11.04.2023 - 21:40
El president Pere Aragonès va tornar a desempolsar ahir l’espectre de l’acord de claredat, aquell projecte irreal que el parlament ja li va tombar fa setmanes. I ho va fer anunciant a so de bombo i platerets… no res.
Ho va escenificar com si fos una gran ocasió, però de forment ni un gra. Primer el govern va convocar un off –una reunió en què els periodistes es comprometen a no parlar d’allò que s’hi diu, en canvi de tenir informació de context–, que tothom sap que és una de les coses que excita més els periodistes, perquè els fa sentir especials. I tot seguit el president Aragonès va comparèixer en la conferència de premsa del govern, una reunió en què la seua presència sempre és extraordinària. Tot plegat, però, per a no explicar-nos res, perquè no tenia res a explicar.
La virtualització mediàtica de la política és una tendència perillosa que desgraciadament s’ha fet cada volta més habitual. La cosa consisteix a no fer cap proposta concreta ni tangible al lloc on cal fer-ne –és a dir, al parlament o a la taula del consell– i substituir l’acció política per titulars de diaris. Titulars que, lògicament, no donen peu a cap compromís formal ni legal i poden ser fàcilment negats o matisats, fins i tot colgats, si convé.
Dissortadament, ens hem acostumat massa a aquesta mena de política. I de periodisme, val a dir també. Però el cas és que la gestualització feta ahir pel govern de Catalunya supera de llarg tot allò que havia vist fins ara. Perquè dins la “notícia” no hi havia res. Cap esquer. Cap cosa on agafar-se. Cap novetat. Ni un nom, ni un calendari concret, ni una proposta tangible i comprovable, ni un miserable redactat, ni un trist PowerPoint. Res de res. Hi havia un gràfic que semblava fet en tres minuts amb el Canva i que proposava una espècie de fases vaporoses, absolutament vagues, i res més. Tres minuts de faena, potser cinc, i avall.
Avall, però tothom de seguida a fer titulars parlant de l’acord de claredat, les tertúlies dedicades a omplir minuts i més minuts i tots a donar voltes a la sénia. Inútilment. Perdent el temps. Que podem sospitar que és d’això que es tracta, tot plegat. A VilaWeb fins i tot vam discutir si havíem de fer notícia d’una no-notícia feta d’un no-res. Al final vam decidir que sí, bàsicament perquè si no en parlem nosaltres partint d’una posició crítica deixem el camp als qui fan propaganda i prou. De manera que sant tornem-hi:
1. L’acord de claredat al Canadà, que és el que reivindica ara el govern de Catalunya, va ser una maniobra contra el moviment independentista quebequès. Refusada en bloc pel parlament quebequès, unionistes inclosos, com una intromissió intolerable en la sobirania del país i contraatacada amb la famosa llei 99 –que si el govern de Catalunya hagués de copiar cap llei hauria de ser aquesta.
2. Entre les poques coses que ja sabem que ens proposaran, la idea del govern és que el vot dels unionistes valdria més que el dels independentistes. Això perquè es copiaria de manera acrítica, i molt ignorant, el referèndum de Montenegro, amb unes condicions rigorosíssimes imposades de fora estant. Condicions que els independentistes montenegrins van considerar un atac gravíssim als drets democràtics i es van negar a acceptar.
3. Tant de bo hi hagués un referèndum acordat, però tots sabem que l’estat espanyol mai, mai, mai, mai, mai no acceptarà un referèndum en què Catalunya puga decidir sobre la independència, perquè la classe dirigent de l’estat espanyol té una al·lèrgia absoluta a l’exercici de la democràcia. (Paraules d’Oriol Junqueras que compartesc de cap a peus.)
4. Resulta que el Parlament de Catalunya ja ha refusat de manera contundent la proposta d’impulsar aquest acord de claredat. De manera que insistir-hi, passant per damunt del legislatiu, és un menysteniment tan evident i tan clar del paper del parlament en el sistema democràtic que arriba a ser preocupant i tot. Perquè allò que trau el nas per la porta és l’autoritarisme i la imposició. Tan d’esquerres i progre com vulgueu, però autoritarisme i imposició al cap i a la fi.
5. Com molt bé va recordar ahir el president Puigdemont, la proposta de l’acord aquest dit de claredat la defensa una minoria del parlament que no pot suscitar consens. En canvi, les lleis del referèndum d’autodeterminació i la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República han estan aprovades amb majoria absoluta, inclòs el vot del president Aragonès. I, per tant, es continua impulsant allò que ha estat rebutjat i es continua menystenint allò que fou aprovat.
6. És massa evident que tot això, com denunciava ahir amb precisió la CUP, consisteix a alimentar “el relat fal·laç” de la taula de diàleg entre el govern espanyol i el govern català. Aquella taula que havia de reconèixer l’existència d’un problema nacional i portar tota sola cap a la desjudicialització i cap a un referèndum d’autodeterminació –sense necessitat, deien aleshores, de cap acord de claredat. No va arribar res.
i 7. Per defensar aquest projecte buit, el president Aragonès, gairebé com a únic argument, diu que no hi ha cap més via per a fer la independència. I això no és veritat. La independència la va fer la gent al carrer el Primer d’Octubre i la va fer el parlament el 27 d’octubre de 2017. Qui no la va fer va ser el govern. Per tant, tot és qüestió de no frenar al darrer moment. Però i tant que sabem com es fa la independència; i tant que és evident que hi ha una alternativa a la paràlisi aquesta que vivim.
PS. Preparem un article sobre candidatures independentistes que es presenten a les eleccions municipals al marge dels partits polítics. I us volem demanar ajuda per a identificar-ne tantes com siga possible. Si sabeu de cap cas, si us plau, escriviu a pol.baraza@partal.cat.
