Per què el TSJC ha absolt Alves? Les claus d’una sentència que sacseja el cas

Aquestes darreres hores ha sorprès molt la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre el cas Dani Alves: la sala d’apel·lacions ha decidit d’absoldre’l. L’Audiència de Barcelona l’havia condemnat a quatre anys i mig de presó per la violació a una noia a la discoteca Sutton el desembre del 2022. La sentència, que encara pot ser objecte de recurs al Tribunal Suprem espanyol, no diu que la tesi encertada sigui la de la defensa del futbolista, però sí que considera que no hi ha prou proves perifèriques ni s’ha contrastat prou la versió de la denunciant amb més proves per poder condemnar-lo.

Menys credibilitat a la versió de la noia

La principal diferència entre la primera sentència i aquesta, que és el que fa que els jutges del TSJC s’inclinin per l’absolució, és la interpretació del relat de la noia. El TSJC considera que algunes parts de la seva versió no concorden amb les proves que es tenen, i que això és un element central. Per exemple, defensen que la seva declaració no concorda amb allò que es pot veure a l’enregistrament de les càmeres de seguretat, que mostren els moments previs a l’entrada al lavabo, i com ella i Alves havien ballat i parlat. La primera sentència sí que va assenyalar que algunes parts del relat de la víctima, que esquivaven més aquesta qüestió en concret o al·legant certa por, incomoditat o intimidació viscudes en aquella situació, no concordaven amb allò que es veia al vídeo. Ara, els jutges deien que això no podia portar a la conclusió que tot el seu relat no fos creïble, perquè la seva versió s’ha mantingut en el temps, perquè no té cap motiu per a acusar falsament una persona que no coneix i, sobretot, perquè la seva reacció després dels fets –el moment de sortir del lavabo plorant, en un gran estat de xoc i angoixa– és coherent amb l’existència d’una relació no consentida.

“No se sap per què s’ha produït aquest desajust, si hi ha hagut un mecanisme d’evitació dels fets, d’intentar no assumir que ella mateixa s’hauria col·locat en una situació de risc, de no acceptar que, havent actuat d’una altra manera hauria pogut evitar els fets o bé perquè els qui escoltessin la declaració no pensessin que aquesta aproximació amb l’acusat implicaria que el seu relat tindria menys credibilitat”, deia la sentència anterior. En definitiva, assenyalava que era probable que la víctima hagués volgut tapar una part del que va passar –que en un principi haurien ballat i interactuat– per por que això fes pensar al tribunal que les relacions posteriors haurien estat consentides. Lluny d’això, el tribunal va concloure que aquest desajust no afectava el nucli del cas, i que res del que passi abans d’una agressió sexual no la justifica. És a dir, que ballar amb algú no implica donar-li carta blanca per a tot allò que passi després.

El TSJC comparteix aquesta visió sobre el consentiment, però se centra en la fiabilitat del relat i diu que el contrast entre allò que va dir la denunciant i allò que es veu a les imatges compromet la fiabilitat del relat sencer. “El fet d’oferir un relat objectivament discordant amb la realitat interfereix de manera molt rellevant en l’anàlisi de fiabilitat d’un testimoni”, diuen els jutges, i afegeixen que la versió de la noia no és fruit d’un impuls o d’un moment d’ofuscació.

Credibilitat contra fiabilitat

Un dels punts clau d’aquesta sentència és el contrast que fa entre els conceptes de credibilitat i fiabilitat. “La sentència d’instància utilitza, en la seva anàlisi, el terme credibilitat com a sinònim de fiabilitat, i no ho és. La credibilitat respon a una creença subjectiva, que no es pot contrastar, associada a qui presta la declaració; la fiabilitat, en canvi, afecta la declaració mateixa.” I afegeix que allò que cal avaluar respecte del testimoni per a determinar-ne la fiabilitat és la veracitat; és a dir, la correspondència entre allò que el testimoni diu i allò que ha ocorregut, a partir dels elements objectius que es tenen. Afegeixen que la primera sentència no explica per què es pot acceptar un relat que no es pot verificar amb unes altres proves i que té origen en un testimoni que ha resultat “no fiable” en la part del relat que es pot contrastar: per exemple, l’enregistrament.

Aquesta nova sentència també diu que tot això no hauria d’implicar una negació total del relat de la víctima, però que sí que obliga a escrutar amb el màxim rigor la resta del relat i les proves. En relació amb això, creuen que no hi ha prou proves perifèriques per a poder condemnar Alves. Tampoc no consideren que alguns dels testimonis del judici siguin importants per a sostenir la versió de la noia, com ara el de la seva amiga i cosina. “Van ser inexactes les seves declaracions sobre l’ambient d’incomoditat en el reservat i no s’ajusten amb allò que s’aprecia a les càmeres, que mostren els vint minuts que van quedar-se parlant, ballant i prenent copes.”

Proves sobre la fel·lació

A banda l’enregistrament de les càmeres de seguretat, aquesta sentència també considera que no és fiable el relat de la víctima pel que fa a la fel·lació de què es va parlar al judici. “Ella nega la realització d’una fel·lació, però les proves d’ADN després de l’anàlisi bucal indiquen la presència d’esmegma, cosa que indica una probabilitat molt alta que hi hagués aquesta fel·lació.” Alves va explicar que havia estat una fel·lació consentida, però ella va dir que ell l’havia fet baixar a terra i l’havia acostada als seus genitals, mentre ella intentava separar-se, sense arribar a fer cap fel·lació. La primera sentència descartava l’existència d’aquesta fel·lació.

El TSJC considera que la sentència de l’Audiència de Barcelona entra en contradicció en aquest punt perquè en una part de la resolució relaciona el fet de tirar a terra la denunciant i la ferida al genoll amb la penetració vaginal i en una altra part ho vincula a aquesta fel·lació que no dóna per provada. “Tampoc no diu com es produeix la violència ni la vincula amb cap dels fets que qualifica d’agressius. El relat és inconsistent perquè aquesta ferida del genoll s’hauria pogut produir en aquell petit espai de moltes maneres, com admeten tots els forenses i professionals mèdics”, afegeixen els jutges, i critiquen que la sentència de l’Audiència de Barcelona “retorça el llenguatge” i a vegades sembla que dóna per provada la fel·lació i a vegades no. “Com que la sentència no donava per provada la fel·lació, va desactivar també la violència per a aconseguir-la, i així va reduir l’agressió a la penetració vaginal, que només se sustenta en la declaració de la denunciant.” En definitiva, consideren que, havent desactivat la violència relacionada amb la fel·lació, aquesta violència provada a partir de signes com la lesió al genoll no és tampoc una prova de la violació.

Argumenten que tan sols es va acreditar la penetració vaginal d’acord amb el relat de la denunciant, aïllant-la de la resta dels fets i desvinculant-la de la lesió al genoll, i que caldria haver contrastat molt més la declaració amb més proves, com les pericials de les empremtes dactilars, que, segons que defensen, poden assenyalar que la seqüència dels fets dins el lavabo hauria pogut ser d’una manera diferent de la que explicava la víctima i coincidir més amb la versió d’Alves.