A Madagascar no hi ha pingüins: l’illa del tresor (capítol 4)

Noticia bomba! Tot en va ple. I les portades dels diaris també. Un americà anomenat Barry Clifford ha trobat un lingot de plata de cinquanta quilos en aigües de l’illa de Sainte-Marie, al nord-est de Madagascar. Diuen que és del segle XVII, del fabulós tresor del mític pirata William Kidd. És l’excusa perfecta per a viatjar fins aquesta illa i endinsar-se en el món màgic dels pirates de Madagascar.

Són tres dies de viatge, en taxis col·lectius abarrotats. Antananarivo, Tamatave, Soanirana-Ivongo. I d’allà, dues o tres hores amb una modesta embarcació de cinquanta passatgers. La companyia té qui-sap-los naufragis en el seu historial, m’han advertit. En aquesta costa, a causa del vent tan fort i els corrents, l’Índic és molt salvatge. El capità batalla amb les grans onades que vénen de cara, o pertot arreu. Sovint ens fan perdre el cel o el mar de vista. Espectacular. Bona part dels malgaixos que, d’entrada, feien rialletes nervioses, ara vomiten estrepitosament en petites galledes sàviament distribuïdes. ‘Le mal de mer…’, diuen a sota veu els qui resisteixen. N’hi ha que no arriben a temps i deixen galdosos els seus resignats veïns. Anem enxubats, com d’habitud. Els mariners assenyalen a estribord. Una família de balenes, amb les cries i tot, fa tombarelles. Com si aquesta mar furiosa fos una piscina infantil. És l’època. Migracions de balenes de l’Antàrtida arriben fins aquí a parir en aigües càlides, atracció de científics i turistes.

Són costes ideals per a refugiar-se. Bé prou que ho sabien, també, els pirates que van trobar a l’illa de Sainte-Marie amagatalls segurs i cales secretes per adobar els galiots i amagar els botins. Alguns, seduïts per les belleses locals, van desertar dels riscs de l’ofici per instal·lar-se a terra i fundar una família. Als segles XVI, XVII i XVIII van passar per aquí pirates i corsaris com ara Willian Moore, Thomas Tew, John Avery, i el gran William Kidd, que inspirà R. L. Stevenson per crear el John Long Silver de ‘L’illa del tresor’. Quan el Carib ja no era tan rendible, a Sainte-Marie van arribar milers d’homes lliures, rebels, pirates i filibusters. Va ser un dels centres neuràlgics de la pirateria universal. Dels enemics de l’ordre i de les institucions capitalistes. En aquests fons submarins hi ha moltes galeres enfonsades i tresors d’or i argent, armes, vaixelles de cristall i ceràmiques xineses.

A Sainte-Marie hi viuen 16.000 persones. És un paradís estret com un llangardaix. 57 quilòmetres de platges solitàries, aigües turqueses, peixos de colors, lèmurs, llagostes i llegendes fantàstiques. Quan atraquem al petit port de la capital de l’illa, Ambodifotatra, tothom respira a fons. ‘Salvats!’, diu un nen. Hi ha piragües multicolors i molta gent vagarosa. Rengleres ordenades de taxistes bici, ‘pousse-pousse’, o moto, ‘tuk-tuk’. Algun bar, algun hotel, alguna bandera pirata. El poble és un carrer on passa tot. Hi ve gent de tota l’illa a comprar al mercat, anar a cal metge o reparar la bicicleta. Diuen que fa tres segles que hi havia un basar amb mercaderies provinents de Nova York que també emmagatzemava rom i feia d’estafeta de correus. Els pirates escrivien cartes? Costa d’imaginar. Els pirates d’avui porten Lacoste, tenen WhatsApp i condueixen quads. No hi veig gaires blancs, però tots són tallats pel mateix patró. Vells francesos que s’esforcen a aparentar ser joves, acompanyats de jovenetes malgaixes ben plantades. N’hi ha que fan riure, n’hi ha que són patètics, sobretot quan proven de lligar. Menen restaurants i hotelets. Quan no han d’atendre els capricis de les nenes, que els fan anar de bòlit, actuen com tots els jubilats: fumen, xerren o juguen a petanca. Elles viuen com reines a l’esquena dels vells. Aquí no et pregunten mai a què et dediques, però sí d’on véns. D’ací a pocs dies coneixeré un gitano d’Arles, amic dels Gipsy Kings, un gendarme jubilat i un refinat escultor amb un pegat a l’ull, que sembla fugit d’una obra d’Oscar Wilde. A tots els encanta mentir i inventar-se històries.

