19.03.2022 - 20:31
Es diu Viera. És una pensionista de seixanta anys que viu a Moscou. Tota sola. Diu que no se sent sola, però això que explica en aquesta entrevista que fem per Signal, i amb l’ajuda d’una traductora, transmet solitud. Perquè amb prou feines pot compartir la seva visió crítica de la invasió russa d’Ucraïna; el seu entorn ha esdevingut hostil, i ja ha notat que la miren com si fos una enemiga pel fet de criticar la guerra. Per això no vol dir el cognom, ni ensenyar la cara. La Viera era escenògrafa i pintora, i ara cobra una pensió minsa que comença a minvar pels estralls de la guerra, que fan que els preus dels medicaments que necessita com l’aire s’hagin disparat, i que siguin com més va més difícils de trobar.
Ella, que té la salut delicada, voldria sortir a manifestar-se, però no pot; voldria pensar que podrà sortir d’aquest país si esdevé tan irrespirable, però no podrà. Per això té ganes de parlar, tal com va fer ara fa uns dies amb VilaWeb una activista russa que també volia l’anonimat. Perquè hi ha por. “Entenc que doneu suport a Ucraïna, però no oblideu que a Rússia hi ha gent que pateix molt, molta gent a qui es destrueix moralment, i de vegades físicament”, ens demana. “Tenim la sensació d’estar en perill.”
—Què us sembla, que el vostre país hagi començat aquesta invasió?
—És una desgràcia, un malson i una vergonya.
—Sentiu vergonya?
—Sí, la vergonya és el primer sentiment que vaig tenir quan va començar la invasió.
—I ara què us arriba sobre què passa a Ucraïna?
—Estic subscrita al bloc de dos ucraïnesos i segueixo per internet mitjans estrangers com Deutsche Welle, escolto Radio Svoboda i llegeixo Novaia Gazeta.
—La majoria de russos s’informen solament per mitjans oficials?
—Sí, i molts es neguen a escoltar unes altres fonts d’informació perquè els fan tenir pànic, por i terror.
—Prefereixen creure’s la informació oficial tot i saber que no és certa?
—Sospito que saben que és mentida, perquè la lògica deu funcionar mínimament. Però els produeix més terror pensar en unes altres possibilitats perquè durant molts anys hi ha hagut una maquinària de la por, sobretot entre la població d’una edat més avançada.
—I els joves?
—A les generacions més joves, que estan més alliberades, els comencen a ensinistrar en aquesta por. Perquè ja veiem les detencions, la violència contra les manifestacions, la presó, la pressió contra els pares dels joves… Es continua cultivant la cultura de la por.
—Com es veu, en el dia a dia, aquesta propaganda de la por?
—Molta gent es creu les notícies sobre política, però ja no es creuen les notícies sobre l’economia, en què el discurs oficial és que tot va bé, que l’economia continua funcionant… Ja s’ha vist que la gent no s’ho creu, perquè aquestes setmanes han començat a comprar, a cercar medicaments que saben que no arribaran perquè són d’importació…
—La vostra visió crítica amb el govern la podeu compartir amb més gent del vostre entorn?
—Els primers dies sí que podia comentar amb els meus coneguts, almenys en un cert entorn, què passava d’una manera més o menys calmada. Però al final de la primera setmana, ja vaig notar que em veien com un enemic. Per la meva visió. I això que jo intentava de parlar-ne sense agitar-me, solament mirant de fer-los veure que hi ha una lògica dels esdeveniments, volia veure si la seguien. Però ja he vist que no és possible.
—Heu deixat de parlar-hi, doncs?
—Sí. Això ara s’ha tornat molt perillós, perquè sento l’agressivitat amb què reacciona la gent arran de la meva opinió. Per això és impossible de no tenir por de dir què penses, perquè et veuen com un enemic. Allò de l’enemic extern que sempre ha esgrimit el govern, ara s’ha traslladat a l’enemic intern. Hi ha una sensació d’estar en perill.
—Aquesta sensació l’havíeu tinguda mai?
