A Madagascar no hi ha pingüins: la història és un cementiri (capítol 8)

Una vegada hi havia dos reis malgaixos que volien estendre el poder sobre un altre regne. Es van desafiar però no es van enfrontar amb les armes. Tots dos van plantar a terra els seus bastons de comandament. Regnarà aquell que vegi el seu bastó reverdir i florir. Com una planta que no s’hagués mort mai. Com una branca beneïda pels déus. I així va ser. Quan un dels bastons va florir, el propietari es va quedar i l’altre se’n va tornar al seu regne. Ho ha escrit Jean-Luc Raharimanana, que ho remata així: ‘Pot imaginar-se res semblant amb els colonials? Absurd…’

Els malgaixos no sabien realment què era una guerra fins a la Segona Guerra Mundial. L’epicentre va ser la immensa badia turquesa de Diego Suárez (Antsiranana), a la punta nord de Madagascar. És la segona badia més gran del món, després de Rio de Janeiro. Refugi de navegants, pirates i seu d’una base militar francesa fins el 1972. A la ciutat es respira la decadència de l’esplendor colonial i un ambient cosmopolita barreja de malgaixos, comorians, xinesos, àrabs, indis i francesos. Vells edificis del segle XIX, de quan aquí governava el mariscal Joffre, luxe en ruïnes, hotelets, casetes amb jardí i bars freqüentats per navegants des de temps immemorials. Les cambreres d’un bar m’expliquen molt rialleres que fa poc que van venir mariners espanyols a veure el futbol i van fer festa tota la nit. Eren tripulants del Galícia, que patrulla les aigües de l’Índic, el golf d’Aden i la mar Roja, en un operatiu internacional contra la pirateria. Aquí el passat sempre és present.

L’any 1940, quan França va ser ocupada pels nazis, Madagascar va quedar sota control del govern de Vichy. Els submarins japonesos avançaven per l’oceà Índic. L’illa era un objectiu estratègic clau. El 1942, la Royal Navy, provinent de Sud-àfrica, pren Diego Suárez, amb el suport de les forces franceses lliures. Des d’aquí, escometeren l’ocupació de tota l’illa, que va durar sis mesos. Hi van participar portaavions, destructors, submarins, avions, helicòpters, forces d’infanteria i escamots terrestres. També hi van arribar submarins japonesos que van atacar els efectius de la marina britànica ancorats a la gran badia. Hi ha dos cementiris, el francès i l’anglès, que commemoren els morts de la Segona Guerra Mundial. I un petit monument en honor dels japonesos.

Els dos cementiris són nets i endreçats, impecablement. Amb vigilants i jardiners a plena jornada. Els morts viuen infinitament més bé que no pas tots els vius que els envolten. Els anglesos han fet un espai racional i sobri de l’estil d’un memorial nord-americà, amb esteles arrenglerades, entre gespa i floretes. Al fons, presidint, una creu austera, blanca, sense crist. ‘Perpetual resting place of the sailors, soldiers and airmen who are honoured here.’ Els francesos han fet un espai més mediterrani, més sec, amb tombes encalcinades a terra, un àngel gegant i un arc grandiloqüent. ‘A la mémoire glorieuse des enfants de Diego Suárez morts pour la France.’ No ho poden evitar. ‘Honneur a nos morts!’

Passejo entre els morts. Silenci. Als dos cementiris hi ha un detall que se’m clava al cor. El noms. Els aliats: Kahinda Mwita, Alí Chiponda, Kalo Kimungu, Kitsao Nzenga… Els feixistes: Bakary, Ranaivo, Raclavidra, Andriamanantena, Razafianisou… Els morts són gairebé tots africans. La història dels africans és la història de la seva mort. Ni cadàvers, no els deixem lliures.

‘Honneur a nos morts!’ Són els nostres morts perquè els teníem en propietat, però aquella guerra no era la seva guerra. No hi tenien res a veure. Ni van entendre de què es tractava. Eren soldats colonitzats, soldats forçats. Senegalesos i malgaixos van haver de lluitar pels feixistes. Zulus i kenians, pels aliats. Africans matant africans en una guerra d’europeus. Esclaus matant esclaus en una guerra de senyors. Cruel història. Hi va haver malgaixos que van desertar amb les armes. Ja els anava bé que els zulus matessin els seus amos francesos, però no entenien per què ells havien de matar zulus. De treballadors esclaus a les plantacions colonials, a carn de canó en una guerra entre terratinents. Terrible destí. Com el dels republicans espanyols. Després de lluitar i perdre contra el feixisme a Espanya sense l’ajut francès, van haver d’ajudar França a alliberar-la dels nazis. Van vèncer i França els va continuar negant l’ajut. Ells també van ser carn de canó.

Més enllà de la mort, una altra conseqüència de la guerra és l’exili i el desarrelament. Curiosament, aquests dies a Madagascar m’he trobat per atzar diversos francesos orgullosos de ser descendents de republicans espanyols. Van néixer a França, però viuen aquí. Potser és casual, però crida l’atenció. És com si els desarrelats i els seus fills visquessin permanentment en la diàspora. Com si no fossin mai més d’enlloc. I els que es queden? Fins a quin punt arriben a considerar-se d’allà on els seus avantpassats van haver de fugir per salvar la vida?

Sigui com sigui, de tornada, en fer escala a París, m’he acostat fins a la casa de la vila per veure la placa del ‘Jardin des combattants de La Nueve’, en homenatge als republicans espanyols de la Divisió Leclerc, els primers d’entrar a la capital francesa per alliberar-la, l’any 1944. Com que van arribar amb els seus carros de combat fins a l’ajuntament, la batllessa Anne Hidalgo ha volgut dedicar-los el jardí sud. Em revolta que a la placa també es faci menció de l’enemic, els reis d’Espanya, per haver fet d’estaquirot a la inauguració. És un insult a la memòria dels combatents republicans. I no s’acaba aquí. La postmodernitat ens ha fet imbècils a tots plegats. Quan entro al jardí, gran sorpresa! Entre arbres i parterres florits, hi ha un ‘Poulailler pour París’. Un immens galliner urbà ecològic amb rètols d’ensucrada pedagogia activa: ‘C’est un espace dont elles ont besoin pour se “dégourdir les pattes”, où elles grattent et picorent pour se nourrir, se nettoient en se roulant dans la terre pour entretenir leur plumes, et se débarrasser des parasites’. O ‘Elle pond de 150 a 250 œufs par an!’. Insuperable.

Per una vegada s’ha d’agrair que l’homenatge hagi arribat setanta anys tard, quan gairebé tots els combatents són morts. Almenys s’han estalviat la humiliació.