29.12.2023 - 21:40
Aquest article que avui llegiu els lectors de NósDiario i VilaWeb és el darrer Galeusca de Directors. Durant anys VilaWeb, Berria i NósDiario hem anat obrint aquesta finestra a l’actualitat dels nostres països, que em consta, Maria i Martxelo, que ha estat molt ben rebuda pels nostres lectors. Però el temps passa, les coses canvien i ara ha arribat el moment de dir adeu. O, més ben dit, a reveure, perquè tots tres diaris continuarem col·laborant i mantindrem oberta la finestra de cada país en l’altre.
Fa molts anys vaig topar amb una frase de Normal Mailer que, referint-se al New York Times, deia que un bon diari és una nació que parla amb ella mateixa. I crec que aquesta és la característica definidora dels nostres projectes. Som diaris nacionals, que tenim al cap el nostre territori i la nostra gent, que no desatenem res d’allò que passa al món, però que oferim als lectors una plataforma única per a “parlar” entre ells.
I ho som en un moment especialment complicat i difícil. Jo vaig començar a treballar de periodista l’any 1983. Encara escrivíem amb màquines d’escriure i paper carbó per a fer còpies del text que després els linotipistes –un de tants oficis desapareguts– picaven i muntaven. No hi havia telèfons mòbils, ni fax, ni encara menys internet. Les fotografies s’havien de revelar en una cambra fosca amb un inquietant llum vermell i les notícies duraven vint-i-quatre hores, el temps que passava entre una edició del diari i una altra.
El món, el nostre món, ha canviat de dalt a baix i jo no en sent enyorança. Amb la tecnologia del segle passat ni NósDiario ni VilaWeb no serien possibles.
Aquesta és la cara bona, però n’hi ha una de dolenta. La tecnologia i l’ús que en fan les persones ens han dut també a un món en què la realitat es desdibuixa, en què bona part del periodisme s’ha trobat atrapat en la dependència del poder i en què la pressa substitueix massa sovint el rigor.
Hi ha qui creu que el nostre ofici és un ofici acabat. Que és fora del seu temps i que els qui defensem que cal continuar-hi, que cal adaptar-se al present però sense perdre l’essència, som una mena de romàntics.
No ho crec pas, això. I no és veritat. El periodisme continua essent un puntal de les nostres societats, oimés en països com els nostres, nacions minoritzades que s’han d’afirmar cada dia, també, en les pàgines del diari.
Quan, fa pocs mesos, vam participar en un acte a Sant Jaume de Galícia tu, Martxelo i jo, vaig intentar d’explicar que important que havia estat per a mi NósDiario. Per a recuperar el gallec que havia après de jove i que havia anat perdent amb el pas dels anys.
Recorde els primers dies de la vostra publicació i com saltava de la cadira cada vegada que recordava una paraula, una expressió, que sabia, que havia après anys abans i que amb el pas del temps havia oblidat. Quina alegria tan gran era allò per a mi.
I vaig comentar que estava segur que això que em passava a mi passava a molts lectors de NósDiario. Tenir la llengua entre les mans cada dia és un regal meravellós que heu fet al vostre poble. Oferir a la gent l’oportunitat i la possibilitat de veure el món en gallec i des de Galícia és una empresa colossal que només vosaltres sabeu com ha costat de fer possible. Aquests dies llegia la ronda de presentacions que heu fet, Maria, per pobles i ciutats del teu país i imaginava que cansada que devies estar –perquè jo també ho faig, però al meu país ni plou ni hi ha aquestes tempestes que tu has hagut d’aguantar.
Per a VilaWeb, per això, ha estat un honor compartir amb Berria i NósDiario aquest projecte del Galeusca de Directors que ara, per esgotament, per repensar-lo, pels canvis inevitables que fa la vida, tanquem.
I ha estat un plaer, també, parlar i treballar amb tu i amb el nostre estimat Martxelo, un mestre i una referència de les més grans que jo, personalment, he tingut mai.
Continuarem informant, continuarem col·laborant, continuarem aportant als lectors bascs, gallecs i catalans la visió nacional que els nostres diaris representen en cada país. D’una altra manera, però insistentment i constant. Perquè per als Països Catalans la nació basca i la gallega són referències importants i ho continuaran essent.
