15.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 16.10.2024 - 08:52
Josep Vicenç Mestre Nogué acaba de publicar a l’Editorial Afers un volum en què repassa el pensament nacionalista català del 1833 ençà. Amb el títol Nació i estat. L’intent d’encaix entre Catalunya i Espanya (1833-1933), el llibre fa una revisió molt exhaustiva de la conformació de les idees catalanistes i la traducció que han tingut en l’acció política del país. Malgrat el títol, Mestre Nogué acaba parlant de la nostra realitat més immediata i superant el marge temporal del 1933 per a explicar detalladament que el catalanisme no ha estat mai “separatista” ni ha cercat mai la independència.
Rellegint Josep Termes, l’autor explica que el nacionalisme català –més aïna els nacionalismes catalans, perquè sempre ha estat un moviment plural– s’ha mogut aquests quasi dos-cents anys d’acord amb dos principis: el de la identitat i el de la sobirania. Principis que ha anat adaptant a les circumstàncies del moment. Però –i és un però molt important– sempre partint de la idea que l’objectiu era trobar un encaix de Catalunya a Espanya. Aquesta era la idea bàsica del Memorial de Greuges (1885), de les Bases de Manresa (1892), del Programa del Tívoli (1906), del projecte de la Mancomunitat (1912), de l’Assemblea de Parlamentaris (1917), de la proposta d’estat català dins la república federal espanyola del 1931 i del 1934, del projecte d’estatut d’autonomia del 1932, de les bases de l’Assemblea de Catalunya (1971) i dels dos estatuts d’autonomia del postfranquisme (1979 i 2006).
No és fins el 2010, i sobretot a partir del 2012, que esclata l’independentisme. I de quina manera!
Ningú no nega, evidentment, que hi havia hagut grups independentistes molt abans. Influents. Però sense capacitat real d’alterar la proposta regeneracionista espanyola de la majoria del moviment. El trencament de debò, i amb conseqüències històriques, arriba el 2012, i llegint el llibre no he pogut deixar de pensar que encara no hem estat capaços de bastir una explicació històrica convincent i coherent per a entendre com és que ha passat això tan sobtadament.
Evidentment, la causa de la ignició és l’espanyolisme, la intransigència de l’espanyolisme, d’això tampoc no en dubta ningú. Però l’explicació no em sembla suficient, perquè aquesta intransigència és així d’ençà del primer dia. L’incondicionalisme cubà –que és la base del nacionalisme espanyol modern amb les teories del grup “africanista” de Franco– ja va ser criticat i durament atacat a partir del primer minut pel catalanisme modern que té un origen temporal paral·lel, com és lògic.
La qüestió, per tant, és si després de dos-cents anys d’un autonomisme tan tenaç és possible que la societat canvie tan abruptament a l’independentisme. Però també si això explica, en part, el moment que vivim avui.
Perquè això que vivim, en termes institucionals, què és sinó un retrocés a l’autonomisme i a aquesta esperança, vana però persistent en el curs dels segles, de regenerar Espanya? I quin sentit té que això, després del Primer d’Octubre, ho facen, amb els matisos que es vulga, les mateixes forces polítiques que van encapçalar institucionalment la proclamació de la independència?
En relació amb això, probablement, l’oportunitat històrica perduda és més gran que no som capaços de veure. No solament l’oportunitat de fer efectiva la república independent que es va proclamar el 2017 sinó també, immediatament després, la d’escapar de la cotilla de l’autonomisme i la regeneració d’Espanya. I he de recordar en aquest punt l’extraordinària lucidesa del president Quim Torra quan afirmava obertament –cosa que no ha fet ningú més– que l’autonomia és un obstacle per a la independència.
L’oportunitat, la segona, era ben clara també amb el 155 i l’exili. Si l’independentisme hagués reaccionat boicotant les eleccions, abandonant les institucions autonòmiques i propugnant, en canvi, una confrontació des de l’exili mitjançant unes institucions nacionals pròpies –de les quals el Consell de la República ha estat un assaig, però, per desgràcia, poc reeixit–, és més que probable que Espanya hagués acabat cedint en coses realment substancials, pressionada per un entorn europeu que tan sols s’horroritza quan hi ha inestabilitat.
Això no es va fer i el preu que se n’ha pagat és a la vista de tothom. Continuem atrapats, en el terreny institucional, en una dinàmica que no mena a la independència. Ben al contrari.
Però jo també diria que la separació enorme que hi ha entre els ciutadans corrents i els polítics professionals amaga –i per això demanava explicacions sobre com es va fer el canvi tan sobtat el 2012– l’abisme entre una part de la història del catalanisme que es va extingint després de dos segles, ofegada en les seues contradiccions, i l’altra, que naix ara i té el futur al davant.
PS1. Quan dic “ofegada en les seues contradiccions” no parle en abstracte. Aquests dos-cents anys l’autonomisme s’ha viscut com la fórmula que garantia la identitat dels catalans i alhora el progrés material i social del país. I el gran canvi, molt segurament, és que avui ja no serveix ni per a l’una cosa ni per a l’altra.
PS2. Ara fa cinc anys, els carrers cremaven cada nit. Van ser cinc nits seguides de barricades, un esclat de ràbia popular que va aparèixer sense cap organització ni suport d’entitats ni de partits. Aquestes protestes acabaren amb 149 ferits, més de 200 detinguts, 3 joves deportats i 28 d’empresonats preventivament. I allò que va venir després és prou conegut: vides en pausa, causes que s’han allargat anys, algunes condemnes inaudites, desmobilització i desafecció política. A VilaWeb hem volgut saber què en pensen, de tot plegat, els joves que van encapçalar aquelles protestes, i per això Clara Ardèvol hi ha parlat i ha escrit aquest article: “Els joves de les protestes, cinc anys després: ‘Ens han criminalitzat’”
PS3. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el seu compromís i solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes encara molt més ambiciosos. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.
