A Menorca saben fer gelats amb ànima

Quan jo era petit, a Menorca hi havia molt pocs turistes, a les platges es trobaven orelles de mar i closques de bogamarí i els bars servien Mirinda i Pepsi-Cola en lloc de Fanta i Coca-Cola. Hi havia vaques als camps, quitrà a la sorra i calç a les parets de les cases. Els menorquins semblaven feliços. Ells treballaven al camp o a la construcció i els caps de setmana sortien a pescar amb barca o anaven a caçar conills. Elles feinejaven a casa, no tan sols cuinant i fent net, sinó també fabricant sabates o bijuteria. Es casaven molt joves i també molt joves tenien descendència. Els nois adolescents tenien moto i òbviament anaven sense casc i les noies estrenaven vestit per la festa major. Ningú no es feia selfies i tot semblava tenir un ordre i un sentit.

Va ser en aquesta Menorca dels anys setanta on vaig descobrir que els gelats podien tenir ànima. Acostumat a haver de triar entre Camy, Miko i Frigo, que de cop hi hagués uns cartells anunciant gelats de La Menorquina ja era prou novetat. Però és que, a més, aquells gelats eren diferents, originals i molt més bons. En el nostre cas, arribaven amb benedicció eclesial inclosa: en Bartomeu Febrer, es rector petit, en menjava tothora i tothora mirava d’enredar algú perquè li’n comprés un o l’acompanyés a fer-ne un. Registrats a la memòria, visual i gustativa, queden gelats mítics com el 57, el cornet d’avellana, el vaset de nata i maduixa i, sobretot, la llimona gelada. Com se li podia acudir a ningú de buidar una llimona gegantina i omplir-la de gelat? Encara ara recordo la marca dels dits sobre la pell de la llimona gelada mentre escurava amb la cullera cada racó de la rugosa part interior.

A qui se li va acudir? Doncs a un senyor d’Alaior anomenat Fernando Sintes, a qui va tocar el primer premi de la rifa de Nadal i amb els diners que va guanyar va decidir de fundar La Menorquina. Era l’any 1940 i amb la seva creativitat i inspirant-se en el mestratge de la gelateria italiana, Sintes va convertir la seva fàbrica en una de les més importants del món. Amb el creixement i les diverses vicissituds empresarials, i sobretot amb el trasllat de la fàbrica a Santa Perpètua de Mogoda, els gelats de La Menorquina van perdre part de la seva màgia, potser perquè ja no eren fets amb la llet de Coinga. Els productes artesanals tenen ànima, els industrials és gairebé impossible que la conservin.

Descobrir que hi havia un relleu per a La Menorquina va ser motiu de gran alegria. Al port de Ciutadella, dins una cova on els pescadors antigament guardaven les barques, va obrir una gelateria l’any del Mundial del Naranjito, és a dir, el 1982. La van obrir l’urgellès Eduard Eroles i la ciutadellenca Maria Jesús Martí. L’empresa d’estufes que ell havia dirigit havia fet fallida i van decidir d’emprendre l’aventura, de manera autodidàctica i comprant una màquina italiana de fer gelats caríssima. Quan ella va veure que els gelats es feien barrejant llet amb bosses de productes en pols va dir que així no, que ella s’estimava massa la seva ciutat per no oferir a la seva gent un producte millor.

És d’aquesta manera, m’explica la seva filla Aina, que en aquella cova de baixamar van començar a buidar iogurts un a un i a fer suc de llimona i melmelada de maduixa. Els pares eren moderns i van fer una gelateria que per a la Menorca de l’època era molt avançada: amb llums halògens, cartells de disseny, cadires coca-rosses sense taules, i la carta només en català i anglès, que per alguna cosa l’Eduard havia estat un dels fundadors d’Òmnium Cultural a Igualada. El negoci anava bé i aviat van poder obrir una segona botiga davant la catedral, moment en què van abandonar el nom de Baixamar i van adoptar l’actual: Sa Gelateria.

