A propòsit de la via d’aigua

Dissabte, una vegada Vicent Partal ens va haver sacsejat amb el seu interessant article ‘Esclata la guerra entre el Constitucional i Mariano Rajoy‘, molta gent em va trucar per aclarir alguns fonaments jurídics de la qüestió. Tot i saber que la persona més indicada per a explicar acuradament aquest rerefons és el bon amic, i gran estrateg en dret processal, Agustí Carles –advocat de la Molt Honorable Presidenta i membre, per cert, de la plataforma Constituïm–, em permeto de posar negre sobre blanc algunes de les idees bàsiques, tot sabent que ell ara es dedica –en cos i ànima– a allò que li ha estat encomanat. De manera que –amb el seu permís– explicaré alguns elements jurídics que ajuden a reforçar, encara més, allò que ens ha explicat VilaWeb de manera tan brillant.

La llei orgànica 15/2015 del 16 d’octubre és una reforma encoberta (una més) de la constitució del 1978
Tots som conscients de la ‘sacralització’ que s’ha fet de la constitució de 1978. També sabem que, amb nocturnitat i traïdoria, els qui en defensen la immutabilitat l’han canviada quan els ha convingut: bé per interès de la institució monàrquica, bé quan la Unió Europea els ho ha demanat per salvar els seus crèdits. En cap dels casos no van demanar el parer de la ciutadania. Tanmateix, allò que a molts els va passar completament desapercebut és que –ara fa gairebé dos anys– també se’n va fer una modificació d’alta volada a instàncies del PP.

Fou la llei orgànica 15/2015 que, ras i curt, canviava radicalment la naturalesa del Tribunal Constitucional. Efectivament, abans de la llei orgànica, el Tribunal Constitucional dirimia únicament els conflictes entre les administracions i les institucions, no formava part del poder judicial, declarava la constitucionalitat o no de les normes i tenia una mínima capacitat d’execució (amb multes més o menys irrisòries). En definitiva, com a tribunal neutral i ‘de lleis’ que havia de ser, es limitava a dirimir conflictes constitucionals i d’empara (com la majoria d’aquesta mena de tribunals).

Encara més, es tractava d’un tribunal en què les autoritats, funcionaris o particulars, no podien ser jutjats de cap de les maneres. Ni més ni menys.

El PP decideix d’anar més enllà
Que Espanya no té una veritable separació de poders és més que evident. Que, per això –i moltes altres raons–, la democràcia espanyola és lamentablement d’un nivell molt i molt baix ja hi ha poca gent que en dubti. Només els qui pretenen mantenir el control de l’aparell financer i polític –i, consegüentment, el seu status– gosen defensar que estem en un veritable estat de dret i en una democràcia ‘de les més avançades’.

El Tribunal Constitucional, dominat clarament per l’executiu i completament desprestigiat –a ulls de qualsevol persona equànime–, havia entrat –des de feia temps– en una deriva més que lamentable. El govern espanyol se sentia legitimat per a manipular el que calia. I tant el tribunal com el govern espanyol no aparentaven tenir cap mena de vergonya.

Heus aquí, però, que quan s’acostava el final de la legislatura (2015), el PP constatà dues coses: que podia perdre la majoria i el control de les cambres –com va passar–; i que el ‘conflicte català’ no tan sols no disminuïa –d’acord amb la teoria del suflé’– sinó que era més viu que mai. Calia actuar.

Va ser llavors quan el president Mariano Rajoy i la seva vice-presidenta van decidir de facilitar unes armes –jurídicament espúries– als seus ‘col·laboradors’ del Tribunal Constitucional perquè, arribat el moment, plantessin cara al ‘desafiament català’ des del dic judicial. Unes armes que pensaven que serien més que suficients per a acovardir i dividir la societat catalana.

Presa aquesta decisió, el PP –per mitjà del senador (?) Sr. Garcia Albiol (recordeu allò de ‘s’ha acabat la broma’)– presenta una proposició de llei l’1 de setembre de 2015 que serà la definitivament aprovada.

Consegüentment, vam passar (via llei orgànica 15/2015) d’un Tribunal Constitucional ‘teòricament neutral i aliè al poder judicial’ –i, per tant, sense capacitat jurisdiccional de jutjar i executar– a un tribunal que podia jutjar, condemnar i executar les seves sentències, amb multes fins a 30.000 euros diaris i suspensions i inhabilitacions de càrrecs públics.

És a dir, assumeix funcions del poder judicial, pot condemnar administrativament les persones implicades i ho pot fer, d’acord amb les instruccions i desigs del govern espanyol, de manera ràpida i sense cap garantia de defensa.

Que això fos una reforma efectiva de la constitució del 1978 (feta, com algunes altres, d’amagatotis); que la Comissió de Venècia advertís de la perillosa deriva del tribunal –en cas que prosperés la llei–; o que alguna minoria de magistrats es mostressin contraris al paper que el govern els volia fer jugar, no va servir, òbviament, de res i la llei va adquirir plena vigència.

Atac als drets individuals més elementals
Tan bon punt un tribunal –inclòs el Constitucional–, un jutjat o una autoritat detecta actuacions personals que poden ser constitutives de delicte, tenen l’obligació d’enviar un testimoni de les actuacions judicials al ministeri fiscal perquè actuï en conseqüència.

