The Washington Post · Loveday Morris i Sufian Taha

Un presoner palestí es va morir amb la melsa lesionada i unes quantes costelles trencades després de ser agredit per guàrdies de presó israelians.

Un altre es va morir agònicament perquè els metges del centre en què era detingut no van voler tractar la seva malaltia crònica. Un tercer va demanar ajuda a crits durant hores abans de morir-se.

Els detalls de les morts han estat corroborats per doctors de Metges pels Drets Humans Israel (PHRI) que van assistir a les autòpsies, els resultats de les quals han estat compartits amb les famílies i The Washington Post. Tots tres homes són entre els dotze palestins, pel cap baix, de Cisjordània i Israel que han mort a les presons israelianes d’ençà del 7 d’octubre, segons PHRI. Una xifra desconeguda de presoners de Gaza també han mort en captivitat israeliana d’aleshores ençà.

Grups de drets humans diuen que les condicions a les presons plenes a vessar d’Israel han empitjorat perillosament d’ençà de l’atac d’Hamàs contra Israel del 7 d’octubre. Presoners palestins ja alliberats descriuen pallisses rutinàries, sovint contra cel·les o seccions senceres, generalment amb porres i de vegades amb gossos. Diuen que els van negar menjar i atenció mèdica i que van ser sotmesos a tota mena d’abusos psicològics i físics.

The Washington Post ha parlat amb onze ex-presoners i mitja dotzena d’advocats, ha examinat registres judicials i ha revisat informes d’autòpsies. Les investigacions revelen violència i privacions generalitzades, i de vegades mortals, per part de les autoritats penitenciàries israelianes.

Mentre l’atenció internacional s’ha centrat en la situació dels detinguts de Gaza, particularment al camp de detenció de Sde Teiman, defensors de drets humans diuen que hi ha una crisi més profunda i sistèmica al sistema penitenciari d’Israel.

“La violència és generalitzada”, explica Jessica Montell, directora executiva del grup de drets israelià HaMoked, que ha treballat durant anys amb presos palestins. “Està tot molt massificat. Tots els presoners amb qui ens hem reunit han perdut quinze quilos.”

Tal Steiner, directora executiva del Comitè Públic contra la Tortura a Israel, atribueix els abusos, en part, a una atmosfera de venjança a Israel després de l’assalt d’Hamàs del 7 d’octubre. “És una combinació de sentiments individuals molt negatius i violents amb una manca de mecanismes de depuració de responsabilitats”, diu.

Quan demanem sobre els presoners que s’han mort empresonats d’ençà del 7 d’octubre, com també sobre més casos detallats en aquest article, el servei penitenciari d’Israel es limita a dir: “No som conscients de les reclamacions que descriviu, i fins on sabem, no s’han produït. No obstant això, els presoners i detinguts tenen el dret de presentar una queixa que serà examinada per les autoritats oficials.”

“Tots els presoners han estat detinguts d’acord amb llei”, continua el comunicat.

El Tribunal Penal Internacional considera ordres d’arrest contra el primer ministre Benjamin Netanyahu i el ministre de Defensa, Yoav Gallant, per les accions d’Israel a Gaza. Les condicions a les presons del país podrien esperonar més accions legals internacionals, segons que advertí el cap d’intel·ligència israelià Ronen Bar en una carta a les autoritats penitenciàries el 26 de juny. “Israel té dificultats per a defensar-se dels càrrecs de què és acusat, alguns dels quals són ben fonamentats”, escrigué en una carta revisada per The Post i publicada per primera vegada pel diari israelià Ynet.

El sistema penitenciari israelià, dissenyat per a 14.500 presoners, n’allotja ara uns 21.000, segons la carta. La xifra no inclou els 2.500 detinguts de Gaza, la major part dels quals continuen retinguts en instal·lacions militars.

“La crisi a les presons crea amenaces per a la seguretat nacional d’Israel, les seves relacions exteriors i la seva capacitat per a assolir els objectius bèl·lics que s’ha fixat”, conclogué Bar.

L’agència d’intel·ligència interna d’Israel, el Shin Bet, no ha respost a les preguntes de The Post sobre la carta de Bar.

