L’acampada per l’habitatge de València resisteix sota la pluja

L’acampada per l’habitatge i contra la saturació turística a la plaça de l’Ajuntament de València encara la quarta nit sota la pluja. La intenció és resistir. Quan hi arribem encara no plou, però manca poc perquè comencen a caure les primeres gotes. Conscients de la previsió de l’oratge, per les xarxes havien demanat lones, envelats, palets i materials per a fer-hi front, i ja havien començat a preparar tota la logística.

Preguntem per algú de la comissió de comunicació. Apareix Clara, una jove estudiant que s’ha quedat sense veu en tots aquests dies. Va ser l’encarregada del megàfon en el moment de l’acció després de la manifestació de dissabte. Cridava: “Si no tenim casa, ocuparem la plaça.” Estudia dues carreres, treballa a jornada completa durant els estius i  viu amb els seus pares perquè no es pot permetre un lloguer. Diu que, amb l’ajuda dels pares i tot, no es podria independitzar. Ara va i ve de l’acampada a la universitat.

Les demandes es divideixen en tres blocs. En primer lloc, l’habitatge. Demanen la baixada dels preus del lloguer i la creació d’habitatge públic. En segon lloc, hi ha el dret del territori, en què reclamen la paralització immediata de l’ampliació del port de València i dels PAI de la ciutat, com el de Benimaclet. Finalment, en el bloc de la turistificació, es parla de la prohibició dels Airbnb i pisos turístics, i de la declaració de València com a zona de tensió entre turisme i ciutadans.

En una de les assemblees obertes que es fan cada vesprada a la plaça, es va parlar de la vaga de lloguers com una forma de lluita alternativa si les demandes no es compleixen, però també volen fomentar les lluites a partir dels nuclis dels barris, amb problemàtiques diferents dins la ciutat. “No és la mateixa problemàtica la de Ciutat Vella que la d’Algirós, i és interessant de jugar en els seus termes i tenir el control dels barris”, diu Clara.

Una acampada transversal i diversa

Entre els acampats hi ha situacions i històries ben diverses. Parlem amb Diana, una dona trans i neurodivergent que viu en una casa ocupada al Cabanyal amb més persones queer. Quan va arribar a València, ni tan sols va tractar de buscar habitatge, perquè no tenia diners. “Sé que trobar feines com a persona trans, no binària, és molt difícil, i tampoc vull tornar a l’armari per a posar-me a treballar”, diu. Ens explica que la majoria viuen de manera precària i van passant com poden. Abans era treballadora sexual, i ara  treballa esporàdicament fent mudances i recollint mobles. “N’hi ha prou perquè no haja demanat res a la família, que també és precària, però no per a res més, per a comprar menjar de tant en tant”, diu.

Assenyala que hi ha persones molt diverses dins l’acampada i destaca la transversalitat de les lluites. “Milite en diferents col·lectius i associacions d’ocupació, de resistència queer, resistència trans, i quan va sorgir açò, vaig veure que tenia potencial de generar una cosa necessària, de fer una pressió més forta i unificada de tot el moviment de base valencià, i d’incidir directament a partir d’un moviment plural i reivindicatiu. Es tracta de no deixar que el discurs i les polítiques es generen des de posicions acomodades i que sempre hi haja una mirada transversal, que hi haja una revisió constant per a evitar que es xafen les necessitats de la gent que som als marges”, diu.

Un altre cas és el de Mamadou. Té quaranta-cinc anys, és de Costa d’Ivori, és ací del 2012 ençà, treballa en la construcció, i no sap on viure. Denuncia que ha estat víctima del racisme a l’hora de trobar un pis, tant d’immobiliàries com de particulars. “Si tu truques i saben que ets negre, no te’l donen. Passa molt. Vaig a dormir ací perquè no tinc cap més lloc on anar. Si ells lluiten per això, jo lluitaré amb ells”, diu.

La hipocresia política

Aquests dies, els polítics d’un color i d’un altre han mostrat interès pels acampats. Destaquen, especialment, les declaracions del president de la Generalitat, Carlos Mazón, que ha dit que volia manifestar la seua “comprensió, solidaritat i empatia”; i les de la batllessa María José Catalá, que ha assegurat que no els desallotjaria mentre mantinguen una actitud pacífica. Paraules que els acampats reben amb sorpresa.

“És una hipocresia absoluta que ens diguen això i que empatitzen tant amb nosaltres, però després no canvien la llei d’habitatge, que és completament insuficient, que no regula els apartaments turístics, no els toca. I després que isca Mazón dient que el que s’ha de fer és més habitatges, si n’hi ha 53.000 de buits. Empatitzen enfront del públic, però són ells els que tenen el poder de canviar les coses”, assenyala Clara. Per això, se senten instrumentalitzats: “Juguen al desgast i a la desmobilització, perquè ens donen la raó com als ximples.”

D’una altra banda, també denuncia una doble moral de la delegació de govern espanyol i pressions de la policia. Diu que van identificar dues companyes mentre muntaven una tenda. “La delegada ens va dir que la policia era ací de manera preventiva i que ens donaven tot el suport. Aquesta identificació no es fa de manera preventiva. Les identifiquen clavant-los por i desmobilitzant. No ens posen la policia per si ens passa alguna cosa, sinó per si fem alguna cosa. Ja ens pressuposen eixa intenció”, diu.

Allau de solidaritat

A més de la gent que es queda a dormir en les tendes i passa el dia a la plaça, n’hi ha molta més d’implicada que els porta menjar, tendes, materials, i els donen un colp de mà en allò que calga. És el cas de Dolores, membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). “Venim i fem de suport, perquè nosaltres defensem sempre l’habitatge. Ens sembla genial això que fan, mirem d’escoltar-los i de reivindicar els nostres drets. Sempre congeniem perquè la lògica al final és que tinguem tots un habitatge digne”, diu.

També han rebut el suport de diversos col·lectius de la ciutat, com ara els Iaioflautes, que ahir anaren a cantar cançons amb ells. Diumenge va coincidir a la plaça una protesta d’un col·lectiu de Canàries, un territori que té el mateix problema que els Països Catalans amb la saturació turística. No s’havia planejat, i Clara ho recorda com un moment molt emotiu.

Quan ens n’anem, la pluja ja s’ha apoderat de la plaça i, amb la rapidesa d’un fum de mans en col·lectivitat, han tancat els envelats, han posat les tendes sobre palets, han guardat els cartells de cartó perquè no es facen malbé, i tots s’han posat a cobert.