Aamer Anwar: “Clara Ponsatí és perillosa per a ells”

[Read it in English]

Aamer Anwar va ser, durant un temps, l’advocat de Clara Ponsatí a Escòcia i, tot i que ja no té aquest rol, sí que continua en contacte amb l’eurodiputada, a més de seguir molt de prop el moviment independentista de Catalunya, país on té amics i que visita de tant en tant. VilaWeb va entrevistar-lo dijous per videoconferència per valorar la detenció, i posterior alliberament, de Clara Ponsatí. Però també per saber com veu la política catalana, el cas de Laura Borràs i l’actitud del president espanyol, Pedro Sánchez, aquest advocat escocès. I la seva resposta es pot resumir així: és la gent, més que no els polítics, qui té el poder de canviar les coses.

—Com heu vist la detenció de Clara Ponsatí, dimarts, a Barcelona?
—Només ho podria descriure com a persecució política motivada. Si sóc sincer, aquesta dona és, probablement, la dona més valenta que he conegut. Ha estat cinc anys en exili polític per un delicte que, a parer meu, no existeix en la majoria de les democràcies modernes. El delicte de sedició, el delicte de desobediència. No és un crim, lluitar per la llibertat. La Clara ha afrontat l’exili, ha tornat al país, i ara l’estat espanyol, sabent que té immunitat política, la deté? I amb quina base ho fan? Ja saben que algú com la Clara, eurodiputada, té immunitat. I això significa que la seva detenció no es pot permetre. Fa uns anys, crec que va ser el 2018, vaig assistir a la Diada i vaig dir de l’estat espanyol posaria una trampa al moviment independentista. Són les tàctiques que Espanya ha utilitzat aquests darrers cent anys: detindran els vostres polítics, amenaçaran els vostres polítics. Detindran el moviment. Començaran un cas legal i després un altre, i un altre, per tal d’obstruir, retardar i que es creï un clima de por. Va passar amb els presoners polítics: la gent va oblidar què havia passat el Primer d’Octubre. L’estat espanyol va tenir èxit perquè van desviar l’atenció purament i exclusivament als presoners polítics. Molt bona tàctica. Però crec que és una tàctica insensata, perquè conec Clara Ponsatí. És probablement una de les poques persones que ha mantingut el moviment independentista amb la seva lluita a l’exili. I ara torna i decideixen detenir-la. Han aconseguit posar el focus en Clara Ponsatí i en el moviment independentista.

—Segons el vostre parer, quina és la posició del Parlament Europeu i la Unió Europea?
—Crec que són hipòcrites, i tenen doble moral. Està molt bé parlar de la Xina i parlar de Rússia. Però quan un país com Espanya abusa de la llei internacional, abusa dels drets humans, abusa del mateix sistema legal, aleshores què? Ja vaig parlar del fantasma de Franco, que encara marca el ritme. Deixa’m que utilitzi un exemple paral·lel. Si Adolf Hitler no s’hagués suïcidat i se li hagués permès de continuar en una mena de paper a l’ombra i seleccionar i triar personalment una família reial perquè entrés en el poder, què? I si hagués triat personalment els seus propis jutges, què? La gent diria que és inacceptable. No obstant això, el general Franco era amic d’Adolf Hitler. El general Franco era un feixista. El general Franco va participar en genocidis, matances, en l’abús dels drets humans. No s’hi va fer res. Doncs encara tens, en les ombres fosques de l’estat espanyol, aquelles persones i organitzacions que durant generacions es remunten al general Franco. Em sembla que la Unió Europea no ha tractat mai aquestes qüestions. Quan Pedro Sánchez parla de democràcia, em fa riure: democràcia per a qui? Democràcia per a un cert grup de persones, però no per als catalans. De la Unió Europea n’hauria esperat que després del Primer d’Octubre digués, posem sancions, això és inacceptable. Al final del dia, les persones de qualsevol país tenen dret de decidir la seva pròpia llibertat. Això és fonamental.

