09.02.2019 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Com podríem explicar a un reporter estranger, acabat d’arribar, què ha passat aquesta setmana entre els independentistes catalans i el govern d’Espanya? Potser, per la distància, un periodista foraster ho podria comprendre millor que no pas nosaltres…
Els independentistes catalans us trobeu a l’avantsala d’un judici per venjança, que pot arribar a marcar la història i la situació política del vostre país durant els anys vinents. I en aquest terreny de joc, precisament a la meitat, ha caigut el meteorit del relator, sense que ningú sàpiga qui l’ha enviat i per què. I encara menys qui el dirigeix.
El govern de Catalunya afirma que la comesa del relator és forjar la relació entre els dos governs i que intervindrà com a mediador sense ser pròpiament un mediador. Però el govern d’Espanya redueix la comesa de qui vulgui que intervingui a forjar només la relació entre els partits de Catalunya. Sigui d’una manera o d’una altra, amb quina finalitat? Per conèixer-se millor? Tal com ha manifestat aquesta mateixa setmana un dirigent polític basc, és que no es coneixen prou?
És impossible un acord entre les dues parts si una no recula. No hi ha més. L’autodeterminació i la seva consulta corresponent és un tema tabú, una línia vermella, tant per al govern d’Espanya com per a les estructures estatals. I l’independentisme no obligarà el govern d’Espanya, sigui del color que sigui, a fer res en contra de la seva voluntat, llevat que ho faci amb un suport significatiu de més del 47%. L’única estratègia del govern d’Espanya és guanyar temps, entretenir sense avançar gens ni mica, pretendre que ja fa alguna cosa, precisament ara, durant la setmana en què començarà el judici.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
Doncs sembla que es trenca Espanya. Abans que Catalunya. Veurem què passa avui al matí a Madrid, però els tambors de l’extrema dreta i de la dreta extrema vénen forts. El ‘a por ellos, oé, oé’ patriòtic que Pedro Sánchez i Miquel Iceta van abraçar tan entusiasmats contra el referèndum del Primer d’Octubre ara ha virat en un ‘a por Pedro, oé, oé’ que podem suposar que no els farà gens de gràcia. Tanta inconsistència i tant tacticisme sempre passa factura.
I tot per a res. Per a una figura de relator, coordinador, notari o ningú no sap ben bé què que el PSOE va temptejar per veure si així aconseguia que la derrota d’aquesta setmana amb el pressupost fos menor. Sembla que a la Moncloa ningú no esperava realment que els independentistes catalans els aprovessen el pressupost, però volien guanyar dos mesos o tres per a intentar alguna cosa mentre durava la negociació. Però ni ERC ni el PDECat s’han deixat embolicar i han posat el llistó dels seus vots on tocava: alliberament dels presoners, retorn dels exiliats, pacte sobre la manera com exercir l’autodeterminació. Tantes vegades com els hem criticat i en canvi aquesta vegada han deixat clar que la política catalana ha canviat per sempre i que s’ha acabat això d’anar a Madrid a veure què es pot aconseguir. És veritat que fins dimecres han deixat la porta oberta a negociar, que és el dia de la votació, però dimarts començarà el judici contra el govern de Catalunya, la presidenta del parlament i els dos Jordis, així que és gairebé impossible –per no dir que ho és– que canvien el vot.
Si passa –que no passarà– hauria de ser en canvi d’alguna cosa molt substancial, però molt. I, tal com bufa el vent a Madrid, sembla complicat que alguna cosa com aquesta puga passar. Catalunya ha destrossat el règim del 79, i la inestabilitat, i la bogeria política, han arribat ja al punt màxim a Espanya. Gaudiu-ne…
