A Madagascar no hi ha pingüins: la màgia entre les bales (capítol 2)

Llegeixo a La Gazette de la Grand Ile notícies dels milers de refugiats que proven d’arribar a les costes europees, o entrar per les muntanyes. Racisme i mort. Les imatges són exactes a la miserable rebuda de França als refugiats republicans espanyols l’any 1939. Fa tres quarts de segle i no hem avançat ni un mil·límetre. Ni per hipocresia. Ni per dissimular.

Més endavant, topo amb un article molt contundent. El text destil·la l’amargor de qui ha de cridar molt fort perquè el sentin. És la veu de la memòria d’un conflicte sagnant, silenciat. En essència, diu: l’estat francès ha aprovat una resolució per a indemnitzar els supervivents o les famílies dels jueus que, fossin francesos o no, van ser detinguts a França per les autoritats franceses i deportats amb trens als camps nazis. Per què no fa això mateix amb els supervivents i les famílies de les víctimes malgaixes de les massacres que va cometre l’exèrcit francès, quan va reprimir brutalment la revolta independentista que hi va haver a la gran illa l’any 1947?

Memòria negra. Ignorada i proscrita pel gran relat històric. Vergonya i temor de les metròpolis, de l’imperi, del sistema. Sovint des de l’Àfrica entenc millor què passa a Europa. Alemanya tampoc no reconeix el genocidi dels pobles herero i nama a Namíbia a principi del segle XX; ni Turquia, el dels armenis.

Durant la Segona Guerra Mundial la majoria dels colons francesos de l’illa es van alinear amb Vichy, el mariscal Pétain i els nazis. Les tropes aliades hi van haver d’intervenir. I van vèncer. Si a Europa s’havia vençut el feixisme, per què a Madagascar no podien fer-ho també i, a més a més, guanyar la independència? Impossible. Les nacions democràtiques de l’imperi capitalista no ho permetrien. Una cosa era la llibertat dels francesos, o dels anglesos, i una altra de ben diferent, de segona categoria, la llibertat dels malgaixos, o dels republicans espanyols.

Què va passar a Madagascar l’any 1947? Hi va haver una revolta independentista popular contra els colons i els administradors francesos. Les societats secretes i els moviments nacionalistes es van aixecar violentament contra els opressors colonials: van cremar finques, van assassinar colons, malgaixos submisos, i van practicar crims rituals. La gent del sud, rebels i lladres de zebús, van sortir dels amagatalls de la sabana i es van rebel·lar contra la injustícia. Amb l’estímul dels bruixots, van sembrar de mort i violència pobles i plantacions. Atzagaies contra fusells. La màgia contra les bales. Els rebels duien matxets, destrals i estaques. I una reivindicació ben nítida: la independència, la llibertat. David contra Goliat. La metròpoli va enviar tropes ben equipades. L’exèrcit colonial francès, amb importants contingents de ‘tiralleurs’ senegalesos, els va massacrar. Alguns historiadors ho qualifiquen de veritable guerra colonial. França, l’imperi, va tenir el primer indici de les lluites per la independència que culminaren el 1960.

Hi ha controvèrsia sobre què va succeir el 1947. Si en parles amb la gent, sorgeix el debat, tot i que encara hi ha poca visibilitat del drama. Algun tímid monument, amb prou feines una data, un any inscrit en un mur, en una roca. Memòria gairebé clandestina, encara. El 2007 es va commemorar el seixantè aniversari de les massacres i intel·lectuals i historiadors malgaixos van trencar el silenci. No hi ha acord sobre les xifres de morts, que oscil·len entre 11.000 i 100.000. Un informe oficial francès del 1949 parlava de 89.000 i alguns historiadors arriben a comptabilitzar-ne 200.000. Polèmica i debat per saber la veritat sobre alguns dels crims colonials més importants del segle XX. Hi ha fosses comunes, assassinats en massa de civils per metrallament, pràctiques genocides, tortures, exili, execucions sumàries, treballs forçats, presó, desterrament. L’any 1951, un factòtum de la Françafrique, François Mitterrand, ministre de la ‘France d’Outre-mer’, va soterrar políticament la revolta amb una frase lapidària: ‘El futur de Madagascar va indefectiblement lligat a la República Francesa.’ I punt.

Una obra commovedora sobre aquella revolució i el drama de la memòria malgaixa és ‘Nur, 1947’ (El Aleph, 2010) de Jean-Luc Raharimanana, fill d’un professor d’història represaliat, ambdós exiliats a França. Raharimanana (Antananarivo, 1967) penetra en les ferides de la història amb una prosa poètica impregnada de màgia, realitat i llegenda, que contrasta amb els fets violents i salvatges que narra. En una altra narració, ‘Les cauchemars de gecko?, explica que el silenci no pot ser oblit, que l’absència de mots no pot ser l’eradicació de la memòria. Per això ell s’ha erigit en traductor del silenci.

Per mitjà d’amics comuns, començo una entrevista amb Jean-Luc per correu electrònic. És una conversa lenta, a ritme malgaix, que potser no tindrà mai fi. De petit, per a ell escriure era com respirar, em confessa. I avui, què representa la literatura en la teva vida: una necessitat, un compromís, una forma de resistència? ‘Existeixo per ser escriptura’, em respon. ‘Penso que, fonamentalment, jo no sóc res més que això, escriptura. M’estimo més dir escriptura que no literatura, perquè mai no he estat res més que això. Tot el meu ésser tendeix cap a l’escriptura. Ara, si tu em dius que és una necessitat, sí que és una necessitat, un compromís, sí, una forma de resistència, forçosament. Però, en realitat, no me les faig, aquestes preguntes, poso en funcionament el meu ésser quan estic en escriptura.’

Memòria i escriptura. Creació d’una identitat, d’una nació. La memòria ancestral dels morts i de la violència transcrita en vida i en literatura. Violència acumulada de segles, latent, continguda, que qualsevol dia, per sorpresa, es pot conjurar, rebentar els murs del visible i arrasar-ho tot, com l’huracà definitiu. En l’art i en la vida.