Però Itamar Ben Gvir, el ministre de Seguretat Nacional d’extrema dreta d’Israel que supervisa el sistema penitenciari, ha estat impassible en la seva “guerra” contra els detinguts palestins. En una publicació a X aquest mes en resposta a Bar, es va vanagloriar d’haver “reduït dràsticament” el temps de dutxa dels presos i d’haver introduït un “menú de mínims” a les presons.

La solució més senzilla a la saturació de les presons, va dir, seria la pena capital.

L’oficina de Ben Gvir tampoc no ha volgut respondre a les preguntes de The Post.

“Tora Bora”

Per a Abdulrahman Bahash, de vint-i-tres anys, l’estada a la presó es va convertir en una sentència de mort. La seva família explica que era membre dels Brigades dels Màrtirs d’Al-Aqsa, considerat un grup terrorista per Israel i els Estats Units, i que va ser arrestat en connexió amb enfrontaments armats amb forces israelianes a la ciutat de Nablus, a Cisjordània.

El servei penitenciari d’Israel va dir que no podia detallar quines acusacions s’havien presentat contra Bahash, si és que se n’havien presentat.

Dos companys de cel·la de Bahash a la presó de Megiddo, una instal·lació al nord d’Israel on almenys tres presoners s’han mort d’ençà de l’octubre, en vinculen la mort a una pallissa particularment forta per part dels guàrdies al seu bloc al desembre. Tots dos van parlar sota condició d’anonimat per temor a represàlies.

Segons un presoner detingut a la mateixa secció, els agents van rastrejar totes les cel·les de l’ala i van emmanillar els presos un per un abans d’apallissar-los. Explica que pallisses semblants passaven dues vegades per setmana quan era empresonat.

Els guàrdies, explica, els van atacar “amb bogeria”. Després de la pallissa, Bahash i més membres de la seva cel·la van ser transportats a una àrea de cel·les d’aïllament coneguda com a “Tora Bora”, en referència a la xarxa de coves d’al-Qaida a l’Afganistan.

“El soroll dels crits dels presoners ressonava per tota la secció”, recorda. Bahash va tornar amb contusions profundes i es va queixar que podria tenir les costelles trencades. Quan va demanar assistència mèdica, els metges li van donar un simple analgèsic.

“Al final, era incapaç de mantenir-se dempeus”, diu. I afegeix: “L’ajudàvem a caminar com si fos un nen.”

Bahash va morir unes tres setmanes més tard, el primer de gener.

Una autòpsia va revelar “signes de lesions traumàtiques al pit dret i a l’esquerra de l’abdomen, causants de múltiples fractures de costelles i lesions a la melsa, potencialment com a resultat d’una agressió”. En aquests termes s’expressava un informe de Daniel Solomon, un metge de PHRI que va rebre permís de les autoritats penitenciàries per assistir a l’autòpsia.

El xoc sèptic i la insuficiència respiratòria derivats de les lesions van fixar-se com a causes de mort potencials. Els resultats oficials de l’autòpsia s’han mantingut fora de l’abast de la família, com també se n’ha mantingut el cos.

El Servei de Presons d’Israel no ha respost per què el cos no ha estat retornat als familiars.

Saeb Erekat, el cunyat de Bahash, explica que el jove era en plena forma física abans d’entrar a la presó i compara Megiddo amb un cementiri.

L’autòpsia de Bahash va ser una de les cinc a què els metges de PHRI van poder assistir en nom de les famílies dels presoners, després d’haver-ne demanat permís als tribunals.

Massificació i negligència

Els informes sobre la negació d’assistència mèdica són omnipresents en els testimonis d’ex-presos. La mort de Muhammed al-Sabbar, de vint-i-un anys, el 28 de febrer, podria haver estat evitada si la seva malaltia crònica hagués estat tractada correctament, segons Rosin de PHRI, que va ser a l’autòpsia.

La família de Sabbar explica que va ser arrestat per incitació a l’odi arran d’un seguit de publicacions que va fer a les xarxes. D’ençà que era petit, Sabbar tenia la malaltia de Hirschsprung, una condició que causa blocatges intestinals greus i dolorosos. Necessitava una dieta especial i medicació.

