09.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 09.12.2024 - 21:58
L’independentisme, a poc a poc, va refent el seu programa polític i debatent com ha de tornar a encarar l’embat amb l’estat espanyol. Per sota del radar públic, desapercebuts per a la majoria de la població, hi ha molts fets, moltes converses, moltes reflexions a tomba oberta que sembla que comencen a coincidir en alguns punts de l’anàlisi.
En aquesta línia, cal remarcar que ahir hi hagué dos moviments notables.
Primer va ser l’anunci que el nou full de ruta de l’ANC exigeix de trencar tots els acords amb el Partit Socialista Obrer Espanyol en totes les institucions catalanes. Sense matisos. Ni a Madrid, ni al parlament, ni a les diputacions, ni als ajuntaments, ni enlloc.
I, més tard, Junts, a Brussel·les, va elevar el to de la protesta contra els socialistes. El president Puigdemont va fer un discurs molt contundent contra Pedro Sánchez i va anunciar la presentació d’una proposta de llei al parlament de Madrid per a intentar de forçar el president espanyol a presentar una qüestió de confiança. Per dir-ho d’alguna manera, és una filigrana tècnica que no tindrà cap traducció formal, però que políticament allunya molt Junts dels socialistes.
Junts, aparentment, encara té massa por de sumar els seus vots amb els de Vox i el PP. Però, per si amb l’exemple francès encara no n’hi havia prou, Puigdemont ahir va argumentar, d’una manera que em va semblar significativa, que el PSOE no ha tingut cap dificultat a votar amb l’extrema dreta la nova Comissió Europea.
Hi ha més detalls a afegir-hi, encara. Per exemple, aquests dies s’han pogut sentir veus de la CUP que, en parlar de la refundació de l’esquerra catalana, han recordat que el 2017 el PSOE era al costat del feixisme i, en canvi, això que avui és Junts era al carrer amb la gent, lluitant pel referèndum. I han remarcat que això no es pot oblidar. Fins i tot en una campanya com la del congrés d’ERC en què s’ha parlat tan poc de política, gairebé el sol tema que s’ha posat sobre la taula ha estat el dels pactes amb el PSOE i la necessitat de revisar-los.
Als partits polítics, a alguns més que a alguns altres, és clar, els costarà d’assumir que el procés d’independència no es pot acomplir si no es fa, també, contra el PSOE. Perquè això té conseqüències evidents en el dia a dia per a ells i les seues maquinàries –per exemple, a l’hora de formar governs municipals, aparentment innocus quant al procés, però en realitat terriblement desestabilitzadors.
Per aquest motiu la rotunditat expressada per l’Assemblea Nacional Catalana crec que és la guia més important a tenir en compte avui i el pas endavant més transcendental en aquesta reconfiguració incipient del moviment: cap vot al PSOE en cap institució, cap acord amb el PSOE per a dur a terme res, cap govern amb el PSOE ni al poble més petit, cap suport al PSOE, ni temporal ni encara menys permanent.
Tindrem temps de discutir com es fa, això, i quines conseqüències té. Caldrà parlar, per exemple, de si fóra convenient seguir l’exemple del Bloc Quebequès quant a la representació política a Madrid –tesi que jo defensaria. Caldrà debatre si l’independentisme i el país està disposat a deixar que governe la dreta espanyola, si és que això és necessari per a tombar als socialistes. Caldrà, com ja passa a bona part d’Europa, desvincular els socialistes de les forces de progrés i liquidar el mite que ells representen l’alternança. Caldrà somoure els aparells dels partits per obligar-los a acceptar models de representació més oberts. Caldrà, en definitiva, corregir el greu error del 2018 de pensar-se que hi ha bons i dolents a Madrid, si quan es tracta dels Països Catalans tan sols hi ha matisos anecdòtics entre els uns i els altres, matisos que els van de meravella a l’hora de mantenir-nos lligats, en benefici seu.
Ara com ara, em conforme comprovant que el camí sembla que es comença a aclarir i que ja som capaços, com a moviment, de parlar-ne en públic.
PS1. Ahir va ser un dia terrible. La mort de Guillem Frontera, de Joan Pla i de Montserrat Biosca va posar fi en poques hores a tres pilars del nostre país, a les Illes, al País Valencià i a Catalunya Nord. Voldria tenir un record especial avui per Montserrat Biosca, que va impulsar amb el seu marit, Llorenç Planes, el reconeixement de la catalanitat al nord gràcies a la denominació “Catalunya Nord”. Ells van demostrar-nos a tots que els noms sí que compten i que poden ser transcendentals per a encarar el futur. Per sort, van veure triomfar les seues tesis.
PS2. El sorprenent final de la guerra de Síria ha deixat tothom desconcertat. En un intent d’aclarir alguns conceptes bàsics, a VilaWeb us oferim avui aquesta Pissarreta on parle de la importància de la demografia, de les minories i de l’apetit dels països veïns com a claus per interpretar la realitat siriana. També us oferim aquest article de Louisa Loveluck i Mustafa Salim, a la frontera turca, on ens expliquen la recerca i el retrobament dels presoners polítics del règim dels Assad per part dels seus familiars.
PS3. La terrible Audiència espanyola es renova aquests dies, aprofitant l’elecció, finalment, d’un nou Consell General del Poder Judicial que podrà designar qui en serà el nou president. I entre els cinc candidats, costa de saber quin és pitjor. Ens ho explica en aquest article Josep Casulleras: “El quintet sinistre de jutges que opta a presidir l’Audiència espanyola“.
PS4. El Parlament de les Illes hauria de votar avui la derogació de la llei de memòria democràtica, una exigència de Vox al PP. Però la crisi entre tots dos grups ja és tan gran que no és clar què acabarà passant. Martí Gelabert ens dóna les claus de la situació, en aquest article.
