15.01.2025 - 21:50
|
Actualització: 15.01.2025 - 23:18
Abozeb Hamoud Ramadan viu en un dels barris més pobres de la ciutat de Qamixlo, en una casa de fang. El veiem assegut sota una manta vella. Sol, capcot, sense poder aixecar el cap. El cos és ací, però el cap és molt lluny de l’escalfor d’aquesta cambra. No parla si no li fem preguntes. Està pàl·lid i molt prim. Té tan sols trenta-un any, però sembla que en tingui molts més. Mira la porta i la llum que entra per la finestra, mira el cel amb llàgrimes als ulls. Camina molt lentament i no pot posar els dos peus sencers a terra, només les puntes dels dits. Recorda perfectament on té les cremades al cos. Recorda com li van arrencar les dents amb pinces elèctriques i recorda cada gota d’esprai d’àcid que li cremava la pell. A vegades no ens creiem allò que ens expliquen si no ho veiem amb els nostres ulls.
Ramadan és un dels milers de presoners de la terrible presó de Sednaia, de l’antic règim de Síria. Va estar empresonat del 2018 fins a l’esfondrament del règim, el 8 de desembre de 2024, després de passar cinc anys al servei militar obligatori a la ciutat de Daraa (epicentre de l’aixecament de Síria del 2011). El 2017 havia començat a treballar a la capital, Damasc, però una nit, quan tornava a casa, va ser detingut en un punt de control.
No m’havia imaginat mai que un ésser humà pogués ser tan monstruós i salvatge amb un altre ésser humà. Quan vaig veure vídeos i fotos de la presó de Sednaia, després de la caiguda del règim, pensava que eren exageracions. No puc imaginar com aquesta gent va passar tants i tants anys en aquell infern. Les paraules que he transcrit no descriuen tota la catàstrofe i el patiment que he sentit i he vist. És difícil d’escriure i serà difícil de llegir. Però cal fer-ho.
—Com us van detenir i per què?
—La policia em va cridar pel meu nom. Després em van dir que em reclamaven per al servei militar de reserva. Vaig servir uns tres mesos, però en acabat vaig fugir. Llavors em van detenir.
—On vau anar quan vau fugir del servei militar?
—Em vaig amagar en una casa abandonada en un suburbi de Damasc. Vaig estar-hi tres dies. Portava la roba militar. Menjava restes d’escombraries. Una nit em van detenir i em van portar a la presó de la Divisió de Palestina (molt famosa a Síria pel sistema de tortura que tenia). Vaig passar-hi un mes. Després em van enviar a l’infern de Sednaia.
—Com era la presó?
—Deu persones compartíem una cel·la molt petita. No hi havia espai per a estirar-se ni per a aixecar-se. Dormíem asseguts. Al mateix cubell que fèiem servir per orinar, hi menjàvem. La situació a la presó era molt dura. De vegades dormíem sobre cadàvers. Vaig estar-hi detingut sis anys. No vaig sortir fora ni una vegada. No vaig veure el sol durant aquests anys. Recordo que, durant set mesos, em vaig dutxar només una vegada, amb aigua freda.
—Què us donaven de menjar?
—El menjar era mig tros de pa sec al matí; mitja patata bullida i una cullera de blat al migdia; i un altre tros de pa sec al vespre.
—Quin sistema de tortura feien servir?
—Ens feien seure en una cadira mig de fusta, mig de metall per electritzar-nos; ens tiraven esprai d’àcid per cremar-nos i barrils d’àcid per desfer-se de cadàvers; arrencaven dents i ungles amb pinces elèctriques; ens bastonejaven tot el cos, especialment els genolls; no ens permetien d’aixecar el cap ni de mirar-los la cara, només vèiem les botes militars; cremaven les dones amb àcid després de despullar-les; executaven persones i ens portaven cadàvers; ens trobàvem obligats a dormir sobre els cadàvers; teníem només una manta: ens tombàvem sobre la meitat i ens cobríem amb l’altra meitat.
—…
—A més de la tortura psicològica.
