Abans de Noruega

Noruega, l’esplèndida novel·la de Rafa Lahuerta publicada per Llibres de la Drassana, ha estat un dels llibres de l’any. El llibre-revelació, diuen. I merescudament, perquè, gustos personals a part, s’hi respira una valentia literària infreqüent. A mi, per exemple, i això que estilísticament hi té ben poc a veure, em va fer pensar molt en Els treballs perduts de Joan Francesc Mira, títol que no dubtaria a posar a la llista de les millors obres en català del segle XX.

Però de la mateixa manera que l’èxit de Lahuerta va sorprendre, com se sol dir, la pròpia empresa, ha passat ben al contrari amb el seu antecessor en el premi Lletraferit, el guanyador del 2019. Ara n’escriuré títol i autor i estic segur que no us sonaran de res. Som-hi: L’últim dels valencians, de Guillermo Colomer (Alzira, 1966). Aquelles coses incomprensibles, i alhora tan freqüents, que té el món editorial, perquè aquest novel·lot (passa del mig miler de pàgines) ho té tot per ser un Gattopardo autòcton, un Bearn a la valenciana. Ambiciosa i amb tremp, és la clàssica història de nissaga poderosa narrada a la manera quasi tradicional, diguem que seguint el ròssec que va de Blasco Ibáñez a Enric Valor; però amb una peculiaritat: planteja la ucronia que el president de la Generalitat es decidís a cosir la sutura brutal que separa els valencians en dues meitats irreconciliables: “La dreta se sentia guanyadora de la trista batalla simbòlica dels anys setanta, en la qual havia aconseguit fer fora del dibuix de la identitat valenciana el passat català. Era ama del carrer, de les falles i les festes populars, de la història, dels símbols heràldics i fins i tot d’una llengua que normalment no parlava.” La materialització de l’intent es concreta en un Nou d’Octubre insòlit, en què els dos penons de la ciutat (el quadribarrat de Jaume I i el nou amb la franja blava) haurien d’escenificar un agermanament ara com ara impensable.

Amb aquest ham, Colomer acosta generosament al lector català la història recent d’una part del país que aquí dalt massa gent s’entesta a ignorar. Una història certament incivil: “la violència més purament irracional i psiquiàtrica va recórrer els carrers de València durant almenys cinc anys, fins al 1982, l’any en què es va aprovar per llei orgànica un estatut d’autonomia […]. Pel mig, desenes de bombes, milers d’agressions, un parell de morts i un poble incapacitat per a tota la vida a pensar amb serenitat sobre si mateix.” Aquelles bombes que destrossaven llibreries i domicilis particulars, com els de Sanchis Guarner o Joan Fuster, i de les quals al Principat només teníem coneixement els quatre lectors del Temps. La mateixa violència espanyolista, desbocada, que va vessar la sang de Guillem Agulló, un episodi tràgic que fins que Núria Cadenes no el va novel·lar (felicitats pel premi tan merescut) era quasi desconegut per a principatins i balears.

L’últim dels valencians és un retaule viu de l’últim segle de vida del País Valencià, perquè els fets que emmarquen la peripècia de les quatre generacions Daràs i molts dels personatges que els acompanyen són reals. Igual que ho és, i jo diria que això és el que impactarà més el lector desavesat a la cruesa gairebé casernària del conflicte valencià, la consideració de colònia que aquest país (tot sencer) mereix als ocupants espanyols: “Aquelles maneres pseudofeudals, tan típiques de certa dreta local i que tant contrastaven després amb la seua ductilitat col·lectiva davant del poder de l’Estat, devien conservar encara la marca d’algun moment fatal de la història, una nit soterrada a l’inconscient de la ciutat en què havia nascut aquell estúpid esnobisme i havia mort l’educació […]. Aquell fons de vulgaritat pretesament senyorívola, aquell despotisme sense més ni més que exhibien certes famílies posicionades com a distintiu de classe, degué arribar amb el mateix vent que s’emportà més tard esglésies i palaus, monuments i obres d’art, i fins a barris sencers, aquella galerna cultural i política que havia esborrat la memòria de la ciutat i havia trasbalsat la seua estructura social.” Palaus i monuments, d’altra banda, que el futur president, en la seva etapa de batlle, s’escarrassa a recuperar com a símbol de la reconciliació històrica, enmig de les burles i la incomprensió dels seus companys de partit.

Impossible que passin per alt els ecos gattopardians que ressonen en el pensament del protagonista. Dels protagonistes, en realitat, perquè les dues branques de la família Daràs, exemplarment dividides per la qüestió nacional, comparteixen la consciència de la tràgica immobilitat del seu poble; ressons que impregnen la tercera part del llibre, quan la tensió entre l’anhel de canvi i la fatalitat històrica es fa més crua: “Els hòmens creuran combatre les injustícies d’altres hòmens, però estaran combatent la seua tràgica peresa, la que els ha imposat al llarg de la història una temperatura solar de cinquanta graus, una humitat asfixiant, una llum encegadora i una aigua amagada trenta metres davall terra. Més encara que en altres llocs, els hòmens voldran manar; o siga, que suen uns altres. I més també que en altres llocs, necessitaran tindre raó; o siga, tindre el poder; o, el que és el mateix, no fer res […]. Pocs quilòmetres ençà de la línia del mar, a sotavent d’una menudeta carena o un pujol, la Mediterrània mor a mitjans de maig i el país presagia les asprors i les mancances i les tragèdies del continent africà. Es pot albirar en el paisatge el fracàs del capitalisme, la inoperància de les llums de la raó, de la filosofia i de la democràcia.” La conclusió, expressada pel germà catalanista davant el llit de mort del progenitor, representant de la burgesia regionalista que s’enriquí amb la taronja sense renunciar del tot a les arrels, més gattopardiana no ho pot ser: “Son pare era cendra; el vell patriarca, el seu món caduc i miop d’hòmens sense cultura capaços de fer-se rics però no de frenar la superioritat intel·lectual dels forasters, recolzats en una llengua i un Estat dominants, allò, allò també era la causa del seu calvari i el seu empresonament. I ara aquell món, aquella classe social, eren cendres, i ho havien reduït tot a cendres. El país sencer fet cendres. No hi havia reconciliació possible.”

[En una cosa sí que coincideixen ambdues novel·les: el manigaamplisme, al meu parer excessiu, amb l’ús de castellanismes lèxics i fraseològics. En el cas de Lahuerta, sembla una opció estilística volguda, en el de Colomer es diria més involuntària; jo hi hauria passat una mica el ribot, perquè, sobretot en el segon cas, desmereixen d’un model de llengua prou vigorós i expressiu per no necessitar tanta crossa.]