“Tenim aigua fins i tot en el cor”: abandó sobre abandó al Raval d’Algemesí

Dins un triangle tancat per les vies del tren, el polígon d’Algemesí (Ribera Alta) i el riu Magre, hi ha el barri del Raval, de majoria gitana i immigrant, i un dels més empobrits i marginalitzats del País Valencià. Va ser justament ací on va desbordar el riu. La força de l’aigua va ser tal, que en algunes plantes baixes va foradar les parets de fins a tres cases contigües. I va inundar, fins i tot, un pam dels habitatges del primer pis. El pati de l’escola ara és una muntanya de fang. L’edifici, vora el riu, ja no és segur, i probablement s’haurà d’enderrocar. Sembla quasi un miracle que no s’haja trobat a faltar cap veí. Però la situació és igualment devastadora: la maquinària va trigar una setmana a entrar-hi i amb prou feines es podia avançar amb les tasques de neteja. En alguns llocs, encara hi ha mig metre de fang. Però no hi ha ningú de l’ajuntament a qui poder dirigir-se. Si ja estaven aïllats i abandonats per l’administració, l’aiguat no ha fet sinó agreujar exponencialment la seua realitat.

Ens acompanya Joan Nácher, que va treballar al Raval durant deu anys, els quatre darrers, com a promotor d’igualtat. Ara s’encarrega de coordinar els voluntaris que arriben per ajudar. Coneix molt bé el barri i les famílies que hi viuen. Va d’un lloc a un altre parlant amb tothom, el telèfon no para de sonar-li a la butxaca, i Déu sap els quilòmetres que ha fet aquests dies amunt i avall. Costa mantenir-hi una conversa seguida i avançar pels carrers. Els dubtes dels voluntaris i les queixes dels veïns: tot li arriba a ell. Sembla el batlle del barri.

La major part de l’ajut humanitari que hi ha arribat ha estat de particulars. Els veïns miren d’organitzar-lo de manera equitativa. Saben que, si hi ha cap problema entre la gent al Raval, serà l’única cosa de què es parlarà al poble. L’estigma els travessa. “Normalment, ací no ve mai ningú del poble, i si passa algun cotxe, la policia local el para de seguida, perquè pensa que ve a buscar droga”, explica Nácher.

L’aïllament físic del barri es tradueix també en un aïllament social i administratiu per part de l’ajuntament. Després de l’aiguat, es fa palesa la diferència entre el nucli del poble i el Raval. Mentre al centre fa dies que hi treballen les màquines i ja es pot caminar amb relativa normalitat, ací, una setmana després, continuen gairebé com el primer dia. Quan t’hi acostes, la pudor és estranya. Comente a Nácher que no sé identificar-la. “És caqui podrit”, em diu. “A algú se li va acudir que era bona idea amuntegar totes les deixalles dels magatzems que s’havien fet malbé just ací, a l’entrada del barri.”

Ni una màquina en set dies

Quan Emilio va arribar-hi amb la seua màquina, no donava crèdit. “La sorpresa va ser que la primera màquina que venia a aquest barri era la meua. I vaig començar a obrir camí perquè pogueren entrar-hi els bombers. Em va semblar increïble que no hi haguera cap màquina encara. Els carrers tenien un metre de terra i eren intransitables. Si no s’obria un pas, no podien arribar-hi els bombers ni ningú. Jo no faig més que demanar que em porten més camions per a avançar, però ací no envien res”, diu. Fa dos dies que hi treballa, ajudant a desenrunar els carrers. Ve de Quartell (Camp de Morvedre), a uns 85 quilòmetres d’Algemesí, juntament amb un transportista. Amb l’estat de les carreteres i els talls, tarden gairebé tres hores a arribar. “Eixim a les sis del matí i arribem a casa a les nou de la nit.” Va fent el que els veïns li demanen, i Joan Nácher, que va de bòlit, no té prou paraules d’agraïment: “Aquest xic tot sol ha fet més faena que ningú.”

Emilio, igual que molts voluntaris, perd diners per ajudar en les zones afectades, i és conscient que, si l’ajuntament no hi posa mitjans, una empresa xicoteta com la seua no pot sostenir els costs. Però l’ajuntament, governat per PP i Vox, no sembla gaire preocupat pel que passe al Raval. De fet, el camió que han portat de Quartell, que carrega les escombraries que trau Emilio amb la màquina, ha punxat una roda a les deu del matí. Del consistori els havien dit que anirien a reparar-la. Quan parlem són les dues i mitja i encara no ha aparegut ningú. “Es van sumant coses i no vols fer-te mala sang, però…”, comenta Nácher.

“Ens tenen abandonats ací. No han vingut ni a portar quatre mantes. Després, el batlle voldrà que el votem, i cap gitano el votarà més, cap. No pensàvem que ens la jugaria d’aquesta manera, perquè no està fent res. La gent s’ofegava i no ha aparegut ningú. Al govern de l’estat tampoc no hem d’agrair-li res.” L’enuig de Maite és visible. Té setanta-sis anys i viu en un entresol amb l’home i la filla, tots dos malalts. No han pogut salvar res. “Tenim aigua fins i tot en el cor.” En alguns blocs, nou dies després, ni tan sols han recuperat la llum. “És una vergonya!”, crida una altra veïna des de la finestra.

“Si no fóra per ells”

Aurora no viu al barri, però hi regenta la farmàcia. Ens ensenya la marca del fang i vídeos de com va quedar el local. “Tot ho van traure a palades els voluntaris. Ací no ha vingut ningú més.” Quan li preguntem per l’ajuntament, simplement calla. El seu rostre és el dibuix de la tristesa i la indignació.

Gràcies al clam d’ajut d’alguns veïns, s’hi van presentar centenars de voluntaris arribats de tot arreu. Yaninsa és un d’ells. Ve de Dénia (Marina Alta), i treballa a la zona d’ençà de diumenge. Es veu cansada, i confessa que ha deixat anar algunes llàgrimes. “Avui és el primer dia que sent que avancem, que m’he sentit útil”, diu. Sap que calen mans, però sobretot calen màquines que buiden els carrers de tot allò que els voluntaris trauen de les cases. Alguns veïns seuen al carrer, desganats. Una volta han tret els mobles de casa, què? Ja no els queda res a dins.

De tots els dies que hi ha anat, la voluntària diu que tan sols ha vist una vegada la unitat militar d’emergències. El dia anterior, per exemple, van organitzar una cadena de tres-cents voluntaris per a transportar mobles de la farmàcia fins a la parròquia, i després van desaparèixer. Tampoc s’explica com envien bombers de Cartagena (Múrcia), perquè cada volta que canvien el torn es perd la informació i cal explicar-los la situació de nou.

A punt de marxar, trobem Diego i Paco. Són d’un grup de quatre amics que han vingut de Cantàbria amb la intenció d’ajudar allà on calga. Quan van posar un peu al Raval, asseguren que era pitjor que no es pensaven. “Tot estava cap per avall. Jo m’he quedat en xoc. M’ha impactat molt. En un moment, la gent s’ha quedat sense casa, sense cotxe, sense feina. Ho veus per la televisió, però no t’adones de la magnitud de tot plegat fins que véns ací”, diu Diego. “No sabíem on anar, anàvem a les palpentes”, afegeix Paco. Expliquen que una veïna, fins i tot, volia donar-los diners per haver-li netejat el portal, i s’hi van negar. De fons, se sent una veu que sembla un pensament col·lectiu al Raval: “Si no fóra per ells…”