—Us van torturar?
—Sí, molt. Quan entres a Sednaia, et reben amb 200 cops de bastó als peus. És el sistema de benvinguda. Si aixeques el cap, te’n claven 250. Si menges el menjar dels altres, són 500. La pitjor tortura que em van fer va ser quan em van cremar la llengua amb cigarrets i carbó dels narguils [pipes d’aigua] per haver parlat kurd.
—Què dieu? Us van cremar la llengua?
—No sabia que a la cel·la hi havia càmeres de vigilància; a més, ens sentien. Vaig demanar una cosa al meu company kurd i em van sentir. Van venir i se’m van endur. Em van pegar. Em van cremar el cos i la llengua.
—Què vau fer quan va caure el règim?
—Dos dies abans de la caiguda del règim, van venir a la cel·la i van cridar dos números. A Sednaia, no teníem noms, tan sols números. Ens identificaven amb números. El meu número era el 125. Van dir que el número 105 i un altre s’acomiadarien del món després de dos dies. Que els executarien. Normalment ens donaven el menjar per una finestreta petita per sota la porta. Obrien la porta sencera només per portar-nos a la mort. Quan van obrir la porta amb la caiguda del règim, vam pensar que ens executarien. La porta era oberta de bat a bat. Ens van dir que el gos Baixar havia fugit i que érem lliures.
—Què vau fer?
—Vam sortir a la plaça de la presó, mentre tots cridaven i ploraven. Alguns no podíem caminar perquè ens havien pegat als peus dies abans. Uns ens vam quedar aturats mitja hora, no ens ho crèiem. Vam pensar que era broma o que algú important havia vingut per escorcollar les cel·les. Després, un home se’ns va acostar i ens va demanar per què no caminàvem. Una gent ens va dur a la ciutat, uns altres ens van donar roba i menjar. Els qui no sabien on anar o què fer, els duien a un hospital.
—Com us vau comunicar amb la família?
—Vaig tenir sort, perquè no vaig perdre la memòria [plora]. Recordava el meu nom. No sabia el número de la meva família. Vaig passar una nit al parc. Després una família em va ajudar; van enregistrar un vídeo i el van publicar a Facebook. Un amic del meu germà que viu a Alemanya em va reconèixer. Aleshores va trucar al meu germà i li va dir que havia sortit de la presó. Vaig venir amb autobús fins a la ciutat d’al-Hasakah; després una família em va dur fins aquí. El meu germà em va dir que no m’hauria reconegut si m’hagués vist al carrer.
—Com us sentiu ara?
—Encara no em puc creure que n’hagi sortit, que sigui fora. Penso que algun dia em despertaré i veuré que aquesta llibertat ha estat un somni. Encara no puc tocar terra amb els peus perquè em van pegar molt durant aquests anys. Em van pegar 250 cops per haver menjat mig tros de pa del meu company. A la presó, amb gestos, fèiem veure que cuinàvem molt i que ens atipàvem molt, a més del moviment de fumar. Ara no em ve de gust ni menjar ni fumar.
—Rebeu tractament?
—No. Primer necessito una reconstrucció dental. Em van arrencar i trencar dents, a la presó.
—Això que veig ho heu pintat?
—He pintat això. És la noia que estimava, però no m’hi vaig casar. Ella era cristiana i jo musulmà, de manera que les famílies no ens ho permetien. No en sé res ara. Les altres pintures són de com ens torturaven.
—Sortiu a prendre el sol?
—No aguanto la llum del sol més de deu minuts. Em fa mal de cap.
—En què penseu ara?
—Que obriran la porta i em portaran a la mort. Recordo el moment en què van obrir la porta per últim cop, quan vaig pensar que ja era el meu torn de morir. I, en canvi, ens van dir que érem lliures.
—Què voleu fer, en el futur?
—Vull sortir del país. No vull estar en aquest racó de món. Prefereixo estar en un altre planeta que no pas aquí. Si continuo aquí no milloraré. Algun dia em despertaré i veuré que tot això era un somni i que encara sóc a Sednaia.
