17.08.2022 - 21:40
|
Actualització: 18.08.2022 - 19:58
L’augment del preu del combustible, la previsible crisi econòmica que s’albira a l’horitzó, la inflació i tantes altres combinacions i variants han fet que molta gent no faci cap viatge aquest estiu. Físicament, si més no, perquè amb la imaginació no hem deixat mai de viatjar. En aquesta sèrie, hem escollit cinc llibres clàssics d’aventures on hi ha molts desplaçaments i, a la vegada, molta acció perquè pugueu viatjar sense sortir de casa… o sense haver d’anar més lluny de la llibreria o la biblioteca de la vora.
Les mines del rei Salomó, o quan el gran Zimbàbue es fa literatura
El 30 de setembre de 1885, l’escriptor Henry Rider Haggard va publicar Les mines del rei Salomó, que es va convertir immediatament en un èxit de vendes. Haggard va escriure la novel·la com un desafiament. Un germà seu li havia dit que no seria capaç d’obtenir un èxit com L’illa del tresor i Haggard li va respondre amb la novel·la, i li va dir: “A més a més, la meva aventura serà totalment diferent, serà a peu.” De fet, la novel·la la va escriure el 1882, mentre el llibre de Stevenson s’anava publicant per capítols.
Abans d’entrar en el relat i en el viatge, convé que ens aturem un segon en la vida de l’autor, que també podria ser de novel·la. Sir Henry Rider Haggard va néixer el 1856 i va morir el 1925. Va ser alt funcionari del govern, va viure a Indonèsia i l’Àfrica i després va tornar a la Gran Bretanya, li concediren el títol de Sir, fou vice-president del Royal Colonial Institute i va ser gran comandant de l’imperi britànic. Va escriure més de setanta novel·les d’aventura, tot i que cap no va tenir l’èxit de la primera, Les mines del rei Salomó. Haggard va ser un propagandista dels ideals imperialistes amb els seus texts, i per això creia en la missió cultural civilitzadora de l’imperi britànic, fet que va motivar que els seus personatges estiguessin marcats per un patró de gran bellesa, força física i noblesa i valor.
L’argument de la novel·la i el viatge que proposem
Allan Quatermain, el protagonista del llibre, rep un encàrrec de l’anglès Henry Curtis: trobar el seu germà desaparegut a l’Àfrica en una expedició que volia trobar els tresors del rei Salomó. En Quatermain organitza una expedició a la qual s’apunta el capità de marina John Good i un nadiu africà, Umbopa, que s’ofereix com a servent i guia perquè coneix la zona i vol unir-se a l’expedició. Després de travessar un gran desert, els expedicionaris arriben a unes muntanyes on els ataquen els guerrers del rei Twala, a qui assessora una bruixa, però gràcies a les escopetes els rebutgen i acaben arribant davant del rei. És llavors quan se sap que Umbopa és el veritable rei, que ha romàs ocult durant molts anys i que va reclutant tothom que li és fidel per recuperar el regne. La bruixa condueix els exploradors a les mines i els traeix, però és clar, els bons sempre guanyen i aconsegueixen escapar, i de tornada troben en George, el germà perdut d’en Henry, amb qui comparteixen el tresor.
El viatge dels nostres expedicionaris, i que no és exempt de perills, es farà a peu i serà força llarg, a l’estil de les expedicions d’exploració cap al cor de l’Àfrica del segle XIX. S’empraven força portadors de tribus africanes per a transportar tot el material que calia, però les desercions eren molt nombroses quan començaven els primers perills. La ruta cap a les mines del rei Salomó partiria de l’actual ciutat de Durban i aniria remuntant cap al nord-oest, passaria a frec de l’actual Swazilàndia per la seva part més interior i encara continuaria cap al nord. El desert que s’assenyala al mapa és el del Kalahari. Abans caldria travessar dos grans rius, el Zambesi i el Limpopo, i més enllà del desert, enfilar-se per les muntanyes que condueixen a l’actual Zimbàbue, i des d’ací caminar fins a les runes del Gran Zimbàbue. Aquestes runes es consideren que són les del regnat que reclama Umbumba.
És un viatge ple de perills, d’uns 2.000 quilòmetres d’anada i uns altres tants de tornada. Per a una expedició normal això podia significar uns tres mesos d’anada i tres més per a la tornada. Actualment, se sol oferir als viatgers una ruta més relaxada: un safari fotogràfic a Sud-àfrica amb un descens opcional en canoa pel riu Zambezi durant tres dies. Res a veure amb les aventures de Quatermain i companyia.
