A vegades ens en sortim

Diuen que dissabte és el dia mundial contra el càncer. Ens parlaran de les lluites dels pacients, dels avenços mèdics i la inversió en recerca, ens donaran xifres i percentatges, ens repetiran el decàleg de recomanacions, ens diran que si el menjar, el tabac i el sedentarisme. I els farem cas i ens aferrarem a l’optimisme que pertoca, ves quin remei.

Cadascú deu tenir la seva primera imatge espontània quan sent la paraula càncer, aquesta que tan sovint i encara ara ens camuflen amb eufemismes, aquell mal lleig dels avis, la llarga malaltia de les necrològiques dels diaris d’avui. Si et dic càncer, en què penses? En hospital, en calvície, en catèter, en basques, en menjar bio i sabons eco. En malaltia, que és el que és, i en el després. En vida nova, que n’hi ha molta, i en mort, que també.

A vegades penso que a aquesta generació meva els pares se’ns moren de càncer. Però és una percepció completament subjectiva, basada en el meu entorn. Un entorn, penso ara en el meu poble, on tenim una cimentera/incineradora que no sembla preocupar gaire les institucions, o antenes gegants de telefonia que tampoc no sembla que molestin ningú. Mentrestant, ens fan vigilar totes les E- dels productes del supermercat i els parabens dels sabons, tot i que allà s’estan tots, ben col·locats en les respectives lleixes. I ah, ara vigila també amb l’oli de palma, que es veu que. Penso en el meu voltant: la mare de la Mercè, la mare de la Marta, el pare del Jordi, el pare de la Núria, la mare del Josep, el pare del Cesc, ma mare, i ja em dec haver descomptat. Però avui és un dia per a parlar dels vius i dels qui se’n surten; ben mirat, allò amb què hem de bregar els orfes no és el càncer sinó la mort, i em temo que tant fa per quina malaltia terminal sigui que arriba.

Jo, avui, si em dius càncer, penso en la meva amiga Laura:

Vam anar a la platja i ens vam ajeure sobre les tovalloles, estrenàvem per fi temporada d’estiu. Un any enrere s’estava a l’hospital fent-se la químio puntualment, verí per la vena; i, en acabat, cirurgia. Per què ella? Doncs perquè la vida va com va, i a vegades et fot la putada del segle i tu l’entomes com pots encara que siguis qui menys se la mereixi, si és que ningú se la mereix.

Va veure clar des del primer dia que se’n sortiria, oh, i tant! I també es va espantar, és clar. I es va comprar una perruca de seguida que li van començar a caure els cabells, perquè no sabia veure’s calba. Les seqüeles psicològiques sempre són més subtils. Que se n’alegrava per les dones que lluïen el cap rapat sense manies, eh, però que ella no, que no podia, admetia abatuda. La perruca també li donava força. Aquell dia a la platja ja no li’n calia, duia els cabells curts que li havien tornat a sortir. Veus que bé? De mica en mica. I somrèiem.

També necessitava recuperar els pits. Que admirava les dones que decidien de no reconstruir-se’ls, amazones del segle XXI, o que s’hi feien tatuatges, art i record de guerra guanyada, però que ella no podia. Formava part del procés de deixar enrere el càncer dels collons tornar a veure’s amb pits, com qualsevol altra noia. Aquell dia a la platja es va apartar un tros del biquini i ens va ensenyar la petita cicatriu de la reconstrucció. No sé fins a quin punt pot servir un ‘que bé que t’ho han fet, no se’t nota gens’, però el cas és que totes estàvem contentíssimes. Perquè la nostra amiga, a qui no li tocava haver passat allò, si és que a ningú li toca mai, se n’havia sortit. Quedaven lluny les sessions de químio, els vòmits i la perruca, per molt que no te’n puguis oblidar mai del tot i hagis d’estar pendent de metges per sempre més. Però ei, que era el primer dia de platja, i estàvem tan bé. Jo la mirava i pensava que si algú podia sortir-se’n era ella, si algú podia donar-nos una lliçó de com tirar endavant i batallar sense perdre el somriure era ella, que sempre ha encarat la vida amb el got mig ple.

Que sí, que quan et pares a mirar les casuístiques particulars, et fan riure segons quines recomanacions dels organismes mundials de salut, perquè hi ha tantes coses que no quadren… que bé, rius sarcàsticament per no arrencar-te la pell. Però el cas és que, malgrat tots els malgrats, cada dia hi ha un munt de Laures que se’n surten.