08.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 09.01.2023 - 08:04
En el seu famós llibre sobre l’art de la guerra, Sunzi (també conegut per Sun Tzu) va deixar clar, ja al segle V abans de Crist, que acorralar l’enemic és una tàctica molt dolenta. Perquè si no té cap via per on escapar es trobarà obligat a fer tant com calga per passar per damunt teu.
El general xinès ho explica en el comentari 36 de la setena part del llibre: “No faces massa pressió sobre el teu enemic. Quan un enemic està acorralat ha de lluitar per sobreviure i ho farà amb l’energia que origina la por final. Si l’obligues a caure, en un esclat de glòria passarà per damunt de bona part de les teues tropes.” (D’aquest llibre, n’hi ha una traducció catalana recent, publicada per Edicions de l’Abadia de Montserrat.)
L’art de la guerra és possiblement el llibre més famós que s’ha escrit mai sobre com conduir un combat i com guanyar finalment una guerra. En el curs dels segles, tot de líders militars i polítics s’han inspirat en la saviesa d’un text senzill i curt, però que és d’un realisme i un sentit comú sense parangó –de fet, avisa que la millor manera d’encarar una guerra és no fer-la. Hom conta que el general Võ Nguyên Giáp recitava el llibre als soldats per preparar-los per a la batalla de Dien Bien Phu, que Napoleó el tenia sempre a mà dins l’abric i que tant el KGB com la CIA van obligar els seus operatius a estudiar-lo fil per randa durant dècades. Ievguènia Albats, de fet, explica que els caps del KGB repetien constantment, com una salmòdia, un dels moments més coneguts del llibre, aquell que diu: “Forçaré l’enemic a prendre la nostra força per debilitat i la nostra debilitat per força, i per tant la seua força es tornarà debilitat.”
Explique tot això per posar en relleu l’error tan enorme que ha comès Pedro Sánchez convocant la cimera entre Espanya i França a Barcelona. I, encara més, anunciant que ho fa per demostrar que el procés d’independència s’ha acabat. Ahir es va saber que l’ANC, Òmnium i el Consell de la República convocarien una protesta conjunta (i això sol ja és ben significatiu) en el lloc on es reunesquen el dijous dia 19 el president francès i copríncep d’Andorra i el primer ministre espanyol –i això també és significatiu, car aquesta vegada no la convoquen lluny d’on es fa l’acte, sinó allí mateix, en una confrontació directa.
A Pedro Sánchez li eixirà el tret per la culata, doncs. I, segons quina potència tinga la concentració, i segons què hi passe, aconseguirà l’efecte contrari del que pretenia: que el món, Europa, veja i recorde que a Catalunya hi ha un procés d’independència actiu i que és un procés que té una enorme força popular.
Al dirigent socialista espanyol l’ha perdut la ignorància i el seu llegendari atreviment poca-solta. No saber una cosa tan elemental que és que quan domines la partida has de procurar mantenir les coses calmades en l’altre bàndol és propi d’un ignorant superlatiu –si ja ho sabien els xinesos fa vint-i-sis segles! Els humans som els únics animals que sabem emmagatzemar informació fora del cos i gràcies als llibres, per tant, la saviesa de les persones es transmet als altres, fins i tot després de mortes. No fer-ne cas, doncs, menystenir allò que tothom sap i ha repetit durant segles, revela el baix nivell intel·lectual de Pedro Sánchez. Però també, en aquest cas concret, la seua absoluta amoralitat política.
Perquè per a Sánchez l’única cosa que compta és el seu interès i les seues aspiracions, sense cap principi moral que ho coarte. I per això fa aquestes ziga-zagues constants que el porten de l’esquerra a gairebé l’extrema dreta –l’actitud al començament de la pandèmia, amb la militarització de les compareixences, seria un altre exemple de com pot competir amb Vox i fer allò que faria aquest partit. Ara Sánchez és novament al mig d’una ziga-zaga enorme en què toca distanciar-se tant com siga possible de l’independentisme català. De manera que, per silenciar les crítiques de la dreta espanyola, ha de presentar-se com el més anti-independentista de tots i sobreactuar. Perquè es note i conste per escrit.
I el resultat és que ens ha despertat, als independentistes. La provocació absolutament innecessària i estúpida de la cimera franco-espanyola a Barcelona simplement ha estat la gota que, tal com ja es veu, ha fet vessar el got de molta gent. De gent decebuda, trista o desencantada, a qui costa treballar al costat de l’altre després de tot això que ha passat, però que no pot tolerar ser humiliada fins a aquest extrem. Ni els seus amics més abnegats dins l’independentisme no ho poden acceptar, això.
De manera que Sánchez ens ha regalat una nova oportunitat. Tan senzill com això. Ara cal que tothom pose fil a l’agulla perquè aquesta manifestació siga un èxit i, més enllà de la protesta estricta, ajude a aclarir les coses. I sobretot cal que, al carrer, la gent tinga ganes de demostrar a aquest indocumentat que el seu somni d’un procés d’independència acabat és una quimera seua i prou. Tan estúpida com prepotent i ignorant.
PS. A més, aquesta cimera és també una gran ocasió per a protestar pel tracte que els catalans rebem del govern Macron al nord de les Alberes i per a recordar a Europa que, per damunt de les fronteres estatals, hi ha una nació que va de Salses a Oriola i de Fraga a Maó. En parlaré un altre dia, d’això.