—Si parlem de l’època més actual, no. Sí que podia parlar. Em sorprenia molt que la gent tingués una visió tan oficial, i tan diferent de la meva. Això em causava sorpresa, però no por. En canvi, ara sí que tinc la sensació d’agressió quan expresso la meva visió.
—I durant l’època soviètica?
—Era diferent. Sempre tenies un grup d’afins amb qui podies compartir, es creaven uns grups de solidaritat. Tenies el teu petit entorn amb qui podies parlar. Es podia viure al marge de la política del govern, d’alguna manera podies fer la teva vida. Però ara, el govern ha envaït l’espai personal fins a límits insostenibles.
—Què us fa més por?
—La gent que es mor a banda i banda. És allò que em fa patir més. Els meus pares no són vius, i tampoc no tinc germans, però si en tingués, i penso molt en la gent que sí que en té, tindria terror per allò que els pogués passar. Perquè els tentacles de la maquinària arriben fins a la teva gent.
—Heu anat a manifestacions contra la guerra?
—No. Físicament no estic en condicions d’anar-hi. Tinc la salut tocada, no puc estar dempeus gaire estona. Però si fos vint anys més jove, sens dubte que hi aniria, igual que als anys noranta, quan sortia per defensar els canvis democràtics al país, perquè pensava que era possible.
—Què passa amb els manifestants que ara detenen? Què en fan?
—Sé que els empresonen, que els interroguen, que pateixen violència, agressions físiques, pressió, humiliació… I un d’aquests casos el va documentar Novaia Gazeta: a un dels detinguts, el van agredir i li van dir que o bé seria un cadàver, o bé un vegetal. Fins ara es fabricaven casos, acusacions, ara hi ha alguna cosa més concreta: a molts estudiants els amenacen, fins i tot els expulsen de la universitat, i amenacen de retirar la pensió dels seus pares.
—Aquestes protestes tenen més força que unes altres vegades, malgrat les represàlies?
—Tot i que potser són menys nombroses, proporcionalment la repressió és més forta. Des de les protestes per Navalni la repressió ha estat més forta.
—Tot i això, penseu que aquesta generació de gent jove es pot imposar a la maquinària de la por de Putin?
—No, segurament no. Hi ha una sensació que aquesta joventut està disposada a mostrar el seu rebuig, però en el fons saben que és molt difícil de fer res. Per tant, molts d’ells començaran a tenir por de la maquinària, i uns altres se n’aniran. Molts ja han marxat, els que han pogut, perquè pensen que no hi ha possibilitat de fer res realment. Ara, tenen la valentia de dir que s’hi oposen.
—Se’n va gaire gent, de Rússia? Es pot fer fàcilment?
—Se’n van més els joves, que entenen que són carn de canó. Els pares tampoc no volen que els seus fills es perdin en el país, i per això els donen suport perquè se’n vagin. Volen poder demostrar que tenen potencial per desenvolupar-se, professionalment o artísticament. Se’n van els que en tenen les possibilitats econòmiques. Se’n van molts artistes, blocaires, periodistes que han estat declarats “agents estrangers” en els seus mitjans, que han hagut de tancar… Se’n van perquè saben que ja no tenen res a fer ací, i viuen amb l’amenaça que presentin alguna acusació contra ells.
—Podeu consultar amb normalitat internet o les xarxes socials?
—La gent que fa servir més internet per informar-se ja s’ha preocupat d’instal·lar-se una VPN o més canals que sembla que estan més protegits, com ara Telegram. La gent que no ha tingut mai gaire interès a informar-se per internet no protesta, perquè no ho troba a faltar. A mi em sap molt de greu que tanquin Facebook, perquè per a mi era un canal d’intercanvi molt enriquidor sobre qüestions d’art. Per això Facebook era una gran part de la meva vida.
—Us sentiu sola?
—No ben bé. Tinc dos o tres amics amb qui puc mantenir converses tranquil·lament. I tinc llibres. Els llibres m’acompanyen. També el cinema, els bons films, sempre m’han acompanyat, tot i que ara també intenten de limitar-los molt.