Llavors, la persona implicada –i investigada– té el dret de presumpció d’innocència, de no declarar-se culpable i de tenir un jutjat i un tribunal imparcials (tant en fase d’instrucció com de sentència). En definitiva, té el dret de gaudir d’un judici just, amb totes les garanties i proves, amb doble instància i amb la possibilitat d’interposar-hi tota mena de recursos.

Això tan elemental és reconegut per les lleis i la constitució espanyoles i troba, així mateix, origen i empara en la normativa internacional sobre els drets humans: la Declaració dels Drets Humans del 1948, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics del 1966, el Conveni Europeu de Drets Humans del 1950, la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea del 2007, etc. Tots són acceptats i signats pel Regne d’Espanya.

En conseqüència, qualsevol autoritat o càrrec públic sabia, abans del 16 d’octubre de 2015, que el Tribunal Constitucional no el podria jutjar mai, i encara menys sancionar, per haver defensat les seves idees, haver-les incloses en un programa electoral, haver-les debatudes públicament o  haver intentat fer-les efectives pacíficament i democràtica.

Encara més, en el supòsit específic d’un referèndum, tenia plena constància que el legislador espanyol mateix havia determinat de modificar –per mitjà de la llei orgànica 2/2005– el codi penal, tot eliminant els delictes de convocatòria o participació en referèndums ‘il·legals’ que el president Aznar s’havia entestat a tipificar com a delicte dos anys abans (2003).

Sabia, també, que tenia totes les garanties processals per a defensar-se en cas de ser investigat per qualsevol delicte.

Doncs bé, precisament tot això –absolutament tot– es va fer miques el dia que el govern de Rajoy va decidir d’impulsar i aprovar la llei orgànica 15/2005. Una vegada promulgada, qualsevol càrrec –electe o no– podia ser inhabilitat i sancionat pel Tribunal Constitucional, amb imposició de multes extraordinàries i embargament del patrimoni per part del mateix tribunal i sense cap mena de garantia.

El senyor Rajoy i la seva vice-presidenta havien guanyat la partida i ja es preparaven per actuar amb execucions d’urgència contra tots els qui es moguessin en favor del sobiranisme i el referèndum.

Una immensa via d’aigua
Abans de l’estiu, el president Rajoy va anunciar, a so de bombo i platerets, un incident d’execució contra la presidenta del nostre parlament i contra les autoritats i treballadors públics de Catalunya que col·laboressin amb l’aprovació, l’organització i l’execució del referèndum.

La idea era, bàsicament, aplicar les inhabilitacions d’urgència, imposar-los altíssimes multes coercitives i, en definitiva, acovardir-los i deixar en estat de xoc la ciutadania. L’eina era la llei orgànica 15/2015 i el braç executor, el Tribunal Constitucional.

I aquí és on la defensa de la Molt Honorable Presidenta Carme Forcadell s’avança als esdeveniments i, fins i tot abans de rebre cap emplaçament ni citació, fa –segons el meu parer– un gran escac : recusa tots els membres del tribunal per a blocar-lo momentàniament i guanyar temps i, per una altra banda, un veritable escac i mat: sol·licita –i obté– la consideració de ‘part processal’ de la seva representada, amb les conseqüències que Vicent Partal ens explica.

Recordem que cap autoritat ni cap funcionari no havien estat mai reconeguts com a part. Els conflictes es dirimien entre institucions. No es tractava, doncs, d’esperar que el parlament fos citat i que, com a institució, contestés. Es tractava de defensar que hi havia uns drets individuals, plenament legítims, de la presidenta del parlament que no podien ser conculcats de cap de les maneres mitjançant l’aplicació automàtica de la llei orgànica 15/2015.

Era, i és, evident la voluntat del govern espanyol. També ho és el fet que l’aplicació d’aquesta ‘suposada justícia’ exprés implicaria la conculcació de la normativa internacional en drets humans i fins i tot de la constitució espanyola, que diu assegurar un judici per a tothom amb plenes garanties. La via del Tribunal Europeu romania –i roman– oberta.

Els magistrats havien de decidir, doncs, per primera vegada, si acceptaven una persona física com a part en un conflicte de lleis. El repte era aquest. I aquí és on rau el gran mèrit de la defensa de la presidenta i on l’article de Vicent Partal centra l’enfrontament existent entre els membres del tribunal i el senyor Rajoy.

Els magistrats van ser inexorablement posats davant una cruïlla i una evidència: si feien cas dels designis del govern espanyol es posarien en ridícul internacionalment i soterrarien el poc prestigi professional que els quedava, sota una actuació absolutament ignominiosa: condemnar una persona –que és la segona autoritat de Catalunya– sense donar-li cap opció de defensa.

Quan els magistrats –finalment– accepten la capacitat individual de la presidenta de ser part d’aquest procés –i dels que poguessin començar– obren una immensa via d’aigua. Tothom haurà de ser citat. Tothom té el dret de ser part i tothom haurà de tenir un judici just amb totes les proves. La llei orgànica 15/2015 és substancialment desactivada. La via d’aigua s’ha obert.