26.12.2015 - 02:00
Són dies de festes, s’acaba aquest any revoltat en tants aspectes, en començarem un altre que serà igualment mogut, qui sap si encara ho serà més. Per acompanyar les festes us proposo de veure el fantàstic reportatge ‘A 20 passos de la fama‘ (’20 Feet from Stardom’), Oscar al millor documental el 2014, dirigit per Norman Neville. Si em feu cas, tingueu present que s’estarà penjat només uns dies a la web de TV3, que el va emetre aquest dimarts en l’espai ‘Sense ficció’, ja que com que no és producció pròpia no hi pot estar gaire temps disponible. Si teniu televisió amb internet, el podreu recuperar en la versió original subtitulada. Va de les coristes, de les cantants –ho escric en femení perquè totes són dones, amb l’única excepció d’un home, també formidable– que han fet les veus de la música popular contemporània nord-americana i britànica, d’aquelles cançons que tanta gent recordem i sovint entonem i que no serien les mateixes sense les respostes vocals d’aquestes harmonies extraordinàries, d’aquestes dones que no són solistes sinó que canten plegades i que fins quan fan algun solo és sempre per a respondre a veus masculines.
Mentre el veia, encisada i a cops emocionada per les lletres d’algunes d’aquestes músiques que també tenen trajectòria com a solistes, en la pell i en l’enteniment se’m traçaven paral·lelismes polítics amb tot el que ara passa, sigui què farà demà la CUP i si tindrem nou govern, sigui la rebolcada que a Catalunya i a Espanya ha fet el Signe Colau, potser perquè acabava d’escriure sobre això aquella mateixa tarda de dimarts, dos dies després del 20-D. M’he proposat de no dir res sobre la CUP fins que no s’acabin les negociacions amb JxSí, perquè parteixo de la base que el sistema mediàtic dominant és tan caduc com envellida és la política parlamentària present i, doncs, poc es pot fer cas del que se’n diu, de les negociacions.
També perquè parlar d’allò que és polític –de lo polític– no és parlar de política; encara més: és fer crítica cultural, que tampoc no és el mateix que dir si un llibre és bo o és dolent, si un documental com aquest és necessari i per què o si simplement és entretingut. Crítica cultural és més aviat afrontar l’anàlisi fent-se preguntes sobre el que ha succeït i succeeix, i fer-ho des dels marges, des de tot allò que ha estat i és ocult, perquè ho han fet les persones corrents, i que la política, la historia, centrada en les elits i en les individualitats, no reconeix. Que l’amagatall cultural en què han viscut i viuen les veus que fan les grans harmonies de la música popular –del soul al pop, el rock i tot el que segueix– és tan polític com ho són les maneres d’entendre i practicar la participació i les seves harmonies en l’esdevenir de la vida col·lectiva, tant si és a través de l’ANC com de la CUP o de Barcelona en Comú i ara En Comú Podem. Si no és que ara aquests moviments col·lectius han sortit de l’amagatall, i que duri.
Quan Judith Hill, una de les coristes reputades que ha engegat trajectòria com a solista, canta ‘Tots necessitem una mica de desesperació’, l’escolto i penso que té raó. Si la gran Lisa Fisher, que no ha volgut mai deixar de ser el que és, diu ‘Alguns faran coses per ser famosos… Jo només vull cantar‘, faig que sí. I quan l’enorme Darlene Love, que ja té més de setanta anys i és potser la mare de totes elles, canta una de les seves composicions, acompanyada pel cor que formen les altres, allò de ‘Repenja’t en mi quan no tinguis força i seré amiga teva, t’ajudaré a tirar endavant’, m’alço, ballo i aplaudeixo.
Bona entrada al 2016.