El substrat real: el Gran Zimbàbue
El Gran Zimbàbue és el nom donat a les ruïnes d’una antiga ciutat situada al sud d’Àfrica, on avui hi ha el país de Zimbàbue, i que es considera que va ser la capital de la civilització monomotapa, hegemònica a la zona al voltant del segle XV i que abastava zones de Zimbàbue i Moçambic. En aquella època, aquesta civilització va arribar a comerciar amb altres parts de l’Àfrica en ports com el de Sofala, al sud del delta del riu Zambeze, i van tenir contactes amb els exploradors portuguesos, que en documentaren els contactes.
El Gran Zimbàbue és considerat el santuari nacional de l’actual Zimbàbue, on es va trobar l’Ocell de Zimbàbue, el símbol nacional del país. Actualment, és un jaciment arqueològic de gran importància que ocupa uns 150 quilòmetres quadrats i on es calcula que, en el moment de màxima esplendor, hi vivien unes 18.000 persones fortament jerarquitzades.
Es creu que aquesta ciutat va ser un dels centres comercials més importants de l’Àfrica subsahariana i fins i tot s’han trobat vestigis que palesen que la xarxa d’intercanvis podia haver arribat a la Xina, atès que al jaciment s’hi ha trobat terrissa xinesa, monedes àrabs, vidres i altres materials de diferents civilitzacions. Però avui encara és un misteri per quin motiu va caure, aquesta civilització, i per què es va abandonar la contrada fins que no es va retrobar gairebé quatre segles després, tot i que la història oral sempre n’havia parlat.
Els arqueòlegs assenyalen diverses causes, com ara la sequera, la malaltia i la disminució del comerç, però no se sap amb certesa. Sigui com sigui, és segur que Haggard va conèixer aquesta llegenda quan va servir com a funcionari del govern colonial britànic, entre el 1875 i el 1880, un temps en què li va tocar viure la guerra anglo-zulú (cal recordar que a la batalla d’Isandlwana del 22 de gener de 1879 hi va haver la primera derrota britànica en terreny africà i que és especialment significativa perquè els anglesos varen perdre contra els nadius) i la primera guerra dels bòers. Henry Rider Haggard va poder conèixer de primera mà les riqueses minerals de l’Àfrica del Sud i va tenir constància del descobriment del Gran Zimbàbue.
Evidentment, Haggard aprofita un altre dels grans mites de la història per bastir el seu relat: el desconeixement d’on es trobava el reialme del rei Salomó, d’immensa fortuna i que ja apareix en el relat bíblic, on és anomenat sobretot per la saviesa –d’aquí ve l’expressió de “judici salomònic”– i també per la seva riquesa i per la relació que va mantenir amb la reina de Saba. Encara ara no es pot afirmar amb fermesa on era el seu reialme.
Algunes curiositats sobre el llibre
Arribats en aquest punt, convé aclarir algunes curiositats sobre el text. En la seva autobiografia i en els diaris (The days of my life), l’escriptor assegura que va escriure l’obra en només sis setmanes del 1982, però que hi va haver uns quants rebuigs originals que en retardaren la publicació. Això sí, va sortir publicat amb una gran campanya publicitària que l’anunciava com “el llibre més extraordinari mai escrit” i de seguida va esdevenir un supervendes al mig de la societat victoriana. Després dels grans descobriments egipcis i de l’Orient Mitjà, l’interior de l’Àfrica encara era molt poc explorat i aquesta era la primera novel·la d’aventures africanes que publicava en anglès, per la qual cosa el públic s’hi va abocar de cap. També es considera la novel·la que obre la sèrie de llibres sobre mons perduts.
Una altra curiositat fa referència al personatge d’Allan Quatermain, protagonista del llibre i d’altres aventures de l’autor. Es basava en Frederick Courtney Selous, explorador i caçador britànic, la vida del qual va ser bàsica per a crear aquest personatge, que ha estat portat a la gran pantalla quatre vegades, la més memorable, la del 1950, amb Stewart Granger i Deborah Kerr en els papers principals.
Ja ho sabeu, doncs, potser no trobareu les mines del rei Salomó, però gaudireu d’un viatge ben llarg, ple d’aventures i amb girs inesperats sense moure-us del sofà. Segur que serà més descansat que els 4.000 quilòmetres de caminada de Quatermain i companyia.