Un xaval em guia fins al cementiri dels pirates. Impressiona, té misteri, però sospito que hi ha pocs pirates enterrats. No acabaven tots al fons de la mar? Hi ha funcionaris, mariners, comerciants, i inscripcions en record d’algú que va morir en terres llunyanes. Hi ha una estela del 1834 en memòria de tota la tripulació d’un vaixell que es va enfonsar. Algú ha robat la placa de bronze amb els noms. En una tomba hi ha una inquietant calavera que somriu. Més enllà, la d’una pirata, la vídua Rivet, morta el 1862. Hi havia pirates vídues? Algunes tombes han estat saquejades, hi ha làpides trencades i creus per terra. Més d’un s’ha endut un record pirata. El camp sagrat és perdut enmig del bosc, a tocar de la gran badia que acull l’illot Madame i l’illa dels Forbans (dels pirates), l’indret on es va trobar el tresor fa dies.

A l’illot Madame hi havia l’edifici de la Companyia de les Índies Orientals. Era escala obligada dels mercants que travessaven l’Índic, la qual cosa atreia pirates, corsaris i filibusters de tota casta. ‘La badia és plena d’amagatalls –em diu el xaval–. Aquí entraven els galiots dels pirates. Es podien amagar darrere l’illa i tirar cap a la dreta o a l’esquerra. Podien despistar l’enemic o agafar-lo per sorpresa. Hi ha molts vaixells enfonsats.’ Sembla que l’Adventure Galley del capità Kidd es va enfonsar en aquestes aigües després d’un violent motí. I el tresor que han trobat fa poc? ‘Estem indignats! Va venir el president Hery Rajaonarimampianina, amb ministres i la gent de la UNESCO. Tot era ple de policies de la Gran Terra i vazahas’, que és com antigament designaven els pirates i, avui, tots els blancs. ‘Van inaugurar dos ponts. Van sortir per la tele amb el lingot i van marxar emportant-se el tresor a la capital. No s’hi val. Diuen que, en canvi d’això, els americans arreglaran el museu, però ningú no ha vist ni un ral. Les obres estan aturades des de fa molt temps.’

En tornant a Barcelona, m’assabento que els experts de la UNESCO, després d’analitzar el suposat tresor de William Kidd, han dictaminat que es tracta d’un lingot d’aliatge, amb un 90% de plom. És una peça que les naus de l’època feien servir de llast. De cap manera no es pot afirmar que pertanyés a l’Adventure Galley de William Kidd. Ni de lluny. A més, segons aquest estudi, les suposades restes del galiot pirata són ruïnes de l’antic port. Una farsa dels pirates d’avui dia, carnassa mediàtica, capaços d’enredar presidents i institucions internacionals. Es veu que el cercador de tresors Barry Clifford té grans dots per a la faula. Fa un any, també falsament, va pretendre haver trobat la caravel·la Santa Maria de Colom a Haití.

A Madagascar, la noticia del frau havia passat prou desapercebuda. Ningú no va voler assabentar-se. És una notícia massa bona per a desmentir-la. O un ridícul massa gran per a reconèixer-lo. A l’illa Sainte- Marie la troballa del tresor de William Kidd serà veritat pels segles dels segles. Amén. Ells viuen en la llegenda. No és perquè sí que són descendents dels pirates de l’antiguitat. Són llegenda viva. Com la fantàstica comuna anarco-pirata de Libertàlia que sembla que només va existir en la imaginació de Daniel Defoe. El capità Misson i el seu lloctinent, l’ex-capellà Caraccioli, van fundar una república assembleària i feliç a Madagascar. Un bon relat per a reflexionar. De què viuríem sense llegendes i utopies? Avui hi ha gent que en cerquen els vestigis. Uns diuen que es van establir a Sainte-Marie; uns altres, que a la badia de Diego Suàrez. Sigui com sigui, la utopia es va acabar radicalment el dia que els malgaixos els van massacrar.