L’abstenció de la CUP

1. El passat diumenge, dia 10 de març, per una clara majoria sorgida de les assemblees territorials de l’organització, el consell polític de la CUP va decidir de no participar en les eleccions generals espanyoles del pròxim 28 d’abril. Fidel als seus orígens, l’organització capdavantera de l’independentisme d’esquerres s’estima més arreplegar forces per a les municipals del pròxim mes de maig, ja que, segons el criteri de la majoria, les eleccions espanyoles implicarien una despesa econòmica i un esforç organitzatiu que no justificarien la presència testimonial al congrés espanyol. És una posició que respon bé a la duresa de la lluita a peu d’obra d’una militància molt exigida per un activisme inclement, al·lèrgica als vaivens de la tàctica partidista, i escèptica davant la falta d’una estratègia clara de l’independentisme en el seu conjunt.

2. De la temptativa d’independència de l’octubre del 2017, l’independentisme d’esquerres n’ha sortit, certament, ben esquitxat: a) de marcar agenda i ritmes entre el 2015 i el 2017, i atès que no va saber (ni poder i, potser, ni voler) convertir les rendes de l’1-O i el 3-O en fites per a un poder alternatiu de masses, s’ha vist arrossegat per les vacil·lacions tàctiques dels partits independentistes de govern; b) de disposar d’una autonomia relativa per a pair i revertir els efectes de la crisi política, l’independentisme d’esquerres ha passat a improvisar una tàctica de supervivència, mentre veu com es cuina a foc lent (tot esperant els resultats de les eleccions del 28-A) un pacte entre l’estat espanyol i els partits independentistes de govern: un pacte, tot sigui dit, no sense contradiccions, que, segons les sentències que es dictin en el judici-farsa, poden esdevenir molt principals en generar un rebuig civil multitudinari; c) finalment, de la capacitat per a articular moviments al voltant de l’horitzó constituent, l’independentisme d’esquerres ha passat a veure’s arraconat a la política parlamentària de pantà.

3. En aquest marc, què hauria hagut de fer, l’independentisme d’esquerres? Potser hauria d’haver començat per definir la naturalesa del conat d’independència de l’octubre del 2017 i la pròpia incapacitat per a conduir el moviment cap a la disputa del poder –si mai ho havia pretès– als partits independentistes de govern. Potser hauria d’haver aixecat acta de l’estat de consciència dels milions de persones involucrades activament en el moviment independentista d’aquests anys: de les Diades a les majories parlamentàries, de la mobilització permanent a les dinàmiques antirepressives, de la capacitat d’autoorganització als lideratges creats i destruïts. I, finalment, potser s’hauria d’haver plantejat la recomposició de les aliances estratègiques al si de les classes treballadores i, des d’aquestes, a tota la formació social catalana i a la nació sencera, pedra de toc de qualsevol estratègia alliberadora. Potser massa potsers per a un corrent que només fa sis anys que és emmerdat en els viaranys del parlamentarisme liberal.

4. Mentrestant, el fracassat intent d’independència de l’octubre del 2017 ha sumit els partits independentistes de govern en la dialèctica de les forces polítiques en què descansa l’estat, tant en el pla formal com en el conceptual: tot l’horitzó estratègic dels partits independentistes de govern es va acomodant, va depenent, i ja es confon amb l’horitzó de recomposició de l’estat. Es va passant del se puede hablar de todo a todo dentro de la razón de estado. De la decisió sobirana de l’1-O hem davallat a la pretensió de participar en les alternances de poder a Madrid, si no a fer de taps (‘impedir a les urnes que PSOE i Ciutadans acabin pactant l’endemà del 28-A’, ha deixat escrit Joan Tardà).

5. La pedra de toc d’aquesta posició acomodatícia a la raó d’estat dels partits independentistes de govern consisteix en la resurrecció, més o menys explícita, segons què marquin les enquestes a cada formació, de la capacitat de negociar una sortida pactada amb l’estat de tu a tu, que anticipen una tria entre neoautonomisme i no res. I això només es podrà assolir, segons aquesta posició, participant activament en la política espanyola i esdevenint actors més o menys secundaris en els equilibris interns de l’estat per a crear dinàmiques legislatives, formar majories al congrés espanyol, fer aliances i pactes territorials, etc. En aquests termes, el conat d’independència de l’octubre del 2017 representaria l’enèsima introjecció de la impotència secular catalana per a alliberar-se d’Espanya.

6. No cal dir que aquest dissoldre’s en la dinàmica d’estat haurà d’anar acompanyat de la subordinació del moviment i el seu entorn social al dictat de la política, òbviament autònoma respecte al batec del carrer. En l’horitzó de control i ordre en què es troba immersa la política occidental (i, per reducció, l’europea), això significaria negar al moviment independentista i a la galàxia de respostes parcials que ha sabut articular res que no signifiqui la subordinació als cicles naturals de l’estat, sigui quina sigui la seva evolució. Si aquesta evolució és tolerant amb l’independentisme / el moviment, viurem en la rutina de la impotència parlamentària per a canviar les coses. Si l’estat evoluciona cap a l’autoritarisme post-democràtic, patirem una repressió nua i crua. Però tot començaria i s’acabaria amb l’estat.

7. Com es pot deduir, aquesta posició no sols limita l’horitzó independentista en el terreny de la intervenció política, sinó també en el terreny de les alternatives a la crisi social. Significa la creació d’un bloc territorial d’estat que parteix de la premissa d’acceptar els cicles naturals de l’economia i, per tant, el dictat sense embuts del capital global via dèficit, deute i troica. Significa, igualment, la gestió de les crisis en benefici de la recomposició periòdica del domini del capital sobre el treball. Significa, en fi, trencar tot vincle entre alliberament nacional i alliberament social.

