A un gripau blau babau

Un dels gripaus que ens hem hagut d’empassar tot sencer és aquell que lloava la transversalitat del sobiranisme i la iniciativa de la societat civil en el procés. Els grups parlamentaris sobiranistes són plens de nous catalans, sindicalistes, catedràtics, nous-nous catalans, representants de col·lectius socials de tota mena i condició, actors, estrelles mediàtiques, més sindicalistes, futbolistes, eco-socialistes i bohemis encantats d’haver-se conegut… però, on són els treballadors per compte propi? On són els representants de l’economia productiva?

Això havia de ser la revolució de les classes mitjanes contra l’oligarquia del règim. Perquè, al cap i a la fi, no hi ha en joc únicament la sobirania i la pervivència de la nostra identitat, sinó també la viabilitat econòmica, l’estat del benestar i la plena ocupació. El Cercle Català de Negocis no és aquí per a alimentar el patriotisme que mobilitza masses un cop l’any. Som aquí per a defensar el model d’economia productiva davant l’economia especulativa. Som aquí per a construir un país sense limitacions; perquè Catalunya pugui viure de cara al front marítim de tota la Mediterrània occidental, així com un dia Barcelona va recuperar el seu front marítim, cosa que canvià la ciutat per sempre més. En definitiva, som aquí perquè tenim el convenciment que només amb la independència podrem garantir la correcta assignació de recursos, la redistribució de rendes i la plena ocupació. Perquè, sigui quin sigui el model polític, econòmic i social que en endavant reguli la nostra convivència en comunitat, el fet cert és que s’haurà de finançar d’alguna manera.

Els pocs empresaris que ens hem desmarcat del prudent silenci displicent de les grans patronals catalanes hem assumit un gran risc davant els nostres clients, socis i col·laboradors, però també davant l’administració de l’estat i les entitats bancàries que ens donen crèdit. Hem callat prudentment els problemes que ens ha portat escollir públicament l’opció sobiranista, per no crear una innecessària alarma social. I tanmateix, la nostra aportació ha estat decisiva en múltiples camps, perquè estem acostumats a actuar per nosaltres mateixos, a assumir riscos, a no demanar permís a ningú i que ningú no ens faciliti les coses.

Deixar fora del procés els representants sobiranistes de l’economia productiva és un error estratègic. Perquè es pot crear un sistema fiscal sense quasi funcionaris ni pressupost; fins i tot es podria engegar sense un marc legal propi que l’emparés. Però no es pot crear un sistema fiscal sense contribuents i sense la coordinació del govern amb els agents que els representen.

I no solament això: la Generalitat no ha fet tot allò que tenia a l’abast perquè les múltiples propostes de sobiranisme fiscal que partien de la societat civil esdevinguessin un clam, un autèntic moviment de masses i un catalitzador del sobiranisme des dels primers estadis del procés.

El Cercle Català de Negocis considera necessari de tancar l’aixeta a la hisenda espanyola com a pas previ a la desconnexió unilateral. Aquest hauria de ser l’acte de sobirania que ens unís i ens permetés d’ampliar la base social del sobiranisme. Però per garantir-ne la viabilitat caldria haver conscienciat i activat els contribuents, promogut la sobirania fiscal i cercat la implicació de totes les entitats. Sense aquesta tasca prèvia, proposar de tancar l’aixeta i fer campanyes d’insubmissió fiscal és fer volar coloms. Només tindria sentit si prèviament haguéssim aconseguit centenars de milers de contribuents disposats a saltar la tanca. Tanmateix, ho hem deixat tot en mans d’uns pocs buròcrates que, sabent-se els amos de la seva bassa, han neutralitzat qualsevol iniciativa de sobirania fiscal. I ara, en comptes de la força dels contribuents mobilitzats, tenim un projecte d’agència tributària que respon a una visió tan autonomista que ni tan sols preveu la gestió de les duanes, tal com correspondria a qualsevol estat independent.

Així mateix, per a una segona fase, s’hauria d’haver previst l’obtenció de l’aval d’organismes internacionals tant en l’àmbit més estrictament polític del procés com en el de la creació de les estructures d’estat. Només això ens aportarà la seguretat jurídica que no ens podrà donar el mig parlament inhabilitat d’un estat nounat que, d’entrada, molt previsiblement comptarà amb un precari reconeixement internacional i una intervenció molt probable de l’estat espanyol.

I mentre el procés avança com un conflicte de tots contra tots, on cada gripau vetlla per mantenir els privilegis a la seva bassa, els problemes quotidians de la nostra economia persisteixen. Per això, el Cercle Català de Negocis considera irrenunciable l’equiparació fiscal d’autònoms, artistes i emprenedors a la legislació dels països del nostre entorn, com també la reducció de l’IVA, amb la finalitat de reactivar el consum intern i la nostra economia. Sense això no hi ha justícia social.

Mentrestant, no cal pensar gaire en estructures d’estat, ni cal que el govern ens proposi de fer insubmissió fiscal si no és per a canviar les coses veritablement, en comptes d’acabar duplicant el model que tenim ara, però en petit.

I, així com s’havia de preparar el procés, també s’hauria de preparar a consciència el dia de la desconnexió. En els moments decisius, durant les hores immediatament posteriors a la declaració d’independència i de l’aprovació de les primeres lleis de desconnexió, molts actors influents (molts dels quals són grans contribuents) s’ho pensaran dues vegades abans de significar-se i de moure un dit en un sentit o en un altre. I mentre esperen reaccions que els ajudin a decidir-se, l’estat espanyol actuarà sense la contundència calculada a la qual fins ara ens té acostumats.

En aquests moments crítics que alguns ja vaticinen, el Parlament de Catalunya no tindrà cap més autoritat que la que nosaltres, la societat civil, li vulguem donar. D’això dependrà l’èxit del procés. Per això mateix, convindria que hi fóssim tots.