‘A tota injustícia li acaba arribant la fi’, carta de Jordi Armadans a Jordi Cuixart

Estimat Jordi,

Sí, és un moment ben especial per a escriure’t.

En primer lloc, perquè avui fa exactament un any vivíem una jornada històrica. Aquesta sí. Centenars de milers de persones es van organitzar, durant quaranta-vuit frenètiques hores, per mirar de fer possible una votació, negada sistemàticament pels poders polítics, judicials, policials i mediàtics de l’estat. I van saber esquivar –amb immensa il·lusió, grans dosis de creativitat, molta capacitat de superació i enorme fermesa– totes les dificultats, tots els impediments, totes les amenaces i tota la por. I tot a cara descoberta. I sense cap mena de violència.

Als qui –bé participant-hi, bé analitzant-los– coneixem els moviments socials i les lluites per a canviar les coses, ens costa de trobar precedents d’una mobilització tan impressionant com aquesta a l’Europa dels darrers anys.

Hi ha molts records d’aquell dia. Un dels que sempre em commouen més és el que vaig viure en una petita escola de Sant Martí de Provençals. Hi havia molta menys gent que no pas a la Sedeta. Però n’hi havia. I emocionava de veure que la majoria era gent gran, amb orígens fora de Catalunya, parlant castellà. Molts havien decidit d’endur-se alguna cadira per poder seure mentre esperaven. I eren allí, asseguts davant la porta de l’escola. Racionalment, no semblava que poguessin impedir res. Però la seva immensa serenitat, aquella profunda determinació i aquella dolça fragilitat eren la millor i més ferma defensa.

Malgrat tot, va haver-hi gent que no es va sentir cridada a participar-hi. I gent que va sentir-se’n ben allunyada. Cal respectar tothom, parlar i dialogar amb tothom. Sé, Jordi, que n’ets conscient i que maldes perquè el futur d’aquest país, que és plural, es construeixi escoltant totes les veus i tenint en compte totes les mirades. Només un país compartit amb moltes i diverses voluntats té un futur sòlid i garantit.

Però també s’acosta un altre aniversari. Molt trist. Duríssim.

D’aquí a dues setmanes farà un any que tu i en Jordi Sànchez sou a la presó. I tota persona preocupada mínimament per la qualitat democràtica i la garantia de drets i llibertats, hauria de denunciar-ho, tant si simpatitza amb els vostres objectius polítics com si no. Perquè que dos representants d’entitats ciutadanes, que sempre s’han mobilitzat rebutjant frontalment tota violència, siguin a la presó, precisament, acusats de promoure una rebel·lió violenta, és d’una gran indecència. I un fet ben inèdit a Europa. I això que avui Europa no és precisament el nord que somniava el poeta sinó un present ben inquietant: ascens de l’extrema dreta, populisme xenòfob que campa pertot arreu, retallades de drets i llibertats en nom d’una seguretat abstracta, indiferència –si no complicitat, via comerç d’armes– envers les guerres que destrueixen el món i crueltat envers els qui en fugen, etc.

Ara que dic tot això penso que potser algú es demanarà per què et parlo d’aquestes coses. Com si no t’interessessin. I em vénen al cap unes paraules de Jordi Évole a la Jornada ‘1 d’Octubre i més, Barcelona ciutat de drets’ (per cert, Jordi, va anar molt bé! Molta participació, molt d’interès de les taules, molts punts de vista que han creat un espai plural i compartit, d’aquests que tant et plauen i mires de promoure sempre). L’Évole, parlant de tu i del trist paper dels mitjans de l’estat, deia que era molt fort que per a molta gent fossis conegut només com ‘un paio enfilat en un Patrol de la Guàrdia Civil’ i que s’invisibilitzessin, així, moltes altres coses teves. No em cansaré de repetir, a qui calgui, que amb tu hi he parlat de país, és clar, però també hi he parlat molt de món: de refugiats, del conflicte a Síria, de justícia social, de lluites veïnals, de migrants, de cultura, de diversitat, etc. Qui digui el contrari, senzillament, demostra que no et coneix gens. I que, per tant, parla amb molt poca propietat i criteri.

Em costa de tancar aquesta carta. Saber-te tancat (saber-vos tancats), fa mal. Molt. Però a tota injustícia li acaba arribant la fi. I de segur que acabarà arribant. I quan arribi servirà perquè no se’n produeixin tantes en el futur.

Fa mesos que desitjo abraçar-te. Quan puguem, l’abraçada serà immensa.

Jordi