Abril a València

El Vint-i-cinc d’Abril no és festa. Que, si ho fos, tampoc no se’n diria, perquè és en realitat una commemoració, un acte per a fer solemnement memòria. Com l’Onze de Setembre. Exactament igual però set anys abans. Igual, encara que aquí, al sud, romangui fora del calendari de dies no laborables. Igual perquè, amb tot, es manté. La data i tant com significa. El record, la reivindicació.

El 25 d’abril de l’any 1707 ha quedat marcat a la cronologia per la batalla d’Almansa, per la derrota que va significar la pèrdua de les llibertats nacionals al País Valencià, l’incendi que es va anar estenent amunt i cap a la mar fins que el 1714 va caure Barcelona. I les represàlies. I les prohibicions. I els decrets de nova planta. Per suprimir lleis i costums de la terra i reduir-la (l’expressió és seva, dels escribes de la borbonalla: “por justo derecho de conquista” i “reducir”) a les pràctiques de Castella. Per esborrar-nos com a poble de la faç de la Terra.

Només que, allò que dèiem: que aquí ens tenen.

I que, d’una manera o d’una altra, la memòria s’ha mantingut. També la commemoració. Amb intermitències obligades per les circumstàncies (diguem-ne guerra, diguem-ne dictadura) des que l’any 1918 va començar. Amb constància inusitada per a una terra que, afirmen, cultiva amb gràcia l’art del meninfot. Com una mostra de la tenacitat que ens salva.

Com que el 25 cau quan cau i sol ser laborable, Acció Cultural del País Valencià, que és l’entitat que de fa dècades la convoca, cerca un dissabte proper (una mica abans, una mica després) per a la manifestació. I passa això, que la data concreta varia i que el sentit és el mateix. I que, enguany, el 25 serà el 22.

A punt he estat, ara, d’escriure que la commemoració coincideix amb un context complicat. M’he aturat a temps: no en recordo cap que el tingués net i clar, el context. Si el país i les seves circumstàncies ja ens són per definició enrevessats, la cosa, al sud, potser hi fa un parell de voltes més. Aquesta primavera ens coincideix amb les eleccions, i amb la possibilitat que l’espanyolisme que representen el PP i els seus acòlits ocupi les institucions. Que tot pot passar. En un sentit o en un altre. No oblidem que si ara no hi són és per ben poc: un grapat de vots aquí i el batlle de València parla català, un grapat de vots allà i, en fi, Puig però almenys amb contrapès. Que la cosa és complicada i contradictòria i que prou que ho sabem. Però que és.

I que aquesta és la qüestió: que és.

Vull dir que aquest sud nostre atribolat evoluciona i avança, que l’ús social del català ha crescut (cap campana al vol, que en el total el castellà supera el cinquanta per cent, però amb les dades del 2021 i del 2023 a la mà, el fet, també, és que ha crescut), que fins i tot ha augmentat aquesta cosa difusa que és el “sentiment de valencianitat” o, tal com havien de titular els mitjans després del darrer baròmetre de la Generalitat, el “sentiment autonomista”. Que és poc? No ho negaré pas. Però allò que dèiem: és.

No oblidem que venim de tan diverses trinxadores. Que, estrictament, objectivament, ja no hi hauríem de ser. Que si tirem enrere en el temps tot és ple d’esgarrifances. Que si avancem més cap aquí encara hi ha la dècada PSOE-lermista, les del PP. I que malgrat tot, amb totes les contradiccions i ziga-zagues i tant com vulguem col·locar al cabàs dels peròs, no tan sols s’ha resistit sinó que s’avança.

I aquest 22 d’abril, que a València s’hi evocarà el 25 i tant com té de perseverança i de reconstrucció, hi haurà trobada de joves al matí, memòria i impuls de Guillem Agulló en els trenta anys que fa que l’assassinaren, manifestació reivindicativa a la vesprada (sobirania, finançament, antifeixisme, llengua) i, després, concert a la plaça de bous. L’espai emblemàtic, de nou. Com un símbol i unes ganes.

No tothom s’atreveix amb la plaça de bous. Des de la cara fosca de la Lluna, la maquinària pepera ho ha fet (M. Rajoy i Rita i Camps i Fabra i tota la llopada que ara té forma de mem i que no per això hauríem d’oblidar el mal que va causar). Des de l’altra cara, Acció Cultural hi torna. I se subratlla així l’evidència, els dos models antagònics de país (que inclouen també models ben diferents de societat). O, més exactament, el model de no-país, la reducció al toc pintoresc dins del magma espanyol, i l’altre, la possibilitat d’existència i de recuperació i de progrés i de connexió agosarada amb el món. Perquè en aquesta qüestió no hi ha mitges tintes sinó les dues alternatives que ja va descriure Joan Fuster: o “la genuflexió provinciana i fiscalment colonial (i més que fiscalment)”, o un “País Valencià decantat per ser ell mateix”. És una tria nacional.

I sí: Acció Cultural torna a la plaça de bous. Aquesta bella, necessària gosadia.