Abril a València

Hi ha força coses que fan ràbia. No n’especificarem pas la llista, ara. Potser no acabaríem. Des de les més grosses a les més banals. N’hi ha una, però, que em treu especialment de polleguera: quan la mediocritat fa conxorxa contra la intel·ligència, quan complota per neutralitzar-la, quan sembla que se n’hagi de sortir.

Una amiga m’explicava, fa uns quants dies, coses que li passen a la feina. La conec de fa anys: no li arribo, en moltíssimes coses, ni a la sola de la sabata. I d’aquí ve la ràbia que us deia, quan sento què li fan. La gent més genteta, la que mai no farà un minut de més i sí tants de menys com podrà, la que no aporta res i demana tant com no li correspon, aquella mena de personatges que se senten eternament desaprofitats i que transformen les inseguretats en mala bava contra el món i a mi què m’importa que tot s’enfonsi a mi què m’importa, en fi, de segur que en coneixeu, aquells que d’un en un ja són corcons i que quan s’ajunten poden ser una petita plaga, es dediquen a fer la vida impossible a aquesta dona que tinc la sort de conèixer.

No entraré en detalls ni en misèries. No per res: perquè ella no ho voldria. El cas és que, mentre m’anava relatant algunes de les barrabassades que li dediquen, jo m’anava encenent. I se’m devia notar. Perquè de cop va deixar de banda la seva història, que fins aleshores havia anat desgranant sense escarafalls, em va mirar amb veritable preocupació, i em va dir: ‘Però, si us plau, no vull que t’encomanin odi, ara, a tu; és un sentiment que fa més mal a qui el té que no a qui el rep.’

Ja us he dit que no li arribo ni a la sola de la sabata.

Ens vam abraçar, vam canviar de tema i des d’aquell dia que m’hi esforço. Perquè sé que té raó. I tard o d’hora me’n sortiré. Però no és senzill de fer. De moment, no m’ho trec del cap. Em va recordar aquell aforisme de Joan Fuster (és digne de menció fins a quin punt hi ha sempre, o gairebé sempre, un aforisme de Fuster per explicar-nos les coses): ‘M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.’

I tot això és per a parlar de València, ara. Perquè, com passa quan et trenques alguna cosa, que només veus gent enguixada pel carrer, o fumadors si és que vols deixar el tabac, o embarassades si esperes una criatura, o etcètera, ara tot se m’hi relaciona, amb la frase de l’amiga, i amb l’aforisme de Fuster.

De segur que deveu recordar què va passar a València el darrer 9 d’Octubre, quan els grupuscles espanyolistes més o menys incontrolats (una altra encertada expressió fusteriana: ‘més o menys incontrolats’) van voler rebentar la manifestació que es convocava amb el lema ‘Sí al valencià’. Doncs ara, mig any després, quan el País Valencià commemora el 25 d’Abril, que és Diada encara que no sigui festa oficial, la convocatòria, no sé si volgudament o per allò que us deia de les associacions d’idees, es pot llegir com tota una lliçó.

És, de fet, una veritable declaració de principis. I de manera de fer. I de volers. I de tot. ‘És el moment de dir “no” a les ideologies de l’odi que ens retornen al passat’, expliquen els convocants: ‘Som un país d’acollida i decidim dir “sí” a un futur en igualtat’.

Enguany, que recordem els vint-i-cinc anys que fa que ens assassinaren el jove independentista i antiracista Guillem Agulló, la marxa del 25 d’Abril li serà dedicada. Per això s’acabarà, amb un concert especial, al passeig del Jardí dels Vivers que des d’ara portarà el seu nom (mentre esperem el carrer que es reclama, i que mereix, hi haurà aquest espai d’arbres i d’ocells i de caminar tranquil al centre de València). Per això, juntament amb la denúncia de les impunitats, de l’espiral de regressió democràtica en què viu immergit l’estat espanyol, la convocatòria destaca la proposta, la construcció en positiu, el projecte que sí que hi ha, i que cada vegada pren forma més clara –formes–, més àmplia –àmplies. I diuen, literalment: ‘L’objectiu és respondre a les ideologies d’odi amb un projecte de país obert i plural, que es reconeix en la seua llengua i cultura, i que alhora és respectuós amb la diversitat que conformen les societats contemporànies, també la nostra.’

O, condensat en dos versos coneguts, ‘Convertirem el vell dolor en amor/ i el llegarem, solemnes, a la història.’