L’estómac de Sabbar va començar a inflar-se a l’octubre després d’haver-li negat la medicació, explica Atef Awawda, un dels companys de cel·la. Un metge de la presó li havia donat una única injecció a començament d’aquell mes, recorda Awawda, però va dir a Sabbar que no ho expliqués a ningú. “Aquesta va ser l’última vegada que va rebre medicació”, diu.

“La mort de Mohammed podria haver estat evitada”, deia la carta de Rosin a la seva família.

Quan finalment va ser dut a urgències, “la seva condició ja era tan dolenta que les possibilitats de salvar-lo eren escasses”, conclogué l’informe.

Una xifra rècord de 9.700 presoners palestins eren retinguts en centres israelians al maig, segons Addameer, una organització de drets dels presoners palestins. Aproximadament 3.380 d’aquests presoners eren detinguts administratius; és a dir, detinguts sense càrrecs ni judici. Les xifres no inclouen presoners de Gaza; les autoritats israelianes no volen revelar exactament quants gazians han estat detinguts ni on són.

Les cel·les, dissenyades per a sis persones, a vegades en contenien el doble, segons que expliquen ex-presos. Alguns relaten que els van treure les cobertes de les finestres de la cel·la a l’hivern per fer-los passar més fred. Uns altres diuen que la megafonia reproduïa incessantment l’himne nacional israelià a gran volum; deixaven els llums encesos de nit per pertorbar el son dels presos.

Un presoner palestí va ser agredit davant un jutge mentre assistia a una audiència per videoconferència el novembre passat, segons registres judicials a què ha tingut accés The Post.

“Podem sentir en segon pla els crits de persones que són agredides”, deien les actes del tribunal. Quan el jutge començà la intervenció, els crits pararen.

“Política de fam”

La violència i la negligència mèdica, segons ex-presos, sovint anaven acompanyades de la privació de menjar. Tots els presos amb què The Post ha pogut parlar expliquen que van perdre una quantitat significativa de pes a la presó, entre quinze quilos i vint-i-dos.

El periodista Moath Amarneh, empresonat durant sis mesos a Megiddo després d’haver filmat manifestacions a Cisjordània, diu que la seva cel·la de sis persones va arribar a contenir-ne quinze durant el seu empresonament. Els presos, explica, compartien un plat de verdures i iogurt per esmorzar. Per dinar, cada presoner rebia mitja tassa d’arròs, i la cel·la –independentment de la xifra de presos que acollís– havia de repartir-se un plat de tomàquets o col tallada. En un dia bo, hi podria haver salsitxes o mongetes. El sopar generalment consistia en un ou i algunes verdures.

“Amb prou feines n’hi ha prou per a sobreviure”, diu l’advocada Aya al-Haj Odeh, que explica que alguns dels seus clients rebien tan sols tres llesques de pa el dia i tenien accés limitat a aigua potable.

L’Associació per als Drets Civils a Israel va presentar una petició al Tribunal Suprem a l’abril sobre allò que va anomenar “política de fam”. Ben Gvir va escriure al grup per assumir l’autoria d’aquesta política i va dir-los que treballava per empitjorar les condicions dels presos com a estratègia de dissuasió.

Muazzaz Obayat amb prou feines podia caminar quan va sortir de Ktzi’ot, al sud d’Israel, la setmana passada. Va ser arrestat després del 7 d’octubre per la sospita de tenir vincles amb Hamàs, però no va ser acusat formalment.

Els cabells negres i arrissats i la barba estan descuidats; els pòmuls sobresurten i els ulls s’enfonsen.

En una clínica a la ciutat cisjordana de Beit Jala on rep atenció mèdica, diu que no estava segur de la seva edat ni de les edats dels seus cinc fills.

“No sé res més que l’empresonament”, explica.

Obayat, que havia estat culturista afeccionat, diu que ha perdut més de quaranta-cinc quilos en nou mesos.

Xiuxiueja mentre descriu com un guàrdia el solia agredir sexualment amb una escombra. Els metges que l’atenen expliquen que té estrès post-traumàtic i desnutrició.

“És Guantánamo”, diu.

Hajar Harb, a Londres, i Lior Soroka, a Tel-Aviv, han contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb