25.10.2023 - 21:40
El tema de la gestació subrogada em remou. N’he parlat en diferents articles i mitjans de comunicació i us puc dir que la vegada que ho he passat pitjor en una televisió va ser un dia que es va tractar aquest tema en un programa en el qual col·laborava com a tertuliana. Aquell dia, al plató, els arguments que van alçar-se per part de qui defensava la gestació subrogada em van provocar unes ganes terribles de plorar que vaig estar contenint durant tota la gravació; uns arguments que solen pivotar sobre la idea que tenir un fill és un dret. Sovint, qui és pare o mare per gestació subrogada no empra directament aquesta paraula, més aviat l’amaguen, perquè saben que els la combatrem, però el seu discurs s’alça i pivota sobre aquest concepte com a base. He conegut parelles homosexuals, homes solters i alguna dona que ha patit algun càncer ginecològic que han optat per recórrer a una dona fèrtil per tal de satisfer el seu desig de tenir una criatura. El denominador comú en el seu argumentari és la defensa que les dones que accedeixen a gestar per a altres ho fan de manera lliure, sovint amb una recompensa econòmica i, en alguna ocasió, fins i tot, de manera desinteressada. També apel·len a la legalitat de transacció i avalen la seva opció justificant que no ho han fet a països com Rússia o Ucraïna, sinó als Estats Units o el Canadà. És evident que aquests discursos obliden que qui es lucra amb els desitjos maternals, d’una banda, i amb els desitjos econòmics, de l’altra, són les empreses intermediàries entre aquestes persones. El capitalisme salvatge construeix un relat perversament liberal i patriarcal que, suposadament, tranquil·litza les dones gestants i els compradors, que es convencen que uns i altres actuen lliurement. Però obliden l’impacte de les construccions socials establertes de segles enllà: realment, és genuïna i lliure la decisió d’una dona que decideix de gestar per a algú altre tenint en compte que ha crescut en una societat que l’ha bombardejada per activa i per passiva fins a fer-li creure que el seu rol a la vida és el de gestar, ser bona i generosa amb els altres? També em sorprèn com, en aquests casos, es modifica i es maquilla el concepte dels diners i la seva funció. Han encarregat a algú que faci aparèixer a la vida una persona que abans no existia i han pagat per endur-se-la a casa quan neixi, però alguns s’ofenen si els ho recordes. Els defensors de la gestació subrogada més neoliberals, directament, reconeixen la compra: “Sí, tinc diners, i amb els meus diners puc comprar un cotxe o un fill”, he sentit a dir.
Fa uns dies, al programa Col·lapse, de TV3, el periodista Quique Jiménez (Torito) explicava que havia pagat a una mare perquè gestés el seu fill. Deia que a Espanya, si ets homosexual, el sistema d’adopcions et discrimina. “Ets el darrer de la llista. Tardes… I això no pot ser, perquè jo estimo el meu marit.” Un altre argument fragilíssim i difícil d’empassar: no només crec que tinc dret a ser pare biològic, sinó que, a més, no vull esperar. Josep Maria Forné, director de l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció, considera fal·laç tal discriminació i recorda que, a Catalunya, el recorregut per a adoptar un infant és el mateix per a tothom i no té en compte l’orientació sexual dels progenitors.
Recentment, m’he implicat com a presentadora i guionista a la campanya “Acollir és fer família”, del Departament de Benestar i Família. Des de fa un mes, recorrem el país fent una sèrie d’actes en els quals les famílies acollidores i les persones acollides són els protagonistes i ens expliquen la realitat del que suposa acollir i ser acollits. Ara mateix, a Catalunya, hi ha mil infants i joves que viuen en famílies d’acollida, però encara en calen més, de famílies acollidores, perquè hi ha massa criatures, algunes acabades de néixer, que han perdut la seguretat que suposa una llar i que viuen en centres tutelats per la Generalitat. Quan escolto els testimonis de totes aquestes persones, les llàgrimes que vaig aguantar-me aquell dia al plató de televisió prenen sentit i em brollen galtes avall: com pot ser que tantes criatures visquin sense l’amor i el caliu d’algú que els faci de pares i mares i hi hagi qui opti per la gestació subrogada? Quan m’he mostrat contrària a la gestació subrogada m’han acusat de ser homòfoba, de ser moralista i de falsa feminista, i s’han defensat apel·lant a la generositat de les mares gestants. Cadascú entén la generositat com vol, però per a mi, la generositat en majúscules, és la de les famílies que conec darrerament: persones que no han pogut, o no han volgut, tenir fills, persones que ja tenien criatures i que han entès que la maternitat i la paternitat van més enllà de la càrrega genètica en un infant; persones que tenen clar que les criatures no són possessions i que consideren que la maternitat és acompanyament, és educació, és crear vincles d’amor. Persones que han decidit acollir per donar una vida millor, més plena, més segura i més amable a canalla que no té família.
El poeta libanès Khalil Gibran té uns versos que diuen: “Els vostres fills no són els vostres fills. / Són els fills i les filles del deler que té la vida de si mateixa. […] Vosaltres sou els arcs amb els quals els infants són llançats com sagetes vivents.”
Tots som llançats al món, però no totes les criatures reben l’amor al qual sí que tenen dret. Dimarts, a l’acte de Tarragona, el Cristian, un noi que va començar la seva vida vivint en un centre per a infants desemparats, ens reconeixia que havia pogut tenir una segona oportunitat, una vida digna gràcies a la parella que els va acollir a ell i a la seva germana quan eren petits, perquè res té tant valor com tenir l’amor d’una família. Em quedo amb aquesta frase que ens va dir i que hauria de sacsejar-nos socialment: “Calen més persones que vulguin acollir, perquè l’acollida és una qüestió d’emergència emocional.”
