22.03.2023 - 22:04
|
Actualització: 22.03.2023 - 22:28
ERC i la CUP van tancar ara fa dos anys un acord per a la investidura de Pere Aragonès. A les eleccions els partits independentistes havien assolit el 52% dels vots i ERC havia estat el partit més votat d’aquest bloc. La CUP va voler córrer per tancar un acord que mostrés un tomb a l’esquerra del govern i una represa independentista després d’anys d’inacció. L’acord establia un marc de col·laboració gradual que començava amb la constitució del parlament i la investidura d’Aragonès, però que preveia la possibilitat d’ampliar-se amb el temps i incloure-hi també l’estabilitat parlamentària i fins i tot la participació de la CUP en el govern. Tanmateix, el govern es va considerar deslliurat dels compromisos adquirits pocs mesos després de la investidura, quan no van assolir un acord per al pressupost de 2022 i la CUP va presentar-hi una esmena a la totalitat.
L’acord que es va signar preveia que ara, al cap de dos anys, la legislatura fes un tomb cap a una nova confrontació democràtica amb l’estat espanyol que reactivés el procés d’independència, un cop constatat el fracàs de la taula de diàleg per a pactar l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació. En concret, l’acord parlava d’una legislatura en dues fases: la primera, “d’acumulació de forces” i la segona, de “confrontació democràtica”. Durant els primers dos anys del govern d’Aragonès, la CUP es comprometia –a partir de “la crítica i l’escepticisme”, deia el document– a donar un marge de temps a la taula de diàleg i no basar el seu suport o oposició al govern en l’existència d’aquesta taula. Restava lliure de mantenir una oposició clara al PSOE i el govern espanyol i només arribaria a participar en la taula si la part espanyola es comprometia a facilitar l’amnistia i l’autodeterminació.
D’una altra banda, ERC optava per “explorar al màxim un procés de negociació amb l’estat”, però es comprometia a “no dilatar la taula innecessàriament”. Proposava que els treballs de la taula de diàleg se sotmetessin a una rendició de comptes periòdica, que en part havia de ser pública, en part, “discreta”, en un espai amb els “espais i organitzacions polítiques de l’independentisme”. Un espai de direcció estratègica de l’independentisme que havia de traçar “les línies estratègiques i preparar les condicions per al nou embat democràtic amb l’estat” i que s’havia de coordinar amb el Consell de la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes.
Segons que va explicar més endavant Antoni Castellà, del govern del Consell, de la primavera del 2021 al gener del 2022 es van reunir periòdicament membres d’ERC, Junts, CUP, Òmnium, ANC i Consell per a acordar una estratègia conjunta, però les reunions es van interrompre per la manca d’acord sobre quan activar la nova estratègia independentista.
Més enllà de retre comptes periòdicament dels avenços de la taula de diàleg, s’establia a la primera meitat del 2023 un punt i a part perquè els integrants de la taula fessin una valoració global dels fruits aconseguits i determinessin com calia actuar a partir d’aquell moment, inclosa la possibilitat de posar fi a la negociació. Aleshores es preveien dues possibilitats: que la taula de diàleg hagués aconseguit la negociació d’una solució política basada en l’autodeterminació i l’amnistia; i que no ho fes. En aquest cas, la CUP i ERC es van comprometre “a generar les condicions i els acords necessaris per a plantejar el nou embat democràtic, durant aquesta legislatura, per la via que el conjunt de l’independentisme valori com la més adequada“. Aquesta nova via havia d’haver derivat dels principis de consens estratègic i d’acumulació de forces socials i polítiques per a fer efectiva la nova confrontació. I afegia: “prioritzant la via del referèndum d’autodeterminació“.
“És una legislatura fracassada”
“Per a nosaltres és una legislatura fracassada pel que fa a les quatre revolucions –la social, la feminista, la verda, i la democràtica– que proposava el president al començament”, diu a VilaWeb Eulàlia Reguant, diputada de la CUP. Segons que explica, l’allunyament entre el govern i la CUP va començar ben a la primeria de la legislatura i es va evidenciar amb el trencament en la negociació del pressupost pocs mesos després: “Vam proposar un acord d’investidura com una confrontació per la garantia dels drets materials de la gent, com ara les polítiques d’habitatge, però des del principi el govern es va dedicar a replicar l’agenda del reencuentro del PSOE i les polítiques de la patronal.”
