A peu i a cavall, les Magues

No volia començar l’any escrivint res que tingués res a veure (res de res de res de res) amb les martingales, amb la quisca pèrfida, amb la coentor i la mala ganya que significa i representa el malgovern de Mazón i companyia (allò de la llista de barrabassades que dèiem l’altre dia, que ja s’ha ampliat amb els quaranta-no-sé-quants milions que, plop!, s’han fet desaparèixer del deute que Sanitas, l’empresa que gestiona l’hospital privatitzat de Manises, tenia amb la Generalitat: més que un regal de Nadal, això). No volia que el primer article del 2024 (que sí, que tot són convencions, i què? roda la roda i avança el carro) quedés brut de les maniobres d’aquesta tropa i, sense voler-ho, ja ho he fet.

No.

Prou.

Per això, en comptes de fer voltes a la indignació i el fàstic i la tristesa, fins i tot, que causa l’obsessió destructiva de la peperada (tan ben explicada en aquest reportatge: a València, han eliminat de la cavalcada de Reis els personatges de l’imaginari propi –el senyor Carbó, el patge Miquel, la missatgera Caterina…– i hi han entaforat de nou la uniformització de Disney; ara s’ha sabut que, a més a més, torna la reserva de cadires a primera fila, previ pagament en efectiu: en els detalls, ben sovint, s’hi amaga tot un fons), en comptes d’encetar any amb tanta llardositat (aprofitar l’alegria dels Reis d’Orient per a les seves manies encara ho fa més penós tot), he pensat que és millor dedicar avui aquest petit espai a una bella obstinació.

A la segona cavalcada que tenim a València (no ens estem de res), la de les Magues de Gener.

Va ser una iniciativa de diverses entitats cíviques i culturals de la ciutat: recordar, evocar, homenatjar l’esforç que es va dur a terme en plena guerra del 36, precisament per dur una mica d’alegria (i regals) als infants refugiats a València i rodalia, als que, essent d’aquí, vivien igualment atemorits per la destrucció que els ocupava el món. I així va ser com, amb l’impuls de l’Ateneu Popular i amb la col·laboració de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, el 10 de gener de l’any 1937 hi va haver una cavalcada republicana i laica dedicada als infants que va recórrer els carrers de València: carrosses i música i cavalls guarnits i flors i cabuts i tant com es va poder. Era el colofó de la Setmana de la Infància, que havia dut la quitxalla al cinema i al teatre i a concerts i a lectures de poesia.

L’any 2016 es va recuperar i, després dels Reis, van arribar les Magues. Com més sucre, més dolç: Melcior, Gaspar i Baltasar, Llibertat, Igualtat i Fraternitat-Sororitat.

Des d’aleshores, la celebració s’ha consolidat, ha rebut la consideració de festa tradicional per part de l’ajuntament, ha anat ampliant la participació cada vegada amb més colors i entitats i mostres de cultura popular (les bicicletes antigues, les sufragistes, les colles de dolçaines i tabals, les muixerangues, les dansades, gegants i nans i cabuts i malabaristes i paperets i serpentines i regals delicats per als més menuts). I ha superat, mentre ho feia, la ràbia i els atacs (físics i tot, sense que els importi mai violentar la mainada estupefacta que s’ho trobi al davant) dels sequaços de l’extrema dreta espanyolista, que des del primer moment van considerar que la festa els era intolerable.

Un dels primers anuncis que va fer María José Catalá (PP) en arribar, del bracet de Vox, a la batllia de València (quan dic que viuen obsessionats és que viuen obsessionats), va ser, precisament, contra les Magues de Gener. Que retiraria la petita subvenció municipal que rebia la cavalcada. Cercar un espai, un micròfon, quan no fa ni un mes que ets al càrrec, per dir això, aquesta mesura importantíssima. Perpetrar, maniàticament, aquest assenyalament constant.

Per sort, però, les Magues són tossudes com ho és la gent que cada any ha fet possible la festa colorista, i tenen clar que la defensaran a peu i a cavall. Que si durant un temps no poden pujar al balcó de l’ajuntament, en recorreran la plaça i ja tornarà a bufar bon vent, perquè el món és una bola i tot rodola. Que si els neguen la subvenció pública, basteixen una campanya de microfinançament popular, i ja el tenen (s’han aconseguit els 6.000 euros necessaris, aquest dineral que Catalá es vantava d’haver-los negat, i aviat s’assoliran els 7.000 que representen un finançament òptim per a la festa: tururut!). Que si pretenies silenci, ja tens desenes d’entitats acomboiades per a la celebració i el 14 de gener hi haurà, és clar, cavalcada.

Que si no volies cols, dos plats. No: tres. Tres Magues.