21.05.2017 - 22:00
|
Actualització: 22.05.2017 - 01:54
Puigdemont, Junqueras i Romeva faran avui una última oferta solemne de referèndum d’autodeterminació pactat al govern d’Espanya. El mes de setembre s’acosta a gran velocitat i l’anunci de la data del referèndum és com més va més a prop. Quan siga pública, la unilateralitat serà el camí definitiu. Però s’haurà vist clar, això sí, que Catalunya ha fet tant com ha pogut per dur la crisi política entre Catalunya i Espanya al terreny de joc de la democràcia i l’entesa, mentre que Espanya ha fet tot al contrari.
La conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva arriba després d’un tímid moviment del govern espanyol en què ha proposat al president de Catalunya que explique el pla del referèndum al congrés. Molta gent ho ha interpretat com una trampa, però fins i tot si ho fos té elements que la fan molt interessant:
1. El govern espanyol reconeix que Catalunya vol fer un referèndum d’autodeterminació.
2. El govern espanyol reconeix que se’n pot parlar al parlament espanyol –i, per tant, cal concloure’n que també se’n deu poder parlar al parlament català, cosa que fa palesa l’absurditat de la persecució contra la mesa.
3. El govern espanyol posa l’accent en el mètode: diu que l’únic problema és que ara la constitució espanyola això no ho permet, però ja no diu que no es puga fer de cap manera.
No es pot descartar que només siga un intent de crear confusió, però crec que és massa alarmista comparar el pla Ibarretxe i la compareixença del president basc amb tot això d’ara. Perquè el govern basc demanava permís per fer el referèndum i el govern català ja ha anunciat que no ho farà. Demana acord, no permís, i si no hi ha acord anuncia què farà. L’un cas no té res a veure amb l’altre.
La clau de la situació, per tant, és aquesta: mantenir la sobirania del Parlament de Catalunya com a element essencial i indiscutible. I a partir d’aquí pressionar Espanya perquè accepte de pactar el referèndum o perquè siga vista com la part del conflicte que no el vol resoldre i que prefereix originar una crisi europea monumental.
Per això cal tenir molt clara la seqüència dels fets. Avui veurem què diuen el president, el vice-president i el conseller d’Afers Estrangers a Madrid, però crec que no hi haurà cap gran sorpresa. Perquè la tesi de tot plegat és molt clara:
1. El Parlament de Catalunya i el govern convocaran el referèndum d’autodeterminació amb caràcter vinculant el mes de setembre.
2. A Catalunya, Espanya i Europa els convé que aquest referèndum siga acordat entre la Generalitat i el govern espanyol amb un full de ruta clar que marque com naixeria el nou estat català sense que això afectàs l’estabilitat de la UE.
3. La reforma de la constitució espanyola no pot ser en cap cas un problema real. Si el PP afirma que l’únic problema és que l’actual constitució no ho permet, aleshores cal pactar-ne una reforma ràpida per a permetre-ho. Amb els vots del PP, dels independentistes i dels grups que s’hi puguen sumar, que segur que fan majoria.
4. Aquest acord ha d’anar acompanyat de la retirada de les querelles contra el govern i el parlament catalans, car és obvi que no es pot negociar si hi ha repressió.
5. Fins que tot això no haja passat no es pot negociar allò que el Parlament de Catalunya considere que es pot negociar, com ara la data. Però sempre amb un termini tancat i sense dilacions. D’ençà que el 8 d’abril de 2014 el Parlament de Catalunya va demanar la cessió de les competències per a fer un referèndum han passat tres anys i, després d’això i d’haver-se negat durant anys a negociar, ara Espanya no pot reclamar un termini llarg de negociació.
I tot això, a més, entenent que la clau sempre la té el govern de Catalunya i el parlament. Si ho volen, hi haurà pacte i referèndum; i si no ho volen hi haurà referèndum sense pacte i en tot cas Espanya haurà d’explicar per què ha fet impossible un mecanisme de solució democràtica de la crisi que a Europa s’ha fet servir en dues ocasions recents: Escòcia respecte del Regne Unit i Regne Unit respecte de la Unió Europea.
