26.04.2020 - 21:50
Ja fa uns quants dies que escolto molt menys les notícies que no abans. Però els primers temps d’aquesta emergència, les primeres setmanes, no vaig deixar d’estar connectat als espais informatius, a les conferències de premsa, a les compareixences, a les entrevistes. Potser perquè no m’ho acabava de creure. O per mirar de fer-me’n a la idea. O simplement perquè m’esforçava a entendre-ho un mínim (com si hi hagués gaire a entendre…).
El cas és que un dels moments més irritants, o divertits si us ho voleu mirar així, de cada butlletí ha estat el capítol dedicat als esports. Que ha consistit, gairebé sempre, a fer constar un degoteig detalladíssim d’ajornaments de proves, certàmens i competicions de totes les disciplines esportives imaginables. En l’esportiu, com en més àmbits ‒els espais dedicats als espectacles, per exemple‒, ja fa un mes i mig que la notícia principal ha estat la falta de notícies. És clar que no ens hauria de venir de nou: en aquest àmbit ja és tota una tradició, això d’omplir de no-res el temps immens de què disposen.
Tampoc no és que el més irritant, o divertit, hagi estat anar sabent, en una primera etapa del confinament, el detall del nombre d’infectats o no que es detectaven entre els esportistes d’elit, gairebé sense excepció gràcies a aquests tests tan cercats i cobejats que ells sempre han tingut a l’abast. Més darrerament, en canvi, la discussió sembla que és sobre la conveniència que tots els jugadors i tècnics dels equips de futbol de primera divisió es facin les proves. Un privilegi contra el qual no pas pocs han presentat un escrúpol en principi moral a fer-se-les ‒del qual no tenim cap dret de dubtar i que els honora‒, si no arriben abans a tots els serveis sanitaris.
No, per mi, el més escandalós ha estat i és encara amb quina pertinàcia tants portaveus dels estaments organitzatius i directius de bona part de les entitats esportives i, sobretot, de les competicions oficials, amb quina pertinàcia, dic, s’entesten a afirmar i refermar que el més important és poder acabar les competicions i, així, determinar qui les haurà guanyades. I tot són càbales sobre si aquesta lliga o aquella copa es podrà reprendre aquest mes o aquell altre, ni que fos que hagués de ser a porta tancada.
Ja ho sé: hi ha molts quartos en joc, i tot allò dels drets televisius, i per tant es deu haver d’entendre que s’hi escarrassin tant. Però ara que hem començat a poder intuir una mica les dimensions que arribarà a tenir aquesta crisi, ara mateix trobo que suggerir la necessitat d’acabar les competicions és, per dir-ho suaument, d’una frivolitat inacceptable. Insultant.
El món s’ha aturat, i no solament per als morts o els malalts de Covid-19. S’ha aturat per a tots els qui han vist com s’estroncaven les rutines ‒laborals, escolars, socials‒ de cada dia, i això vol dir gairebé per a tothom sense excepció. Per a tots els qui han perdut la feina, per a tots els qui han vist suspesos els projectes de tota mena, per a tots els qui han hagut d’orientar activitat i esforços a cobrir necessitats derivades de l’extensió de la infecció, sigui cosint màscares o inventant-se respiradors d’emergència. El món s’ha aturat.
I pretendre que ara es tracta d’anar tornant a la normalitat, com si allò d’abans fos recuperable ‒encara més: com si, en molts casos, allò d’abans fos en cap mesura desitjable‒, és que no ho hauríem de permetre.
No, no té cap sentit acabar la lliga de futbol, o la de Campions, o el mundial de Fórmula 1, o què sé jo quin torneig de tenis. La Covid-19 les ha guanyades totes, les competicions, i ha imposat la seva llei. Com més aviat acceptem aquesta aturada i deixem d’emmascarar-la, més probable serà que aconseguim descobrir els camins de la futura reconstrucció. Que, deixeu-m’ho dir, bé que sé que ningú no em farà gens de cas, hauria de ser d’un nou ordre social, econòmic i polític. Si no és que ens resignem només a fer la viu-viu fins a la pròxima sotragada.
