28.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 28.06.2023 - 22:09
El debat sobre la possibilitat de fer servir l’abstenció, novament, com a eina de protesta en les eleccions espanyoles és molt intens dins l’independentisme.
Fins al punt que dues de les organitzacions civils més importants es troben immerses ara mateix en un debat intern sobre aquesta qüestió. L’ANC posarà a consulta dels socis, a partir de divendres, si ha de promoure l’abstenció activa o el vot nul polític amb la butlleta del Primer d’Octubre, però el secretariat territorial de Girona ho ha refusat públicament i per unanimitat. I dins el Consell de la República el govern ha emès una declaració demanant el “desbordament democràtic” amb vots, però sembla –arriben notícies en aquesta línia– que l’Assemblea de Representants es pot pronunciar a favor de l’abstenció.
Ja vaig dir fa uns quants dies que a mi el debat em sembla lògic, necessari i enriquidor i que no entenc, per tant, que sobre això s’expressen posicions extremes i encara menys desqualificacions desagradables. L’independentisme sempre ha avançat parlant i respectant la posició de tothom, i crec que ara cal tornar-hi.
L’abstenció, com es va demostrar a les eleccions municipals, és una eina excel·lent per a fer pressió sobre els partits polítics i també és una manera molt bona de marcar la desconnexió de la vida política espanyola.
I la possibilitat de col·lapsar l’estat espanyol democràticament, amb els vots, és, en aquesta avinentesa concreta, una perspectiva certa també –perquè són unes eleccions diferents, amb regles diferents i un propòsit diferent. Tenim davant unes eleccions que poden anar molt justes. Pot passar que els diputats independentistes catalans, i més en concret els de Junts i, si hi entren, els de la CUP tinguen la possibilitat real de blocar la legislatura. Perquè cal recordar que per a ser president del govern espanyol, en primera instància el candidat ha d’obtenir majoria absoluta i, en la segona, ha d’obtenir més vots positius que no pas negatius. I si no hi ha cap candidat que ho aconseguesca i passen dos mesos, aleshores es convoquen noves eleccions automàticament.
Amb aquestes regles, l’independentisme, negant-se a votar Feijóo i Sánchez, si l’aritmètica fos l’adequada, es trobaria en condicions d’introduir una gran inestabilitat a Madrid i de tornar a situar el conflicte català en el centre de la política espanyola i europea. No votar Pedro Sánchez, per tant, no significa, com algunes manipulacions volen fer creure, obrir la porta al PP i Vox.
Però la qüestió és que això no sabem si passarà, perquè depèn d’una aritmètica que tan sols sabrem el 23 de juliol a la nit. Una aritmètica que no és possible de cap manera saber si s’acomplirà o no –el PP i Vox podrien obtenir la majoria absoluta, per exemple, i en eixes condicions el blocatge seria inviable.
Però, suposant que això no passàs, és evident que com més diputats tinguen Junts i la CUP més possibilitats hi haurà de blocar el congrés espanyol. I d’ací ve el nerviosisme d’aquests dos grups per l’abstenció i d’ací ve l’intent de frenar-la. Però aquest nerviosisme jo crec que farien bé de reconvertir-lo en claredat sobre els seus plans i en clarificació d’allò que pensen fer –que la gent en desconfia precisament perquè li arriben missatges contradictoris.
I a l’inrevés, ningú no pot negar que fins i tot amb la possibilitat d’un blocatge, pot passar que les pressions siguen tan fortes o els incentius tan grans que els partits decidesquen pactar en canvi d’alguna cosa molt grossa. I d’ací ve el nerviosisme dels abstencionistes polítics convençuts, profundament decebuts per l’actitud que han mantingut els partits tots aquests anys i que temen, raonablement, que una volta els partits tinguen el seu vot ens trobem una altra volta amb la mateixa frustració.
En resum, que si algú vol solucions màgiques i perspectives infal·libles no n’hi ha. I, per tant, és més que probable, i podem anar pensant que passarà així, que l’espai rupturista acabe anant dividit a les eleccions, els uns votant Junts o la CUP i els altres abstenint-se.
Tot plegat, jo m’ho mire amb una certa perspectiva temporal. ERC, tot i els esforços per canviar que comença a fer, no és de fiar en aquestes eleccions per la manera com s’ha lliurat, absolutament, al PSOE aquests darrers anys. Junts clarament ha evolucionat positivament –abandonar el govern, a més fent un exercici incontestable de democràcia interna, no és cap fotesa i la llista és la més puigdemontista possible. La CUP a Madrid no s’ha deixat embolicar mai. I l’exercici de l’abstenció ha reconfortat moltíssima gent que ha vist i veu un forat real des d’on empènyer cap al retorn a la confrontació.
Venint dels anys dels pactes indignes, dels indults, de la taula de diàleg, de la formació d’un govern clarament autonomista per part d’ERC i Junts i de tantes coses com hem hagut de suportar, tot això que es mou tan intensament aquests dies per a mi és un pas endavant. Caòtic, com explicava fa dies, sí, però molt positiu, per dues raons. Perquè allò que és fonamental és que els partidaris del diàleg van a la baixa i els partidaris de la confrontació –dins els partits o contra els partits– es recuperen i avancen. I també que –tant si creiem que encara té trellat anar a Madrid com si no– és un fet que els qui ja no esperen res de cap govern espanyol es van reforçant i van construint un espai separatista clarament alliberat dels complexos eterns envers el PSOE i l’esquerra espanyola. I aquestes dues coses, a mi, què voleu que us diga, em semblen molt.
PS. Tanmateix, no vull esquivar el debat: molta gent m’escriu demanant què cal fer i la meua resposta, que ara faig pública, és que no ho sé. Mentre m’aclaresc, si és que m’aclaresc, jo tan sols mire de donar arguments perquè entre tots pensem. Perquè penseu què fer cadascú. I sobre això recomane a tothom de llegir l’entrevista que fèiem ahir a Toni Rodon sobre l’abstenció. Crec que és molt aclaridora i tot un model de serenor i rigor per a un debat que sovint es presenta massa visceral.