8. La ressaca de l’assaig fallit de l’octubre del 2017 ha obert un forat de poder –molt simbòlic, si es vol, però amb potencialitat per a crear realitats materials i dinàmiques organitzatives– entre l’acumulació de lluites fins ara mateix i la renúncia progressiva dels partits independentistes de govern (amb tantes contradiccions com es vulgui entre ells) a continuar pel camí de la insubmissió cívica unilateral (per cert: la unilateralitat no és pas una ideologia, sinó una mostra de consciència, una dinamitzadora de masses, una capacitat organitzativa, una visió estratègica). Per aquest forat de poder circula una columna d’aire contínua per on respira tot el moviment i la tasca de l’independentisme d’esquerres hauria de consistir a mantenir oberta aquesta columna d’aire, consolidar-ne la font, el volum i la circulació. I és en aquest sentit, i només en aquest sentit, que s’haurà de plantejar cada situació concreta, tant si li és oferta per la capacitat del moviment per a crear-la (i.e., contra les sentències del judici-farsa) com si li arriba de fora (i.e., les oportunitats electorals).

9. És en aquest context que s’ha presentat a l’independentisme d’esquerres la qüestió d’anar o no a les eleccions espanyoles.

a) Si considerem que la recomposició de les estructures de l’estat, amb la participació més o menys forçada dels partits independentistes de govern, pot ocupar el forat de poder (fins i tot simbòlic) entre moviment independentista i representació política, podríem dir que no s’hauria de deixar el camp lliure a les forces d’estat, excepte si l’anàlisi de la consciència política i la capacitat organitzativa del moviment aconsellava d’anar a la contra per desestabilitzar i col·lapsar legislatures espanyoles des del carrer, en lloc d’acontentar-se a fer pactes al congrés: en tot cas, la situació actual no és per tirar coets ni per gastar pólvora en salves.

b) Si ho mirem des del punt de vista del moviment independentista, hi trobarem una ambigüitat de partença: d’una banda, hauria d’aprofitar qualsevol ocasió per a demostrar la continuïtat del seu poder simbòlic i formal (que, a la curta o a la llarga, sempre esdevindrà material) en tots els àmbits de lluita i no permetre cap victòria de les forces d’estat per incompareixença; d’una altra banda, la submissió (ni que sigui formal) a les regles de joc (que no són merament formals, ja que preparen i defineixen dinàmiques de poder) de l’estat pot comportar (pensant, sempre, en la consciència política al si del moviment) tant la renúncia (ni que sigui temporal) a les bases de partida (l’1-O i el 3-O) com la hivernada de l’alternativa unilateral. En tots dos casos, la qüestió primordial seria com es manté la dinàmica unilateral, com s’articula la lluita de carrer i com s’organitzen els moviments alternatius per tal que tàctica i estratègia vagin de bracet.

c) Si ho mirem des del punt de vista de la lluita per l’hegemonia al si del moviment independentista, cal pensar que cada contesa electoral representa un moment de lluita ideològica (entrar, o no, per un discurs legitimador de la raó d’estat), organitzativa (derivació de recursos materials i humans), econòmica (captació de recursos per quota de representació) i política (gestió del poder). Fins ara, no s’ha fet cap esforç seriós per a dotar el moviment d’autonomia política respecte als distints moments electorals (des del 27-S fins al 21-D), en el sentit de participació, tàctica electoral, creació d’aliances, etcètera; a tot estirar, s’ha analitzat en termes subjectius, o sigui, pensant en els rèdits particulars de cada formació política independentista, però no pas en funció de la consciència i l’organització del moviment: aquest, doncs, es troba incapacitat per a abordar pel seu compte, ara i aquí, el tema de la participació en unes eleccions generals espanyoles. Caldria començar a abordar-ho, en un moment de crisi de l’estat, per decidir que no se li han de tapar les esquerdes, sinó eixamplar-les? O seria millor deixar-se endur pel corrent i aprofitar l’oportunitat per demostrar que, una vegada més, l’independentisme conserva el seu percentatge habitual de vots o pot superar-lo? En aquest últim cas, sabem que les forces independentistes de govern se’n donarien la raó decidint que una contesa electoral espanyola els permet de canviar estratègies i remodelar consciències per col·laborar en la recomposició de l’estat (sigui quina sigui la via que s’hagi de prendre, segons equilibris i etcètera). El que no sabem és com s’ho hauria fet, arribat el cas, l’independentisme d’esquerres, perquè no queda gens clar quines lliçons ha tret de l’últim cicle electoral entre el 2015 i el 2017.

10. Resumint: el forat de poder entre moviment i representació política podria donar ales a l’independentisme d’esquerres per entrar en lliça en les espanyoles i provar la seva capacitat alternativa i de força; seguidament, les municipals en podrien rebre els inputs. A la vegada, permetria de rellançar el moviment, en termes de reafirmació i d’escenificació de la lluita entre sotmetre’s a la raó espanyola d’estat o mantenir la capacitat de decisió unilateral. Però també crearia dinàmiques desconegudes (o relliscoses) per a orientar-se en les quals caldria una potència organitzativa, una cohesió ideològica, una claredat estratègica i una habilitat tàctica no ben demostrades fins avui (si més no, en termes generals). L’àmbit municipal és indispensable per a recuperar iniciatives de base socials i nacionals i elaborar noves propostes estratègiques i organitzatives. Ves que la decisió de la CUP no sigui més útil que no es pensa per a garantir continuïtats virtuals i fàctiques de l’1-O. En aquest trànsit, no seria l’última paradoxa de la seva evolució que hi acabi perdent bous i esquelles, si no l’enfila cap a l’obertura d’una nova etapa del moviment: a l’anticapitalisme independentista encara li queda molt de camí a fer.