La tragèdia del Montseny: mig segle del pitjor accident aeri de la història del país

‘Vaig fer tant com vaig poder… Però no es podia fer res més que recollir trossos de carn. Això traumatitza tothom… Imagina 113 cossos tallats a trossos; n’hi havia trossos a dalt dels arbres…’. Josep Farrerons tenia vint-i-sis anys el 3 de juliol de 1970, el dia que un avió Comet 4 amb 113 passatgers anglesos procedents de Manchester i amb destinació a l’aeroport de Barcelona, es va estavellar als boscs del Montseny. No hi va haver cap supervivent. Avui fa cinquanta anys de l’accident aeri més gran de la història del país i que va marcar per sempre el poble d‘Arbúcies (la Selva). Avui, al cementiri del poble, s’hi celebrarà un acte de record.

Llavors Farrerons, natural d’Arbúcies mateix, treballava de tècnic d’aviació a la torre de control de l’aeroport de Girona, on ràpidament va córrer l’alarma que un avió de la companyia Dan-Air que s’adreçava a Barcelona s’havia perdut. Per les dades que tenien a la torre de control de l’aeroport del Prat, es va deduir que l’avió havia caigut a mar, davant Mataró. ‘Hi va haver una pila d’errors humans i tècnics que ara no passarien. El radar no es va activar, no es va fer anar el radioaltímetre, que marca la distància amb terra… I en el tram entre Sabadell i Mataró l’avió es va desorientar’, explica.

Era un dia tenebrós a les muntanyes del Montseny, amb la boira arrapada a les capçades dels arbres i una humitat que esmorteïa qualsevol soroll que hi pogués haver. També el d’un avió estavellant-se a 450 quilòmetres per hora. Un veí de Viladrau, Àngel Rabat, va veure passar l’aeronau per sobre seu, amb una traça tan baixa que li va fer pensar que no passaria per sobre el massís. Però no va sentir res. L’endemà es va assabentar que havia desaparegut un avió i va adreçar-se directament amb un tot terreny fins on la intuïció li deia que hi podia haver l’avió. Va ser la primera persona a veure la catàstrofe, en una fageda que hi ha sota la carretera que connecta Santa Fe del Montseny i l’Ermita de Sant Marçal. S’hi pot arribar caminant i hi ha un monòlit que recorda aquell dia d’estiu maleït.

Amb una retroexcavadora es va haver d’obrir una carretera fins al lloc dels fets i així és com els camions van poder accedir al bosc per a retirar la ferralla i les restes dels morts. El poble d’Arbúcies és el de més pes de la zona i per la proximitat als fets va centralitzar tota l’operació d’emergència. Farrerons havia arribat poques hores abans des de l’aeroport de Girona i va ser un dels més joves a participar-hi. ‘Allò que més em va colpir va ser la pudor de carn cremada. Va ser la cosa més traumàtica’, recorda.

L’actual batlle d’Arbúcies, Pere Garriga, també recorda els fets, tot i que llavors només tenia vuit anys. La memòria d’un nen pot ser fotogràfica i més encara en uns fets com aquests. El primer dels camions que transportava les restes mortals dels passatgers va arribar a la plaça de l’Ajuntament, on hi havia una gran expectació: ‘Aquesta imatge la tinc gravada, encara la veig. La imatge és un camió amb caixes de fusta on hi havia els cossos dels morts del Montseny.’

Anglaterra va enviar uns forenses per repatriar els cossos i fer un funeral d’estat. Es van instal·lar en una barraca annexa al cementiri que habitualment servia per a deixar-hi els cossos dels difunts abans de ser enterrats. ‘Els forenses es van dedicar a obrir les caixes i a fer el recompte. De primer volien enviar els cossos a Anglaterra. Però, veient la magnitud de la tragèdia i que els cossos eren massa dividits, es va acordar de fer una gran fossa comuna al cementiri d’Arbúcies i enterrar-hi les restes de tothom.’ Aquesta part és anomenada ‘el cementiri dels anglesos‘.

La fossa és coronada per un monument amb una placa on es poden llegir els noms de totes les víctimes de l’accident. Fa impacte comprovar que hi va haver famílies senceres que van perdre la vida. Hi ha vuit Taylor, quatre Cowpe, tres Graham, tres Glenton, quatre Whitehead, quatre Marshall, dos Baker, tres Hibbs, quatre Nelson…

Durant dècades ha estat molt habitual de veure ciutadans anglesos visitant Arbúcies; familiars o amics de les més de cent persones que van perdre la vida en aquest bosc de la Selva. És per això, recorda Garriga, que al monument sempre hi ha flors. ‘Aquests darrers anys s’hi ha notat una davallada, suposo que pel pas del temps.’ Un temps que avui compleix mig segle.