Abans de l’elecció presidencial francesa

Quan es diu que les opinions públiques dels països rics tomben cap a la dreta, es pot citar França com a model perfecte d’aquesta situació. En el context de l’elecció presidencial gairebé a tocar, aquest tomb és tan evident que fins i tot els candidats més populars de l’esquerra defensen un programa nítidament de dreta. I, de fet, segons la majoria de sondatges, si l’elecció presidencial francesa es fes aquesta setmana, l’ordre d’arribada dels quatre candidats més votats a la primera volta seguiria molt exactament la seva posició de més a la dreta cap a menys a la dreta. La més votada seria d’extrema dreta (Marine Le Pen), el segon seria de dreta ultraliberal (François Fillon), el tercer seria un liberal pretesament ‘ni de dreta ni d’esquerra’ (Emmanuel Macron) i el quart seria aquell que ha portat l’ala dreta del Partit Socialista més a la dreta que mai (Manuel Valls). En teoria Manuel Valls i Emmanuel Macron (tots dos portats al govern per François Hollande) tenen a veure amb l’esquerra, però si se n’analitzessin els programes talment es tasten vins en concursos internacionals, sense saber el nom del candidat, la conclusió seria que són programes dretans, més o menys matisats per alguna preocupació vagament social. Hi ha hagut, en la història francesa, candidats seriosos de la dreta amb programes més esquerrans que aquests dos homes vinguts de l’esquerra. En aquest rànquing tal com s’estableix avui, quatre mesos abans de la primera volta, el primer candidat de debò d’esquerra, Jean-Luc Mélenchon, se situaria en cinquena posició. Un candidat, per una altra banda, a penes menys ultrajacobí que Marine Le Pen.

És clar, quatre mesos són molts mesos i falta, per arribar-hi, que tingui lloc la primària del Partit Socialista. Serà la tercera edició d’aquest tipus de selecció i, si bé a les dues anteriors edicions, el resultat va ser prou clar i el procediment, correcte, aquesta vegada la incertesa és molt més gran. Primer, perquè una part de l’esquerra, cridada a compartir la primària amb el PS, s’hi ha negat rotundament. Cal dir que el nom oficial d’aquesta primària, la Bella Aliança Popular, sembla haver estat triat per desacreditar-la d’entrada. Així, fora d’aquesta primària, hi haurà un mínim de cinc candidats d’esquerra o vinguts de l’esquerra: dos trotskistes, un ecologista, un postcomunista i un ‘ni d’esquerra ni de dreta’. Aquesta profusió de candidats pot tenir com a conseqüència mecànica que cap candidat d’esquerra no tingui prou vots per a formar part dels dos finalistes.

I la primària mateixa és bastant concorreguda. Com se sap, la desesperança creada per la divisió crea encara més divisió. Set candidats (sis homes i una dona, exactament com a la primària de la dreta) es disputaran els vots per a encarnar la minsa esperança de l’esquerra de no ser anihilada pels electors. Entre aquests set candidats, ara per ara tan sols dos semblen disposar de possibilitats reals de guanyar la investidura: Manuel Valls, per la banda dreta, tendència mà dura, i Arnaud Montebourg per la banda esquerra, tendència euroscèptica. Però l’exemple de la proesa de François Fillon a la primària de la dreta (pronosticat sistemàticament en tercera posició fins pocs dies abans de la primera volta) fa néixer esperances en tots els candidats a priori amb menys atractius. ‘I si jo fos el Fillon del PS?’, deuen pensar, tots. El resultat de la primària se sabrà el 29 de gener. Després, el panorama serà més clar i podrà començar de debò la campanya electoral més dretana de la història recent de França.