—Heu pensat d’anar-vos-en de Rússia?
—A final dels noranta, sí que vaig tenir la voluntat i la possibilitat d’anar-me’n. Vaig ser a casa d’una amiga a Barcelona, però aquell clima no el portava gens bé. També vaig ser a Txèquia i a Polònia, a casa de coneguts. Però va venir la crisi de final dels noranta i ja no vaig poder marxar, a part que vaig començar a tenir problemes de salut. Ara voldria anar-me’n, però no puc.
—Per la salut?
—Bé, ara no tinc passaport, tot i que el podria tramitar. Però vaig demanar un crèdit fa temps i l’he de tornar. No el puc pagar de cop. Tinc deutes. I tinc un pis, que no sé què en faria. I respecte de la salut, aquests darrers anys he patit diverses operacions del ronyó, les tiroides, dolor a les articulacions. També tinc un problema d’audició sever i no puc viure sense els audiòfons, i ara fa un any i mig vaig tenir un ictus.
—Teniu dificultats per a cobrar la pensió, arran dels efectes econòmics de la guerra?
—La pensió, que era d’uns dos-cents euros mensuals fa tres setmanes, ara ja és de cent cinquanta. I, en canvi, veig com pugen els preus, pugen molt. Abans podia sobreviure amb aquesta pensió, que és la que cobro per haver treballat trenta anys. Però també he de comprar medicaments, els necessito per a poder viure, i ara és més difícil. Si no fos per l’ajuda d’amics, no podria sobreviure.
—Costa de trobar medicaments i productes bàsics?
—Els tres primers dies de la guerra vaig anar com una boja farmàcia per farmàcia per aconseguir els medicaments que necessito prendre cada dia. Arran de l’ictus de l’estiu passat, els necessito per a viure. Però són medicaments d’importació, i costen de trobar. Gràcies a uns amics, vaig poder-ne comprar caixes per mig any.
—Els preus en general han pujat a Rússia?
—Els preus d’importació han pujat tres vegades d’ençà que va començar la guerra. De la resta de productes, els canals oficials diuen que intentaran de mantenir-ne els preus, però si vas a comprar et trobes que moltes coses s’han encarit entre un 20% i un 30%.
—Teniu res més a afegir?
—Sí. Voldria explicar una situació que he tingut amb una veïna. És una senyora gran que viu sola, molt religiosa, amb un sentiment religiós molt fervent, i que va a missa cada dia. Últimament, ens hem trobat un parell de cops. El darrer va ser al carrer, ens vam saludar. I la senyora em va dir: “A veure si es moren, aquests satànics.” Li vaig demanar a qui es referia. I em va respondre: “Als ciutadans d’Ucraïna i el seu president, Zelenski.” Em va xocar. Aquesta dona mai no m’havia manifestat sentiments d’aquesta mena, amb aquesta agressivitat. És clar que això li ho diuen a l’església, els fan aquest discurs que Ucraïna és un país ple de satànics.
—I què li vau dir?
—Que sempre hem dit que els russos i els ucraïnesos som pobles germans, que som ortodoxos, que som un sol poble. Per què ara dius que s’ha de destruir? La dona ja no em va saber respondre res. Ella també és pensionista, i fa d’educadora en una llar d’infants… I vull dir una altra cosa.
—Endavant.
—Una coneguda meva ucraïnesa em va demanar com creia que es podia acabar la guerra, quines exigències s’haurien de complir perquè els russos es retiressin i s’acabés, i li vaig respondre que Rússia hauria de retirar totes les seves tropes del territori ucraïnès, aturar la guerra i anar-se’n del Donbass, de Crimea, d’Abkhàzia, d’Ossètia del Sud i de Transnístria. Això, li vaig respondre.
—Això és el que vós voldríeu, però com penseu que acabarà?
—Penso que s’acabarà així, però haurà de passar almenys un any. Ha d’acabar al Tribunal de l’Haia; no es poen deixar sense càstig les persones que han proposat com a única sortida de començar una guerra i que durant molts anys han promocionat la propaganda de la violència i de l’odi.
