27.06.2023 - 21:40
|
Actualització: 27.06.2023 - 21:43
1. En el debat sobre la participació o l’abstenció a les eleccions espanyoles del 23-J, els partidaris de la primera opció parteixen del principi tàcit que els partidaris de l’abstenció es troben en una situació antagònica entre els seus principis a títol individual (“moral”) i la realització pràctica d’aquests principis en termes col·lectius (“política”).
No cal dir que aquest principi tàcit es basa en l’acceptació, no menys tàcita, d’una norma vigent que imposa a cada individu una responsabilitat davant la societat, que, en termes de vida pública, s’identifica amb la participació política: n’hi ha que en diuen “llibertat positiva” (pots triar, certament, però només entre els productes que hi ha en oferta al supermercat polític monopolista). I no cal dir, tampoc, que aquesta norma vigent emana d’un sistema acceptat, si us plau, per imperatiu legal, que en diem constitució espanyola, garant d’aquella “llibertat positiva”.
Segons aquesta norma vigent, els vehicles per a lligar moral individual i responsabilitat política són els partits: se’n deriva, doncs, que els “abstencionistes” no poden fer aquell lligam perquè no disposen d’un partit que els representi. En conseqüència, la seva “llibertat negativa” (triar sense traves ni obligacions legals, entre productes generats per una nova dinàmica de la llibertat) no té el marxamo de l’efectivitat pràctica –no és aplicable– i, per tant, és mancada de sentit de la responsabilitat política. L’abstencionista és un no-ningú polític i els abstencionistes, un conjunt heterogeni de no-ningú polítics.
2. Segons els partidaris de la participació, doncs, perquè els abstencionistes superessin l’antagonisme entre moral individual i responsabilitat política haurien de comptar, obligadament, amb un partit polític, que, atesa la norma vigent, seria el vehicle exclusiu per a enllaçar-les. D’aquesta manera escolàstica –vull dir, en bucle–, els partidaris de la participació porten els abstencionistes al límit de l’absurd: si no hi participeu, no sou comptats a la taula d’en Bernat de la norma vigent; i, si hi participeu, deixeu de ser qui sou, perquè renuncieu a la “llibertat negativa” (que dóna sentit a la vostra moral individual, però que us margina políticament) per a entrar en el clos de la “llibertat positiva” (que nega la vostra moral individual, però que us inclou en els rengles de la política segons la norma vigent).
3. Si pensem en la nostra història recent, veurem que aquest reduccionisme dels partidaris de la participació ignora quatre fets d’importància cabdal per a entendre els abstencionistes: a) el Primer d’Octubre de 2017 com a materialització de la síntesi entre moral individual i responsabilitat política; b) la repressió de l’estat, que va passar per sobre de la seva obligació democràtica de reunir la “llibertat positiva”, garantida per la seva pròpia constitució, i la “llibertat negativa” expressada per gairebé quatre milions de persones; c) la victòria electoral del febrer del 2021 en clau d’independència, abandonada pels partits que havien de portar aquella síntesi de moral individual i responsabilitat política al nivell més alt de materialització: el poder nacional independent; d) la pervivència de la consciència històrica del Primer d’Octubre entre els gairebé quatre-cents mil electors que, en les eleccions municipals del maig del 2023, van retirar part de la seva confiança als partits que van desertar del compromís electoral del febrer del 2021.
4. Segons els analistes mesells, el fet que la consciència dels gairebé quatre milions de participants en el referèndum estigui representada només pels quatre-cents mil abstencionistes de les municipals donaria ales a l’especulació metafísica dels hiperventilats i altres figures dels seus malsons; segons els analistes fàctics, l’abstenció només donaria ales als partits espanyols, a Catalunya, i als partits feixistes a Espanya.
Els analistes mesells deixen de banda que només eren unes eleccions municipals, amb poques o nul·les possibilitats de fer-ne un test nacional, ateses les circumstàncies particulars de cada municipi (“pactes contra natura”), tant més que estaven sobredeterminades per la fal·làcia estatal entre “progressistes” i “conservadors” i per la campanya subordinada del partit que governa la Generalitat. Ara, bé, en unes eleccions espanyoles, l’abstenció, a banda de les probabilitats de no permetre fer governs espanyols als partits del febrer del 2021, pot ser la pedra de toc per a futures eleccions autonòmiques (no en descartem unes d’avançades, segons els resultats que tregui el partit que governa la Generalitat el 23-J).