L’Aina ens ha citat a l’actual obrador on es fan els gelats, situat als baixos d’un edifici com n’hi ha tants als carrers de Ciutadella. L’única cosa que em sorprèn és un rètol a la porta de la cotxeria que diu que s’hi poden dur móres de dilluns a divendres, entre les onze del matí i la una del migdia. Però quan s’obre la porta i apareix l’Aina de seguida ens posem a xerrar i m’oblido de les móres. Vull que m’expliqui coses del seu pare, mort el 6 de juliol. Nascut el 1946 al Poal, havia estudiat teologia i havia estat als caputxins d’Igualada i als de Sarrià abans de deixar l’orde. Però la filla diu que tota la vida va conservar un humanisme contagiós, que no solament aplicava a la vida i a la relació amb les persones, sinó també a Sa Gelateria. Segurament per això els gelats són tan bons i conserven l’ànima dels gelats artesanals, i segurament per això els vuit treballadors que trobem a l’obrador semblen feliços mentre preparen el gelat de xocolata amb taronja amb una cançó de Bruce Springsteen de fons. Segurament per això, també, a les cadires de Sa Gelateria s’hi han travat grans projectes i amistats.

Quan veus les quantitats de gelats que serveixen a les botigues de Sa Gelateria de Ciutadella, Maó i Fornells, més el que va als supermercats i els restaurants, costa de creure que tot pugui sortir d’aquest obrador i de les tres petites màquines –italianes, és clar– que hi ha a la sala que n’ocupa el centre neuràlgic. Les botigues obren de Setmana Santa a Tots Sants, però l’obrador només tanca un mes i mig a final d’any. Al febrer ja comencen a fer el suc de llimona per fer la pomada granissada, amb l’objectiu de tenir-ne prou reserves per a no haver de començar a fer suc de llimona en ple agost. La llet fresca és de Binigarba i un cop pasteuritzada servirà de base per a un dels setanta possibles gustos de gelat que poden fer. A la pràctica no en fan tants, és clar, però alguns de clàssics no poden fallar mai, com la menta esquitxada, el figat o el pistatxo, que fa uns quants anys que és dels més venuts. També triomfa el de iogurt amb cireres. Ara els iogurts són de la Fageda, amb qui l’Eduard tenia molt bona relació, i ja no cal buidar-los d’un en un, sinó que van en pots de cinc quilos.

A les onze en punt sona el timbre i l’Aina s’acosta a la porta amb un somriure als llavis. Tres homes grans entren amb galledes plenes de móres. És una cosa que va començar a fer el seu pare i ella, que és evident que n’ha heretat l’humanisme, ha mantingut. El gelat de móres de Sa Gelateria, un altre dels clàssics, es fa amb els fruits que porten alguns ciutadellencs. En poca estona n’hi ha vint quilos dins una caixa, a punts per a ser netejats i convertits en suc. A vegades vénen nens petits, amb una collita reduïda. No es faran rics, però potser en trauran prou per a anar a fer un gelat del seu gust preferit a baixamar. El meu gelat predilecte és el de pinyons, per original i per deliciós. Avui he pogut comprovar que els pinyons són d’Alacant i he vist el lloc on els fan i les cambres de fred on es conserven a -21 graus. Poc temps, però, em diu l’Aina, a tot estirar un parell de mesos, que després comencen a perdre aroma.

Ha de ser ben bonic saber que allò que tu produeixes farà feliç a tanta gent, petits i grans, autòctons i forasters. L’Eduard Eroles ho sabia i per això va decidir que tots els gelats tinguessin el mateix preu, independentment dels ingredients, perquè tothom els pogués tastar tots. Actualment, només els de pistatxo i els de pinyons són un xic més cars. Són gelats amb ànima fets amb el cor, en una illa que malgrat tot també la conserva i es fa estimar.