24.06.2020 - 21:50
No sé si a causa del confinament he estat més exposada als mitjans de comunicació, o si Twitter és una finestra massa estreta per a copsar la realitat o, potser, és que en aquest racó de món ens hem tornat bojos. No ho sé, però el deliri amb la cosa del gènere arriba a extrems mai no vistos. I, a veure, no parlo de quatre eixelebrats, parlo de les institucions.
Un dels hits de la temporada ha estat una oferta de vacances per a gossos i gosses. No hi vaig donar més voltes pensant que seria cosa d’algun neorural o vés a saber, però com que l’anunci no parava de tornar, hi vaig entrar i va resultar que era de no sé quin departament de la Generalitat. Segurament el mateix que s’adreça a pescadors, ramaderes i pagesos, cosa que, per ser inclusiva, no sé si exclou pescadores, ramaders i pageses. D’una altra banda, han aparegut les persones autònomes i les persones treballadores. Tampoc no sé si inclou algunes de les (moltes) persones autònomes que conec però que mai no han pagat autònoms; o potser algunes de les persones (molt) treballadores que també conec però que, en canvi, no tenen feina.
Totes aquestes incoherències són el resultat d’intentar modificar artificialment un sistema que funciona a la seva manera. Senzillament, quan tapes un forat se n’obre un altre uns quants més i, per la situació que veiem, ja se n’han obert tants que potser n’hem perdut el control.
Però hi ha escletxes. A un mestre incaut el Departament d’Educació li va publicar un document de treball ple d’incoherències (segons ell, s’havia de dir l’alumnat, però no el professorat, i coses així), però el més bonic de tot era que, després de recomanar-nos dir ‘els professors i les professores’, quan parlava ell deia ‘els usuaris prefereixen textos breus i clars’. O, dit d’una altra manera, la conclusió contradeia tot el document. També Josep Maria Ganyet va explicar una iniciativa dels nens de la seva escala, l’escriptura d’un conte per als veïns. Com que hi havia les fotografies es podia veure clarament que, quan escrivien els nens deien ‘els veïns’ i ‘els nens de l’escala’, però quan apareixia la lletra d’un adult es parlava de ‘els nens i les nenes de l’escala’. És a dir, si ens despistem o no ens controlen, tots parlem normal.
Obro parèntesi: Sovint em demanen que, si no hem de dir ‘els gossos i les gosses’, ‘l’estudiantat’ ni ‘les persones infants’, què hem de dir. A aquest punt de desconcert hem arribat, ja dubtem de si dir ‘els gossos’, ‘les estudiants’ i ‘els infants’ és correcte o no. Jo, com a lingüista, no sóc qui per a dir com ha de parlar la gent i per això a la pregunta: ‘Com hem de parlar?’ Responc ‘normal’. I normal no vol dir normatiu, vol dir no fer cas d’aquestes imposicions que no fan res més que crear confusió. Alliberem-nos, parlem normal.
Com que el confinament també ha estat moment de relectures, he repassat un manual de 2003, editat per Janet Homes i Miriam Meyerhoff, The Handbook of Language and Gender, un entre tants, però l’observació que vull fer és extensible a pràcticament la totalitat de textos sobre llengua i gènere si excloem els editats al nostre país. De vint-i-cinc articles només un està dedicat parcialment al gènere gramatical, i no és un article per a fer propostes inclusives, no sexistes, etc. sinó que es limita a descriure les propostes d’aquest tipus. En el cas del gènere parla de les propostes de neutralització del gènere (emprar-ne un per a tothom) i les d’especificació del gènere (desdoblaments). Però no és això el més interessant. Crec que realment compta de què parlen els altres 24 capítols i aquí hi ha els temes que ens passen per alt mentre perdem el temps amb el gènere gramatical.
Com parlen les dones? Com són les pautes conversacionals entre homes i dones? Com són les converses en l’àmbit familiar? Quin paper juga el sexe en la negociació entre iguals? Quina relació hi ha entre sexe i poder en la comunicació en línia? I entre llengua i sexe en l’adolescència? Com reproduïm els estereotips masculins i femenins? Aquestes i moltes més qüestions són les que no abordem quan parlem del sexisme en la llengua. Per què? Doncs perquè aquestes són les que compten. No si els mestres diuen ‘els nens i les nenes’, sinó a qui esperonen més a intervenir, a qui escolten més, a qui donen més temps… No si els polítics parlen de ‘ciutadans i ciutadanes’ sinó fins a quin punt el sexe condiciona el cas que es fa a les propostes i l’accés als càrrecs. En fi, hi ha molts exemples que, d’una altra banda, tots coneixem.
Si tornem a Twitter, entre tanta bestiesa inclusiva tenim tot un aparador del masclisme més tronat entre els predicadors de la inclusió. Suposo que professar una religió fa que el dogma estigui per sobre de tot, fins i tot per sobre del masclisme. Animo els qui realment els preocupa la qüestió a fer recerca sobre les interaccions a Twitter. S’adonaran que la condescendència, el mansplaining i totes les mostres del masclisme més barroer s’escolen entre els consells que ens donen. I quan la cosa va que parlen així perquè volen sentir-se com nosaltres ja n’hi ha per llogar-hi cadires. Això sí, qualsevol cosa menys renunciar als privilegis. Finalment, hem arribat aquí. La llengua inclusiva serveix perquè els senyors ens diguin com hem de parlar. Així, si els fem cas, ells se senten molt feministes i nosaltres fetes molt visibles.
De la mateixa manera que els senyors ens diuen a les dones com hem de parlar per sentir-nos incloses, gent que mai no ha reflexionat sobre el llenguatge es dediquen a pontificar sobre el sexisme en la llengua. Això explica moltes de les propostes aberrants que es fan. No conec cap comissió d’aquestes que es formen per a fer propostes inclusives en la que hi participi cap lingüista (i dic lingüista, és a dir, algú que té com a objectiu entendre el llenguatge). Per tant, es vol manipular la llengua sense ningú que entengui la llengua. Hi ha, però, una cosa que no arribo entendre. Quan qualsevol curandero vol vendre remeis per al coronavirus o de qualsevol altra cosa, el col·legi de metges surt de seguida per alertar-nos de la mateixa manera que, davant de qualsevol cas d’intrusisme, l’autoritat pertinent actua tal com pertoca a la seva responsabilitat. Què passa amb la llengua? Doncs que l’autoritat, l’IEC, calla. La RAE no ha callat i és ben cert que els han dit de tot, però almenys han assumit la seva responsabilitat. Aquí estem deixats de la mà de Déu i mentre els preocupi més el què diran que aturar tot aquest desgavell, ho continuarem estant. Però hi ha professionals de la llengua sotmesos als sàtrapes que ens volen salvar de nosaltres mateixes (alcaldes, consellers, pedagogs…). Aquests professionals, si no segueixen els dictats dels il·luminats, o se’ls ignora o se’ls aparta. Per què han de viure sotmesos a la humiliació que un incompetent els dicti com han de fer la seva feina? Què cal fer? Només se m’acut una cosa: objecció de consciència lingüística. Si tots els correctors es planten, què passa? Que els polítics i els mestres parlin com vulguin però que cap persona que sap què té entre mans s’hagi de rebaixar a escriure textos incoherents i incomprensibles. I si algú porta la gossa de vacances i no li accepten perquè no és un gos, que ho denunciï. A veure si els tribunals fan justícia.
Carme Junyent, Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA)
