Acció de gràcies

M’arriba puntual a tres quarts de vuit del matí, minut avall, minut amunt. És al final del butlletí de notícies diàries de La Repubblica. Tiro avall el cursor deixant de banda titulars que miraré després, o no. Ho faig amb la cara ampla del somriure i els ulls lluents. No em veig però ho sé. És la secció ‘La prima cosa bella’, ‘La primera cosa bona’, de l’escriptor, periodista i guionista Gabriele Romagnoli. És breu, va acompanyada d’una foto poc o molt relacionada amb el text, il·lustrativa o al·legòrica, i també el pots sentir en podcast. No he sentit mai la veu de Romagnoli, un dia d’aquests potser ho faré. M’agrada llegir-lo.

M’ha arribat a l’ull – el cap – el cor avui, més que d’altres dies que l’he copiat i enviat per WatshApp o email a amigues i amics que m’ha fet pensar. Estava dient el que des de diumenge que vaig saber que l’amiga més antiga i una de les més estimades se’m moria volia dir d’alguna manera i no sabia encara com fer-ho: ‘Agraïm fins l’absència, per tot el bé que ha significat quan era presència.’ Avui que escric aquestes ratlles és Acció de Gràcies a ultramar i, mira, també aquí, gràcies a ‘La primera cosa bona’.

Tradueixo la cosa bona de Romagnoli (Bolonya, 1960), un escriptor dotat de trajectòria polièdrica. Tenim el seu Viatjar lleuger (Àtic dels Llibres, traducció d’Elena Rodríguez, 2018), que es presenta així: «A la vida et passaràs 23 anys dormint, 20 anys treballant, 6 anys menjant, 5 anys esperant, 4 anys pensant, 228 dies rentant-te la cara i les dents i tindràs 46 hores de felicitat. Això és el que Gabriele Romagnoli va aprendre tancat en un taüt a Corea del Sud quan va simular el seu propi funeral.» Interessantíssim.

Puc llegir-lo en italià i molts lectors amb gust per les llengües i els diccionaris ho poden fer si ho proven, per més que l’italià escrit és més envitricollat que no pareix, m’ho van advertir els amics de Torí fa quaranta anys. Però no pas per als ferits de llengua i de diccionaris. Ara: traduir és més que llegir en la pròpia llengua, és un acte d’amistat, un beure els licors de les llengües, veure-hi a través del viatge que autor, traductor i editor fan i ens ofereixen, els empelts que pot procurar en lectors i escriptors. Més Romagnoli en català, vaja.

Un cop dit això, ecco la traducció de la seva ‘Prima cosa bella’ d’aquest dijous:

«La primera cosa bona de dijous 28 de novembre de 2019 és la Festa d’Acció de Gràcies. Ep, abans que no em vingui algú per la tele a contestar-ne l’estrangeria en la tradició nostrada, matant galls dindi amb itàlica destral, voldria defensar-ne el valor i l’oportunitat de l’exportació des de l’Amèrica del Nord. És una festa cristiana en el sentit més pur i menys divisiu del terme. És la menys comercial que hi hagi: no s’hi compren ni regals superflus ni vestits comprometedors. No s’hi ocupen les places, no s’hi maltracten les plantes. Si no fos per la massacre dels indiots seria exemplar. Es limita a reunir persones que tenen un lligam, sovint esdevingut lax per necessitats de la vida, que empeny cap a altres i no deixa temps. Pot ser un vincle de sang, però també un d’aquells que es trien campant: l’amor o l’amistat. Fa anys, diguem-ne, que hi vaig a donar gràcies a Amèrica amb dos amics, que freqüento sobretot aquests dies. Arribem de llocs diversos, celebrem els nostres ritus, fem balanç del passat. L’edat tendeix a accentuar-hi els buits, però no només això. Des de la volta anterior hi ha qui ha perdut un progenitor i qui ha posat un fill al món: és la suma algebraica de l’univers, un mecanisme en què el zero és la suma perfecta. Agraïm fins l’absència, per tot el bé que ha significat quan era presència.»

En memòria de la doctora Arantxa Ortega Aznar, neuropatòloga de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Li dec fins i tot la pena que ara sento. En memòria i sobretot en agraïment: per tot el bé que ha significat quan era presència.