—Pedro Sánchez sempre podrà anar a Europa i dir, d’acord, això va ser el Primer d’Octubre, en mans de Mariano Rajoy. Però ara vinc jo i els indulto.
—Sempre vaig sospitar dels indults. Mentre els presoners eren a la presó, encara eren un focus. Quina és la millor manera de tractar-ho? Indultant-los. No dius que no van fer res de dolent, però els indultes. I l’etiqueta d’assassí encara es manté. Així que, novament, és una bona tàctica. Per això no accepto l’indult. Ara, també ho entenc completament. És prou fàcil per a persones com nosaltres, quan som fora de la presó, dir, sabeu, oh, jo faria això i faria allò. Quan ets a la presó i t’enfrontes a una condemna de deu anys, quinze o vint, aleshores et concentres completament en la teva pròpia situació. I això és el que volien. Per això Clara Ponsatí és perillosa per a ells. Tenen por de persones com Clara Ponsatí. Per què? Perquè és extremadament intel·ligent, i té una bona tàctica i estratègia i sap quins errors es van cometre, i què s’hauria de fer.

—Quina és la vostra opinió sobre el moviment independentista català més enllà de Clara Ponsatí?
—Tristament, allò que vaig predir s’ha complert. Vaig dir: no repetiu els errors del passat, perquè l’estat espanyol té la mateixa fórmula. Cada vegada empresona, executa, exilia, decapita el moviment independentista. Abans ho feia a les cel·les de la presó, ara a les sales dels tribunals. Desvien l’atenció. De manera que el moviment està estancat. Sembla que tots es barallin els uns amb els altres. Tothom es considera el millor lluitador per la independència. Hi ha una manca d’unitat. I una cosa que no veig en aquesta imatge, i que sempre ha estat la clau per a mi, és el poder de la gent. On és la gent? Els polítics són polítics. Al final del dia, tots els polítics diuen el mateix. El meu amic Humza Yousaf acaba de convertir-se en el primer ministre d’Escòcia, i és un defensor de Catalunya. Però al final del dia, els polítics tenen la seva pròpia agenda. Tenen funcionaris que els controlen. Han de seguir les normes. Però és fora d’això, on hi ha el veritable poder a Catalunya. I el poder era el poble. I el poder del poble no s’ha utilitzat. Encara recordo durant la Diada que hi havia 6,7 milions de persones mirant-ho. Hi havia un milió i mig de persones al carrer. I a les quatre de la tarda tothom va pujar als autobusos i se’n va anar. No havia vist mai res semblant. Va ser increïble. Quan vaig anar al palau presidencial i vaig parlar amb els polítics, els vaig dir, però què heu fet? Quin era el pla? La meitat dels vostres polítics és a l’exili, i l’altra meitat és a la presó. Per què no vau fer servir la gent? I van dir, què vols dir? No els vau donar un pla. I està bé, i amb tots els respectes, que es faci una manifestació fora de la presó i que tothom hi porti les seves guitarres. Però això no obre la porta de la presó ni fa avançar el moviment independentista, perquè finalment la gent se’n cansa.

—De què es cansa?
—Crec que estan cansats dels seus dirigents. Estan cansats d’Espanya. Estan cansats dels arguments, i ara fem front a la crisi més gran del cost de la vida. Hi ha problemes financers. La gent està preocupada per la seguretat. De manera que l’última cosa en què pensa la gent ara és entrar en una altra batalla amb l’estat espanyol. En aquest sentit, Espanya ha tingut èxit. El moviment independentista s’ha aturat. El moviment independentista s’ha dividit. Els dirigents es barallen els uns amb els altres. Tothom pensa que és millor que els altres. Tothom pensa que hauria d’encapçalar el moviment. I si volen anar endavant, llavors s’ha de preguntar a la gent. La gent és qui pot fer avançar això. He vist poca implicació del moviment sindical, per exemple. Per què no se’ls inclou en la col·laboració? Per què no? On és el pla? Sospito que ara passaran molts anys. Algunes persones, els vostres polítics, probablement diran que jo sóc fora i, per tant, no ho puc saber, això. Però us diré que una persona que té una bona idea és la Clara, perquè ella ha estat observant-ho. Ha estat analitzant-ho. Ha estat una estratega. Ella encara té el respecte del moviment, un respecte que altres han malgastat. Crec que és extremadament valenta.

