L’abús de les definicions

Deia T. S. Eliot que, “així com una doctrina sols cal definir-la després d’haver aparegut alguna heretgia, un mot no ha de rebre aquesta atenció fins que no se n’ha abusat”. Això passa amb el mot “feixista”, que darrerament és en boca i en ploma de tothom, i comença de passar també amb el mot “democràcia”. Avui em centraré en el primer. Un senyal inequívoc de l’abús que ha rebut és la fal·lera de consultar “experts” que presenten, a tall de definició, sèries d’atributs acumulatius, que suposadament acoten i determinen la substància de la cosa. Però enumerar no equival a definir; com a molt correspon a descriure. Ara, la descripció d’un fenomen depèn de l’observador i no de cap estructura immutable de l’objecte. Hom pot dir que el feixisme consisteix en el culte a l’estat, el militarisme agressiu, l’imperialisme, el nacionalisme ultrat, el gust per l’ordre, el racisme i particularment l’antisemitisme, el masclisme, l’admiració de la tècnica, l’elitisme, el monarquisme, el catolicisme rigorós, la família, el populisme, el negacionisme de l’Holocaust i del canvi climàtic, el rebuig de la immigració, l’hostilitat a les minories sexuals, a les cultures minoritàries i a les nacions petites. La llista és oberta i potencialment inacabable. I no costa d’adonar-se que alguns elements es contradiuen i el propòsit és fer passar bou per bèstia grossa, és a dir, d’una ideologia concreta i historiable com el feixisme fer-ne sinònim del mal universal.

M’hi féu pensar un lector perplex, que reaccionà a l’ambigüitat del cas Trump preguntant-se: si ni Trump, ni Milei, ni Meloni, ni Orriols són feixistes, qui ho és llavors?  El comentari denota necessitat d’encolomar la gramalleta a algú, car una vegada és disponible bé s’ha d’aplicar. Tot concepte frisa per encarnar-se en una entitat real, i el mal indeterminat i promiscu sembla més dolent que el mal personificat. Però el comentari, més agut que el lector segurament no es pensava, indica la dificultat de fer coincidir un concepte tan ecumènic amb un cap de turc. I no és estrany, car el mal és un monstre amb molts caps, que en escapçar-los rebroten a l’instant. L’evangeli de Mateu explica que, un cop expulsat i amb la casa ja neta i en ordre, l’esperit malèfic hi torna amb set companys i se n’apodera amb més força. La metàfora evangèlica dels dimonis okupes descriu el mal com una força multiplicadora molt difícil, si no impossible, d’aïllar. En un altre passatge, en aquest cas de l’evangeli de Marc, el dimoni d’un possés, que s’anomena “legió”, demana a Jesús que li permeti d’ocupar una porcada, i quan Jesús li ho concedeix, els dimonis entren en els porcs i s’estimben i ofeguen dins un llac. El miracle no consisteix a destruir el mal definitivament; en cas contrari, Jesús ja hauria complert la seva missió i no hauria hagut de patir la crucifixió. La lliçó és més aviat que el mal es pot foragitar quan hom té autoritat sobre l’esperit, però no és vençut amb una definició precària.

Que a més a més pot resultar intel·lectualment tramposa. Perquè si definim el feixisme apilonant sobre aquest mot les actituds i maneres de pensar que ens desagraden, l’única cosa que haurem fet és contradefinir-nos mitjançant una tautologia. Puix que definim el mal, automàticament ens adjudiquem la categoria contrària. Davant d’aital presumpció, Jesús rebutja que li diguin bo i respon que ningú no és bo sinó Déu. I encara ho rebla recordant els manaments, és a dir, la llei. Per a les persones més sofisticades, recordarem aquí la doctrina de Kant sobre el mal radical, que de vegades s’ha identificat abusivament amb el feixisme. El mal radical, per a Kant, és la condició natural de la humanitat. Per a combatre’l cal obeir la llei moral, assequible a tothom mitjançant el criteri insubornable de la raó. Impregnat de cristianisme, però d’un cristianisme regulat per la raó, el gran pensador de Königsberg també insistia en la necessitat d’acatar la llei en tant que preceptes fundats en la raó.

Si el mal radical consisteix a abusar d’aquests principis, o tots som feixistes o renunciem a fer del feixisme un sinònim del mal radical. Si per contra considerem el feixisme com una espècie del gènere malus, haurem de restringir la categoria als grups que n’adopten els principis doctrinals i en fan bandera. Fins i tot caldrà admetre que la categoria resti buida en determinades circumstàncies. La política és una activitat molt sobrevalorada; atorgar-li la preeminència en el pensament és una font de problemes considerable. Perquè si en aquest àmbit s’aplica la dita “o tots moros o tots cristians”, ens adonem que el maniqueisme indica incapacitat de distingir els mots de les coses.

La característica original i inequívoca del feixisme sempre havia estat la violència política: el paper desestabilitzador dels squadristi, de la Sturmabteilung, de les tropes d’assalt falangistes, tant com dels grups que n’imitaven l’acció directa: els Arditi del Popolo, el Front Roig, els Reichsbanner i els Stahlhelm alemanys, així com els anarquistes ibèrics. Tots practicaven una violència alhora verbal i física, però la física era la decisiva, car la verbal, que n’era el preludi, no en determinava ni la intensitat ni l’abast. Ara, però, hi ha qui vol fer passar la primera per la segona, confonent la grolleria amb el feixisme. Classificar ideològicament els partits per la incidència del “discurs de l’odi”, comporta el risc de posar gats i gossos en un mateix sac. Ho prova l’agilitat amb què els tribunals espanyols són capaços de capgirar aquest criteri contra l’independentisme.

L’obsessió de redefinir el feixisme per a demonitzar partits que ni practiquen la violència física, ni el culte a l’estat, ni el totalitarisme, ni el negacionisme, ni incorporen la doctrina del feixisme històric, sembla dictada per finalitats pragmàtiques més que no pas especulatives. A partir d’un cert grau i matís, l’abús dels mots també comporta una mena de violència, com tot allò que és contrari a la raó. És violent assetjar una persona o un partit pel fet de denunciar la laxitud dels altres a l’hora d’aplicar la legislació en matèria d’immigració i proposar d’adaptar-la a les necessitats de la societat i ajustar-la a la capacitat d’assimilació d’una demografia molt tesada.

No és gaire lògic esverar-se per l’ascens a Europa de partits amb agendes anti-immigració i alhora negar l’existència d’un problema. A mesura que els partits de centre i alguns d’esquerra s’adonen de la urgència d’abordar aquest fenomen explosiu, caldrà posar-los també dins el cercle de guix del feixisme? Això es fa quan s’afirma que són condicionats per les idees de l’extrema dreta. La pregunta del lector pot reformular-se així: si s’admet la definició abusiva de feixisme, qui en quedarà fora per acordonar l’abundància de mal radical? La pregunta no és ociosa, car en un temps en què es torna a qüestionar la democràcia, no sols de fora sinó de dintre de les societats que se’n vanten, cauteritzar el radicalisme verbal amb un radicalisme de signe contrari ni és cap solució ni pot aturar la violència física que s’escampa com la pesta allà on la llei s’embordeix i es deixata.