En vista d’això, no la sorprèn que el govern d’Aragonès sigui ara tan lluny de la idea d’una legislatura de dues fases, en la qual els darrers dos anys havia de preparar un nou embat democràtic per a assolir la independència. “Els dos anys tenien sentit en aquest marc d’avançar en una legislatura que fes confrontació per a la garantia de drets. Sense avançar per a la garantia de drets, és evident que la resta no tenia sentit”, diu. I destaca que en dues reunions de la taula de diàleg no s’ha avançat en res relacionat amb l’autodeterminació i l’amnistia. “Més enllà de la derogació del delicte de sedició, que ja ens sembla bé, el resultat que ha tingut això ha estat l’enduriment del codi penal en tot allò que té a veure amb els desordres públics, i l’eina que fa servir habitualment la judicatura per als moviments de dissidència política”, diu.
L’estabilitat pressupostària i la qüestió de confiança
El govern va considerar trencat l’acord d’investidura quan la CUP es va negar a aprovar el primer pressupost d’Aragonès, però què deia ben bé el document? Malgrat que establia un marc de treball per etapes –començant per la constitució del parlament i la investidura d’Aragonès, i aprofundint-se a mesura que es complissin els compromisos–, la CUP es va comprometre a “treballar per facilitar la governança en totes aquelles qüestions vinculades als compromesos adquirits i que els impliquin de forma concreta incloent-hi l’estabilitat pressupostària, si aquests s’hi veuen reflectits”.
El govern va oferir a la CUP d’incloure al pressupost qüestions que apareixien a l’acord d’investidura, com l’arrencada del pla pilot de la renda bàsica universal, la internalització del servei del 061, l’establiment de les bases d’una companyia energètica pública o el començament d’una revisió de tots els procediments judicials en què la Generalitat era acusació per a retirar-los en cas que no hi hagués lesió a cap treballador públic o no se’n pogués acreditar l’autoria. No complia, en canvi, qüestions com ara dedicar 1.000 milions d’euros a les polítiques d’habitatge (n’oferien 750) o que el 25% del pressupost de Salut fos per a l’atenció primària (era el 17%).
“Hi va haver un moment clau, que va ser la lectura que fem de la negociació del pressupost de 2022. Sempre hem dit que no seríem un element estabilitzador si no s’avançava en aquesta direcció”, recorda Reguant. Segons que explica, va ser la constatació que el govern no tenia intenció ni tan sols de confrontar-se amb l’estat espanyol en qüestions que afecten el dia a dia de la població, com ara el fet que el govern espanyol presentés un recurs d’inconstitucionalitat a la llei de lloguers catalana. Això, diu, va contra l’esperit de l’acord, com també hi anava –a parer seu– la voluntat d’organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030.
La idea de l’acord era establir una relació de confiança creixent entre ERC i la CUP i, com a mostra de bona voluntat, Aragonès es comprometia a sotmetre’s a una qüestió de confiança a la meitat de la legislatura: la primavera del 2023. Ara, si la naturalesa de l’acord preveia d’acostar posicions amb el temps, les males relacions van fer que la CUP s’avancés i ja demanés la qüestió de confiança tan sols un any després de la investidura. Però Aragonès ho va considerar un escenari superat. “La qüestió de confiança ja es va decidir en els pressupostos del 2022. Si en aquell moment es va retirar la confiança del govern, no té sentit afrontar dosis d’inestabilitat que no convenen a la societat catalana”, va dir llavors.
L’argument de la inestabilitat, que es derivaria de la constatació que realment Aragonès no té una majoria parlamentària que li faci costat, el va repetir a l’octubre, quan, arran de les tensions amb Junts que van acabar trencant el govern, la CUP va tornar a demanar una qüestió de confiança, i Aragonès s’hi va negar. “Allò que té sentit per higiene democràtica quan canvies d’aliances i hi ha un canvi al govern és sotmetre’t a una qüestió de confiança –diu Reguant–, però ells decideixen que no; han volgut mantenir el govern a qualsevol preu.”
