09.12.2024 - 21:40
|
Actualització: 10.12.2024 - 09:57
Deu minuts abans de començar la visita, hi ha tres parelles que ja hem aparcat el cotxe, anat al lavabo si calia, i fet una fotografia o més de les vinyes daurades que ens envolten, que les xarxes socials són un monstre que cal alimentar sense treva. Fa sol i tot sembla indicar que Sant Pau d’Ordal no és un mal lloc on passar un dissabte assolellat com aquest darrer. A l’hora en punt i alguns minuts, el Roger se’ns presenta i comença les explicacions, avisant-nos, però, que hi ha un grup de sis persones encara pendents d’arribar.
Mentre degustem una copa de brut nature reserva, amb 25% de chardonnay, 25% macabeu, 25% parellada i 25% xarel·lo, efectivament arriba el grup de sis persones que mancaven. Les primeres paraules són per a saludar, és cert, però les segones no són per a demanar excuses pel retard, sinó per a demanar si la visita pot ser en castellà. Sense supèrbia, més aviat mirades d’orfe desvalgut: “És que som de fora.” A veure qui els diu que no ara. El Roger se’ls mira, pensa uns segons i diu que malgrat que la visita està anunciada en català, si ningú no hi té inconvenient, continuarà en castellà.
Es fa un silenci. Si ningú no diu res, el peix ja està venut: continuarem la visita en castellà. Paradoxalment, hem triat anar a visitar les vinyes i els cellers d’Albet i Noya justament perquè ens consta el seu compromís amb el país i sabem que col·laboren amb la Plataforma per la Llengua. És la cançó de l’enfadós. La mateixa que sona tot sovint a les aules universitàries quan hi ha estudiants Erasmus. La mateixa que hem escoltat tots alguna vegada, o més d’una, ja sigui en una reunió de veïns de l’escala, al grup de WhatsApp de pares de l’escola, a cal metge o a la jornada de portes obertes de qualsevol institució.
No. Avui no. Aquí no. Pels qui han defensat el català jugant-s’hi la pell, pel meu fill de vuit anys que s’ho mira encuriosit, avui sóc jo qui humilment decideix trencar el silenci: “Jo sí que hi tinc inconvenient. Em sap greu, però la visita estava prevista en català i m’agradaria que es mantingués en la nostra llengua.” I mirant els forasters: “Em sap greu, no és res personal, però és que cada dos per tres hem de canviar de llengua, i si sempre som nosaltres els qui renunciem, l’acabarem perdent.”
Uf, ja està fet. Això de mantenir el català és més fàcil de fer a les xarxes que a la vida real. Bé, està mig fet. El Roger diu que mirarà de trobar una solució, s’aixeca i marxa. Més silenci, aquest un xic incòmode. No costa gaire d’imaginar què estan pensant aquests sis que avui han anat a parar a Albet i Noya com haurien pogut anar a les bodegues Protos si fossin a Peñafiel o a la bodega Tío Pepe de Cadis. Tot allò que fa anys que els expliquen els mitjans de comunicació espanyols és veritat: els catalans són uns intolerants i uns talibans de la llengua.
Per sort, aquest cop el veredicte és favorable: el grup es desdobla i nosaltres continuem la visita en català i ells la podran fer en castellà. Per sort, no senten el comentari irònic d’un del nostre grup quan després del desdoblament descobrim que ens manca una copa: “Ja se sap, Espanya ens roba.” Avui la moneda ha caigut del nostre cantó, segurament per la sensibilitat lingüística del celler que ens acull, i per compensar les incomptables vegades que ha caigut de l’altre.
Amb tot aquest pròleg, no em queda espai per a parlar del que jo volia parlar, d’allò que interessa la gent, que deia aquell. La visita a les vinyes i el celler d’Albet i Noya és molt recomanable. El propietari, Josep Maria Albet, mig de retirada i traspassant les regnes al seu fill Martí, és un autèntic visionari. Els qui havien estat els masovers de la finca ja fa cinc generacions que fan vi al Penedès. De masovers a empresaris. Va ser Josep Maria Albet qui va decidir de començar a fer vi ecològic el 1978, per encàrrec d’uns danesos. Envoltat de cellers que apostaven per la química i la producció a l’engròs, ells van aportar 4.000 ampolles al mercat. Avui superen el milió i exporten el 80% de la producció.
Albet i Noya és una empresa familiar que, de fa anys, està compromesa amb la sostenibilitat. El 2019, per exemple, van impulsar el projecte ReWine, que promou la reutilització d’ampolles de vidre. Ara estan immersos en un projecte molt ambiciós, i lent, per a crear varietats de vinya resistents al canvi climàtic, a la sequera i als fongs. Aquest cop no són danesos els qui han donat l’empenta, sinó alemanys, i el projecte s’anomena PIWI en llengua germànica i VRIAACC en català (Varietats Resistents i Autòctones Adaptades al Canvi Climàtic). El primer resultat bevible s’anomena la Volada i és fet amb varietat sauvignac, obtinguda d’un encreuament entre sauvignon blanc i riesling, i muscaris, aconseguit a partir de solaris i muscat. Com ens explicava el Roger, és un vi que podem qualificar d’alegal, perquè a Catalunya la legislació sobre aquestes noves varietats encara no ha avançat prou. Ara bé: de bo, n’és.
El compromís de la família Albet i Noya no és tan sols amb el medi i la sostenibilitat. Com correspon a algú que estima la terra, i l’escolta, i en té cura, també estan compromesos amb el país. Per això al capdamunt del celler hi oneja una estelada. I per això, segurament, mantenen el català a les visites que organitzen malgrat que algú els demani de canviar de llengua.
