03.10.2022 - 18:57
|
Actualització: 03.10.2022 - 19:58
Poc després de les nou del vespre, quan feia poc que Felipe VI havia comparegut per justificar la repressió contra el poble català, Mireia Boya i Antonio Baños baixaven per la Via Laietana de Barcelona, on encara quedaven força manifestants que havien estat tot el dia al carrer protestant contra la violència policíaca del referèndum. Els demanaven que se n’anessin cap a la cruïlla de la Gran Via amb el passeig de Gràcia, on hi havia convocada a partir d’aquell vespre mateix una acampada amb una hora de començament, les nou, però sense hora d’acabament. La convocatòria, formalment, va anar a càrrec de la plataforma Universitats per la República, que durant aquella tardor havia tingut un paper fonamental a l’hora de mobilitzar els estudiants en defensa del referèndum. Era el missatge que es transmetia aquell vespre després del discurs del rei espanyol: que la gent se n’anés de la Via Laietana i que es concentrés al punt acordat per a l’acampada. Però quan tot just es plantaven les primeres tendes, quan Baños i Boya encara eren a la Via Laietana, amb megàfon a la mà, l’ex-diputada de la CUP va rebre una trucada que donava l’ordre de desconvocar l’acampada. Així ho relatava Baños en aquesta entrevista. Aquell vespre hi va haver unes quantes trucades per a desactivar la mobilització que havia de canalitzar i mantenir l’enorme força d’aquella jornada de protesta. I quan el parlament encara tenia pendent d’aplicar, d’acord amb la llei del referèndum, el resultat del Primer d’Octubre.
Fou una convocatòria improvisada. Relativament improvisada. Perquè va implicar molta gent i diverses entitats. La idea va sorgir a Òmnium, a migdia, quan ja es veia de feia estona l’enorme impacte d’aquella jornada de vaga general. Cap a la una, la junta de l’entitat que presidia Jordi Cuixart es va reunir per pensar la manera d’aprofitar aquella força de la gent, que ja s’havia vist dos dies abans durant el referèndum, quan la gent va defensar les urnes contra una violència policíaca inèdita i inesperada. Catalunya posava en pràctica la desobediència civil i aquell 3 d’octubre hi havia l’oportunitat de desplegar-la encara més amb l’objectiu de pressionar perquè es proclamés la independència.
No havia sortit mai tanta gent alhora per a una mateixa causa a Catalunya. Barcelona era l’epicentre, però la vaga general va aturar tot el Principat, amb un seguiment que va vorejar el 80%, per sobre de les vagues generals dels anys precedents, tot i no disposar del suport directe dels principals sindicats, CCOO i UGT, que se’n van desmarcar. I hi havia molta gent al carrer. Era el moment de no repetir allò que havia passat el 20 de setembre anterior, quan Cuixart i el president de l’ANC, Jordi Sànchez, ja entrada la nit, havien demanat als manifestants que hi havia protestant davant de la conselleria d’Economia que anessin cap a casa.
Ara la situació era diferent. El referèndum s’havia pogut fer malgrat la violència i convenia defensar i fer valer aquell mandat. El dia 3 a migdia, Cuixart va fer arribar a gent acostada al president Carles Puigdemont i al vice-president Oriol Junqueras que calia romandre al carrer, i que pensaven en una iniciativa com la de l’acampada, segons que s’explica en el llibre Tota la veritat (Ara Llibres, 2019). De primer la proposta fou ben rebuda. De manera que Òmnium i la plataforma Universitats per la República van començar a preparar l’acampada, tot encarregant tendes i mobilitzant prou gent. Volien que l’arrencada fos prou forta perquè se n’hi anés afegint més, segons que expliquen fonts coneixedors d’aquells preparatius a VilaWeb. La idea era ocupar una bona part de la Gran Via i del passeig de Gràcia; fins a la plaça de la Universitat, per una banda, i fins a la Diagonal, per una altra, formant una gran L.
Però mentre al carrer s’hi posava fil a l’agulla, l’anomenat estat major la començava a desactivar. L’estat major era l’òrgan que havia pilotat l’organització del referèndum, presidit per Puigdemont i Junqueras, amb la presència destacada de Jordi Cuixart i de Jordi Sànchez i la participació d’Artur Mas, Jordi Turull, Marta Rovira i Lluís Llach, a més de gent externa com l’editor Oriol Soler, l’ex-conseller Xavier Vendrell, Xavier Vinyals, David Madí i Joan Puigcercós. El 3 d’octubre a horabaixa hi va haver moltes reunions i trucades, entre membres d’aquest sanedrí, que finalment va acabar donant l’ordre de desconvocar l’acampada, segons diverses fonts consultades per VilaWeb.