Els analistes fàctics, per la seva banda, obvien la capacitat dels partits polítics espanyols per a fer pactes (negats durant la campanya electoral) entre ells, bé en nom de l’“estabilitat política”, bé de la “situació econòmica”, bé de les “responsabilitats internacionals”, bé de les promeses de “futurs guanys o concessions”, bé de la “unitat nacional”… Es tracta de maniobres tàctiques al si d’una estructura fèrria, dins la qual els partits anomenats “perifèrics” només poden esdevenir forces auxiliars, més o menys conscients, del bipartidisme, i gairebé sempre per raons de política domèstica, però mai amb possibilitats de canviar l’estructura del sistema.
5. Em sembla que els abstencionistes farien santament de prendre’s al peu de la lletra el concepte d’antagonisme que els pengen, com a llufes, els partidaris de la participació en el 23-J. Però, en comptes de carregar-se’l a l’esquena com una creu, jo en faria emblema i escut, perquè l’antagonisme entre Espanya i Catalunya és històricament estructural i indefugible: mou la història, mou les forces domèstiques, mou l’escena internacional. En conseqüència, ens hem d’alimentar de l’antagonisme i alhora nodrir-lo sense defallença: res de dependre de les conjuntures espanyoles, que, en tot cas, han de ser analitzades des d’aquest punt de vista, mai en termes de subordinació tàctica i, menys encara, de disseny estratègic, si no és per trencar l’opressió de l’estat.
6. El mercat de Calaf dels pactes municipals i el càstig als partits del febrer del 2021 han propiciat que, des de particularismes locals, convertits en abrandats clams patriòtics, es promogui una abstenció irracional, que no descansa en la base del Primer d’Octubre ni en els principis de justícia social, equitat individual i inclusió nacional que movien l’independentisme, sinó en la injustícia, la desigualtat i l’exclusió. Fet i fet, és un intent de canalitzar la frustració i la ràbia cap a la creació d’un corrent reaccionari de cara a les pròximes autonòmiques. Ja hem dit aquí mateix que el seu destí últim ha de ser el d’esdevenir una força auxiliar, paradoxalment, de l’establishment que pretenen combatre, car no posen en dubte la raó última de la seva reproducció: la gent no n’és la protagonista en tant que nou subjecte històric, sinó com a massa furiosa i reactiva. Res de nou sota el sol, si no és la pretensió gens amagada de convertir l’independentisme en un moviment reaccionari, que crida molt fort cap enfora, però que, cap endins, està a la defensiva i esdevé excloent perquè se sent feble.
La manera de resoldre aquesta contradicció és exacerbar el malestar social i nacional portant-lo al terreny de la irracionalitat. En termes tàctics, això significa fer fora l’esquerra independentista de les institucions i neutralitzar l’ANC.
7. Pel que fa a l’esquerra independentista, i, a banda de certs pronunciaments ambigus d’alguns dels seus vells representants, la incapacitat per reunir canvi social i alliberament nacional és el seu taló d’Aquil·les. En l’escenari social, la contradicció principal rau en el fet de connectar bé amb les necessitats socials, però sense trobar el subjecte social que les representi i les sàpiga materialitzar en termes polítics. En l’escenari nacional, la subordinació a les tàctiques esquives de l’establishment n’ha difuminat, a l’interior, el protagonisme davant el problema de la llengua i el xoc cultural, i, de retruc, li ha impedit de treure partit del paper dels seus diputats a Madrid, ni tan sols en termes propagandístics.
No sabem què pensa fer l’ANC en relació amb la guerra de posicions desencadenada per l’independentisme reaccionari per tal d’arraconar els principis de justícia, igualtat i inclusió arrelats en el moviment independentista. L’ANC sembla paralitzada entre els dubtes d’una participació influïda per militàncies mixtes, la crida a l’abstenció conscient i el vot nul amb paperetes del Primer d’Octubre. Però, faci el que faci, la irrupció d’una extrema dreta que es voldrà apropiar de la “victòria moral” de l’abstenció influirà, estratègicament, sobre l’ANC, ja que es pretendrà de ficar la “llista cívica” en un poti-poti antisistema que només pot facilitar el buit institucional que cerca l’independentisme reaccionari.
Tant si el reconeix com si no, l’ANC ja té un competidor, encara local i virtual, si es vol, però que condensa frustracions i voluntat d’acció d’un grup potencialment decisiu, susceptible de decantar-se cap a una posició que torni a reunir moral individual i responsabilitat política com el Primer d’Octubre o que davalli cap a una escissió entre moral i política on l’únic motor sigui l’acció per l’acció alimentat per la pujada de la irracionalitat entre la gent.
La lluita al si de l’independentisme absentista està plantejada obertament entre una línia basada en la justícia, l’equitat i la inclusió i una línia basada en la desigualtat, la injustícia i l’exclusió.
I ja se sap que tota batalla no lliurada és una batalla perduda.