—Deixeu-me demanar-vos sobre un cas actual del qual avui [entrevista feta dijous] es podria saber el resultat. És el cas de Laura Borràs.
—Teniu un parlament català. Trieu els vostres polítics, però és una façana. Per què? Perquè si Espanya no els agrada, detenen els vostres dirigents, els humilien, els interroguen. Després presenten un cas contra ells, independentment de si el cas és ridícul o no. I en acabat proven de processar-los. Estic preocupat de veure que, una vegada més, un altre dirigent del vostre país ha estat tractat així. És impactant. Laura Borràs té tot el meu suport. Passeu anys lluitant contra aquestes acusacions i, mentrestant, esteu suspesos de càrrec o heu de pagar multes o extorsions. Novament, això vol dir que ningú es concentra en el moviment independentista.

—Fa unes setmanes, vau dir que sospitàveu que el vostre telèfon havia estat piratejat.
—He de dir que el meu telèfon i el telèfon de la doctora Claire Mitchell, que és un dels membres principals del nostre equip, han anat canviant regularment d’ençà que vam assumir el cas de Clara Ponsatí. Sentíem veus a l’altre costat, sempre hi havia alguna cosa que no anava bé. És un preu que paguem. La majoria de la gent diu: oh, això és impactant. Això és escandalós. Però no és tan impactant com el fet que Espanya va participar en la guerra bruta durant anys. Espanya va assassinar i incriminar regularment individus. Espanya va executar, empresonar i torturar persones i no s’hi va fer res. Ara Espanya pirateja telèfons dels polítics. Per què la gent està sorpresa? I sí, això no és acceptable. Però, tornem-hi, què hi fa la Unió Europea? Res. Per què? Probablement perquè la majoria d’ells també ho fa.

—Ho penseu, això?
—Absolutament. La Gran Bretanya ho fa. França ho fa. No siguem tan ingenus. Pirategen regularment els dispositius i fan vigilància de persones que consideren problemàtiques, que les veuen com una espina clavada en l’establishment, persones que creuen que podrien revelar secrets de l’estat.

—Hi havia gent que pensava que Catalunya seguiria els passos d’Escòcia i tindríem un referèndum pactat. Ara sembla que podria ser a l’inrevés. Potser Escòcia haurà de seguir els passos de Catalunya i fer alguna cosa unilateral.
—Crec que, al cap i a la fi, els dirigents polítics volen demostrar que actuen de manera responsable. Tanmateix, és l’estat britànic que no actua de manera responsable. Si ens centrem massa en els nostres polítics, aleshores cap dels dos països no tindrem mai la independència. Si el moviment se centra en el poble i el poder que té el poble, llavors sí, tindreu la independència. No hi ha un sol país al món que hagi guanyat mai la independència perquè un grapat de polítics s’hagin assegut al voltant de la taula i hagin parlat. Ells tenen por de la gent del carrer. De la vaga, que hi hagi revolucions: que la gent prengui el control dels ports, dels seus llocs de feina, de les seves indústries i diguin, ja no treballarem per a vosaltres. Desfilarem pels carrers. Això és el que els espanta. I si podem, si Escòcia aconsegueix de recuperar aquest estat d’ànim (no serà fàcil, serà dur), però galvanitzant aquest estat d’ànim, aleshores s’acostarà més la independència. Quan? No ho sé. Si tingués una bola de tindria una altra feina.

—Voldríeu afegir res?
—Probablement, diria als qui organitzen la Diada que han de repensar l’estratègia i han de controlar l’agenda. Han de controlar el moviment. I els polítics haurien de ballar al seu ritme, i no al revés. Em sembla que, aquests darrers anys, el moviment ha ballat al so dels polítics. I els polítics no ho han fet. Alguns d’ells s’han equivocat. Alguns altres, no. Però la qüestió és que és la gent qui ha de decidir el futur. I si no vols ser al mateix lloc d’aquí a tres, quatre, cinc generacions, i tardar cent anys a preguntar el mateix, aleshores tornem al moviment i aprofitem les oportunitats. Volen tornar a portar Clara Ponsatí als tribunals el 24 d’abril. Què hi farà, el moviment? Ella és una de nosaltres. No mirem si és en aquest partit o en aquell altre. No, ella és una independent. S’ha de defensar. Si no ens defensem, llavors vindran a buscar-nos. Així és com ho veig.