Les mateixes fonts apunten que un dels factors determinants, tal com avançava Tota la veritat, era el risc de la violència que poguessin desplegar grups de neonazis que aquell dia s’havien organitzat per originar aldarulls. Les fonts coneixedores de les reunions que hi va haver aquell dia coincideixen a dir que fou Jordi Sànchez qui va parlar d’aquest risc, que en tenia informació fidedigna, i que això aconsellava de desfer la convocatòria. I que la resta d’integrants de l’estat major van estar-hi d’acord, tret de Cuixart, que en discrepava. Jordi Sànchez ha negat públicament que ell demanés de fer-se enrere. En el programa FAQS del 22 de febrer del 2020 va dir: “No és cert que el 3 d’octubre ningú plantegés seriosament l’acampada. Ningú no la va plantejar. Ningú. S’havia plantejat en altres escenaris, però no el 3 d’octubre. Aquell dia ens adonem de la potència del 3 d’octubre i quan veiem la compareixença del cap d’estat som conscients del que ens vindria al damunt. El 3 d’octubre no teníem capacitat de muntar ni de desmuntar. És cert que aquella tarda hi va haver un grup d’Universitats per la República que va dir d’anar a acampar, però hi va haver el rumor que venia un grup d’extrema dreta i això els va portar a desactivar-ho.”
“És fals que jo desactivés l’acampada del 3 d’octubre. No teníem la capacitat ni de muntar ni de desmuntar” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/FCynfPD68L
— Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020
En contraposició amb això que afirmava Sánchez, diverses fonts implicades en l’organització d’aquella acampada han dit a VilaWeb que la decisió de desconvocar-la fou de l’estat major, on Sànchez hi era. Universitats per la República va fer pública la convocatòria aquell vespre, a quarts de vuit, amb una crida que podeu veure ací i que deia: “El resultat del referèndum és inequívoc i transparent: tot el món ho sap, i ara ens toca a nosaltres defensar-lo i implementar-lo. Avui hem fet els primers passos per aconseguir-ho: Catalunya s’ha aturat, la vaga general ha estat un èxit. Durant els propers dies, caldrà defensar les institucions del país i caldrà no abandonar els carrers; només ens tenim a nosaltres mateixos per construir aquest futur que anhelem. És per això que avui acampem a passeig de Gràcia amb Gran Via: defensarem els drets d’aquest poble, defensarem les institucions i defensarem els resultats del referèndum. Cridem persones, entitats i organitzacions a sumar-se a l’acampada.”
Gairebé una hora després, a dos quarts de nou, Universitats per la República tornava a difondre la convocatòria a Twitter:
Contra provocacions i violència buidem Via Laietana. Ens trobem a Pg. Gràcia-Gran Via #ExigimRepública pic.twitter.com/tnTGntIniE
— Unis x la República 🎗 (@unisxrepublica) October 3, 2017
Pràcticament en el mateix moment el president d’Òmnium parlava en directe a RAC-1 i demanava de participar-hi. L’objectiu en aquell moment era que la gent que havia omplert la Via Laietana i que havia protestat davant la prefectura de la policia espanyola se n’anés d’allà i s’adrecés a la confluència de la Gran Via amb el passeig de Gràcia. Certament, va córrer la brama que baixaven grups de neonazis de la zona alta de la ciutat per causar incidents. “Malgrat la seva violència és important que no caiguem en cap mena de provocació, i ens consta que hi ha elements que intenten generar un clima de crispació, que hi hagi aldarulls”, deia Cuixart. “Cenyim-nos a totes les convocatòries que vinguin de la societat civil, de les entitats, com la que em consta d’Universitats per la República, que segur que té tots els permisos, servei d’ordre, seguretat…”
Però després del discurs de Felipe VI, passades les nou del vespre, es va desconvocar l’acampada. “Els bombers i les entitats han demanat a tothom que torni a casa”, va dir la plataforma en el piulet que desconvocava l’acció.
Els @bomberscat i entitats han demanat que tothom torni a casa. Es postposa l'acampada. Estigueu atents a futures convocatòries!
— Unis x la República 🎗 (@unisxrepublica) October 3, 2017
Era poc després de la trucada que havia rebut Mireia Boya, de les trucades que havien rebut més responsables en què els comunicaven que aquella acampada no s’havia de fer. De tendes, se’n van arribar a plantar. Ho constata, per exemple, aquesta fotografia que va fer Ramon Font, de la USTEC, aquell vespre.
Los catalanes hacen cosas. Gran Via/Passeig de Gràcia pic.twitter.com/DzBAJ2SHT3
— Ramon Font (@DocentEnLluita) October 3, 2017
L’amenaça de la violència de grups ultres fou un dels factors que expliquen la marxa enrere. Però no pas el principal, segons que coincideixen a afirmar les diverses fonts amb qui ha parlat VilaWeb. Universitats per la República també tenia el temor que no apleguessin prou gent, i a l’hora que van anunciar que es desconvocava el gruix dels manifestants, que havien omplert de gom a gom els carrers del centre de Barcelona, ja se n’havia anat. Però hi va haver raons polítiques que van pesar més, i que van fer que aquell vespre, després del discurs del rei, es fessin aquelles trucades que van desactivar l’acampada del 3-O. Passats cinc anys, en la revisió dels fets de la tardor del 2017, l’independentisme veu aquell moment com una de les grans oportunitats perdudes que, potser, hauria pogut canviar l’evolució dels esdeveniments posteriors.
