A propòsit de la Kings League: “Els xicots només es volen divertir”

Amb motiu de l’invent de la Kings League, el seu fundador Gerard Piqué fou convidat en horari de màxima audiència a RAC1, al matinal d’esports encobert més escoltat de Catalunya. En una entrevista àgil i relaxada, en què l’ex-futbolista va fer palès el seu domini del verb i el seu ull visionari sobre el xou-bisnes esportiu, cap al final, en ser demanat pel cas Alves, tot aquell desplegament d’aplom i desimboltura es va tornar titubeigs i vacil·lacions i gratamentes de clatell –“pels companys, i per ell mateix, és molt fotut…”; “jo fins que no em diguin que ho ha fet…”–, abans de ser rescatat pel conductor del programa i poder rematar una frase que es pogués ensenyar l’endemà.

No era cap situació inèdita. Mesos enrere, arran de la mateixa qüestió, l’entrenador del club dels valors, Xavi Hernández, també va acabar embolicant-se i empatollant-se en una conferència de premsa postpartit, i algú que li vol bé el va fer sortir l’endemà amb el guió après. Parlem d’hòmens fets i drets, d’esportistes admirats per la canallada i pels pares de la canallada, que si bé no se’ls espera cap gran discurs fora del seu tema, ja es poden imaginar que se’ls demanarà sobre un ex-company seu d’oci i de negoci, i ni així: ni amb totes les pistes, arribat el moment que se sap que arribarà, no saben sortir-se’n ni preparar-se una mínima declaració que marqui la ratlla respecte de les generacions de tocapilotes anteriors.

En canvi, que diferent que és sentir discursar les seues companyes de professió, ara que les entrevisten. Les reines del futbol han arribat a l’interès general en cosa de pocs anys, i ho han fet directament com a dones del seu temps, sense vicis heretats. Aquestes professionals (com totes, vaja) no es poden descompondre en dones i futbolistes, ara vaig d’això, ara vaig d’allò, segons si m’entrevisten els periodistes esportius o unes podcasteres feministes (n’hi ha de cap altra mena?). És clar que el terreny de joc no és diferent de les escoles i instituts, els carrers i les cases, on les noies s’han teoritzat i repensat, on s’han rebel·lat i s’han apoderat, bàsicament perquè els hi va la vida, mentre massa companys seus no han sentit la mateixa crida ni la necessitat de teoritzar, ni de repensar-se, ni de rebel·lar-se o apoderar-se contra cap realitat que els faci sentir amenaçats. I des d’aquesta situació de privilegi heretada, ara els vénen a incomodar i a trencar les oracions amb les preguntetes dels collons.

Permeteu-me un incís, que vull repescar una cosa abans de continuar. Per qüestions de física elemental, l’última l’emissió del Sense ficció sobre noves masculinitats va caure en un horari incompatible amb aquesta peça, i avui ja quedava massa lluny. Però igualment voldria rescatar-ne un plany que anava saltant d’home desconstruït en home desconstruït conforme els entrevistaven: “Ens falten molts referents”, deien l’activista trans, el pare funcional, l’agressor penedit, etcètera. Ja ho veuen. A l’era de la comunicació global, amb el feminisme que ja va per la quarta onada i les senyores del seu voltant essent les més apoderades de la història de la humanitat –les seues germanes, filles, companyes, potser fins les seues santes mares–, als hòmens i nanos que conviuen amb aquesta realitat els falten referents. Entendreu que no és gaire impacient que ens demanem: “encara?!”

I aquí és quan faig el salt a la Kings League, però no pas per res que passés al Camp Nou diumenge, sinó pels ídols de masses que l’han ordit des dels seus masculiníssims canals de Twitch. La colla de streamers agermanats i juganers que no sé si els ha vagat cap minut dels seus Sálvame Deluxe futbolístics a fer de referents aprofitant l’avinentesa –del cas Alves, o de l’últim jugador que ha sortit de l’armari, o dels cants masclistes a les grades–, vull dir referents en el sentit que tants nanos del futur van faltats. Referents com saben ser-ne les futbolistes, aprofitant l’avinentesa que són dones, per a no eludir les qüestions que els afecten i que són transversals.

I amb tota aquesta feinada per fer, encara hi ha fans que voldran que acceptem la Queens League –la que jugaran les noies– com a animal de companyia, ui, sí, el gran gest dels xavals que han pensat a deixar un tros de pati a les xiquetes, però, nais, hauríem d’anar parant de demanar medalles per deixar espai físic a les dones i començar a assumir d’una vegada la prèdica que carreguen només elles, amb tot el pes que comporta, com si el problema només tingués a veure amb un 50% de la població.

Deien al Sense ficció que la majoria de nois enfronten els maldecaps col·lectius amb un “no ens ratllem i fem unes partides a la play”. El gen ludens els domina a totes les edats, parla l’enveja, i és que no veure’s amenaçat per l’estat de les coses deixa molt de temps per a desvagar. I mentre les noies han d’aprofitar i aprofiten totes les plataformes possibles per lliurar la seua batalla, des de canals de Twich, TikTok, YouTube, pòdcasts, conferències de premsa, entrevistes –i sempre barrejant: esports amb feminisme, feminisme amb humor, feminisme amb entreteniment, cultura, ciència, tecnologia, perquè no poden separar la realitat que viuen de la vida mateix–, encara han de veure que a l’altra banda, parafrasejant Cindy Lauper però al revés, “Boys just wanna have fun”, els xicots només es volen divertir.

Però quanta feina no faria un minutet dels hiperinfluents presidents de la Kings League per ajudar a desmuntar aquesta masculinitat arronsada, perplexa, despistada –en paraules de docents i pedagogs– de quan s’ha d’encarar amb ella mateixa com en un mirall. No és cap pregunta, és una afirmació. Dir ei, parlem-ne, l’ocasió s’ho val, impliquem-nos-hi des de la nostra posició privilegiada, tinguem el coratge de mirar el problema de cara, trenquem d’una vegada el pacte de silenci fraternal contra aquesta xacra sistèmica i global en la mesura que ens incumbeix.

Hom dirà, també per despistar, que el futbol és futbol, que sempre barregeu coses, cony de ties, deixeu els nanos que juguin en pau. I és així que, jugant-jugant els uns, n’hi ha uns altres de més espavilats que sí que han entès el seu poder des de les plataformes de difusió, influenciadors sense gens de por de mullar-se i que també competeixen per la vostra xavalada: streamers i creadors de contingut que també són líders, igual de descarats i carismàtics, que saben com aprofitar la seua projecció per difondre argumentaris neomasclistes, antifeministes i misògins amb tots els carrils lliures a banda i banda.