03.07.2024 - 21:40
La Plataforma per la Llengua va presentar ahir el seu InformeCat del 2024, que inclou cinquanta dades sobre l’estat del català arreu dels Països Catalans.
M’ha cridat molt l’atenció que el sondatge de què extreu les dades demana als enquestats que posen nota a l’afirmació segons la qual, “per ser realment català”, cal ser capaç de parlar català.
Les respostes són tan contundents com previsibles. Entre els catalanoparlants, el 78,1% hi posen un 8, un 9 o un 10 com a resposta –i la nota mitjana és un 8,6%. En canvi, entre els castellanoparlants la nota mitjana baixa fins a 6,4 i menys de la meitat dels enquestats, tan sols el 44,8%, defensen la relació entre la llengua i el país, amb un 8, un 9 o un 10.
El debat ve de lluny, però m’alegra que es propose novament, després d’una dècada llarga en què l’independentisme, incomprensiblement, ha llevat importància al paper de la llengua, enaltint un bilingüisme que tots sabem de fa dècades que és mortal per al català. I acceptant una criminalització de la llengua que és una autèntica vergonya.
Què és o deixa de ser una nació és un debat tan complicat i amb tantes cares que es fa gairebé impossible. Però hi ha una característica que es destaca per sobre de totes les altres i no es pot esquivar mai: si parlen diferent, són diferents.
Perquè la llengua és una expressió clau de la identitat cultural. Reflecteix la manera en què una comunitat percep i interactua amb el món. Perquè una llengua comuna facilita la comunicació i la cohesió social. Perquè la llengua és el vehicle principal per a transmetre el coneixement, la història i les tradicions d’una generació a una altra. I perquè mantenir la llengua pròpia preserva la singularitat i l’autonomia cultural de qualsevol grup humà.
Fa pocs dies vaig entrevistar el filòsof ucraïnès Volodímir Iermolenko, un home que coneix bastant bé la realitat del nostre país i que ha reflexionat molt, precisament, sobre la construcció nacional, no solament d’Ucraïna sinó de tot Europa. I va ser tan clar que feia enveja: “Ens passa igual com a vosaltres amb els espanyols. Us assembleu. L’única diferència que es capta de seguida és que parleu diferent. Per tant, acabada la llengua, acabada la diferència, acabada la nació.”
És això, tan simple com això: acabada la llengua, acabada la diferència, acabada la nació. I, segons que sembla, en vista de l’enquesta recollida per la Plataforma per la Llengua, ho entén tothom: els qui volem continuar essent això que som, perquè la convertim en el factor clau de la catalanitat, però també els altres. O és que us penseu que aquests nostres veïns castellanoparlants que en l’enquesta lleven importància a la llengua catalana no són ben conscients que, acabada la llengua, acabada la diferència i acabada la nació?
PS1. Aquests dies s’ha parlat massa de l’escó de l’eurodiputat Toni Comín. S’han considerat segures massa coses que, ara com ara, no són clares. El parlament no ha pres encara cap decisió i no té una decisió simple ni fàcil. Josep Casulleras ens ho explica amb tots els detalls: “L’escó de Comín, a les mans de Metsola: o escolta el TJUE o cedeix a la pressió espanyola”.
PS2. Avui hi ha una altra convocatòria electoral importantíssima –i ja n’hi ha hagudes unes quantes, enguany. Són les eleccions del Regne Unit, on tot indica que el Partit Conservador perdrà el poder que ha exercit aquests darrers catorze anys. Avui us oferim aquest article d’Alexandre Solano sobre les eleccions en si i aquest altre d’Adam Taylor i William Booth que explica com ha canviat el Regne Unit aquests darrers catorze anys.
PS3. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
