fa massa temps que ens estan prenent el pèl (si no és que se’n foten grollerament de la ciutadania), que una part important de dirigents funcionaris sense principis, criteris ni vergonya lluiten gairebé ùnicament per conservar calent el cul en una cadira o escó oficial. I això és molt més greu perquè en uns temps d’indefinició personal i factual, aquesta gent nefasta fa molta més nosa que servei.
Algú em pot explicar perquè la declaració del Parlament sobre la autodeterminació no ha estat publicada al Butlletí Oficial de la Generalitat???. Ës que estem davant d’una altra declaració de Independència?. S’han cagat altra vegada a les calces? Com voleu que en respectin, si actuem com uns cagamandùrries?