A Madagascar no hi ha pingüins: la ciutat dels mil guerrers (capítol 1)

Antigament devia ser una llum, una remor, una silueta en l’horitzó. Avui, superada la kafkiana i somnolenta burocràcia policíaca, les primeres impressions d’un país te les dóna l’olor de l’aire i el caràcter del taxista. Surto de l’aeroport. Una vegada més, constato l’evidència: tothom és negre. Es respira un aire calent, flaire de foc de llenya, dolça, perfumada. Un excés de zel en el regateig em confina a l’interior del darrer taxi de la cua: un atrotinat 2CV que s’aguanta amb filferros i pegats de cinta aïllant multicolor. El xofer, sec com una branca de fonoll, carregat de tics facials, és tot energia i gentilesa. Arrenca la tartana amb un estrèpit fenomenal i en cinc minuts s’atura en una benzineria. Em demana un avançament per a la benzina. N’hi posa una mica al dipòsit i omple una ampolla de plàstic que durarà tot el viatge saltironejant perillosament entre les cames. O el dipòsit perd o té por què l’hi buidin. Enfila la carretera a sotragades. Quan agafa una certa velocitat es tira enrere, agafa el volant amb una sola mà, treu el colze per la finestreta i fa cara de professional, com si fos el xofer d’un ministre. Dignitat malgaixa.

Travessem precioses extensions d’arrossars d’un verd llampant. Fa pensar en el Vietnam. Els homes transiten per l’aigua i el fang; les dones fan bugada a les vores dels canals i estenen la roba damunt la terra vermella, al sol. Festival de colors. Nens i ànecs es banyen. Gossos que dormen. Davant nostre, entre muntanyes, Antananarivo, capital de Madagascar, la ciutat dels mil guerrers, potent i misteriosa. És el cor de l’illa roja, la quarta més gran del món, d’una extensió gairebé com França, un món més enllà del continent negre, en plena ruta de les Índies Orientals. Cases de maons d’argila, teules vermelles, balcons de pedra i galeries obertes. Com a les muntanyes de l’Amèrica Llatina o de la vella Europa. No sembla l’Àfrica. Fum dels focs de la llar. Cremen carbó, troncs, bardisses, i allà lluny, a l’horitzó, les herbes seques de les grans planures perquè rebrotin i pasturin els grans ramats de zebús.

La història és gravada als rostres de la gent. Dels trets indonesis i xinesos als africans bantus, passant per hindis o paquistanesos, hi ha una barreja ètnica pòsit dels segles i la violència de la història. Per l’oceà van arribar navegants indonesis i àrabs, descobridors portuguesos, mariners i comerciants holandesos, francesos, escocesos, negrers, pirates, corsaris, militars, missioners. Tribus, regnes, guerres, esclavatge, colonització, independència, neocolonització, ‘françafrique’. Sempre l’explotació, la submissió, la corrupció. El pas del temps ha anat refermant una societat feudal, de castes, disfressada de colònia o de falsa república democràtica.

Quedem atrapats en un fenomenal embús. ‘Quelle nouvelle!, monsieur’, anuncia el taxista, resignat, i atura el motor per estalviar. El trànsit és infernal, els tubs d’escapament vomiten unes fumarades negres que empastifen els pulmons. Paciència. ‘Vosaltres heu inventat el rellotge. Nosaltres hem inventat el temps’, riu el xofer. Als voltants de la ciutat, la misèria impressiona: captaires mig despullats, esparracats, bruts, nenes amb criatures a coll demanen una moneda amb una mirada dura, amenaçadora. ‘No us en fieu, diu el taxista. N’hi ha que lloguen el nadó per pidolar. Ah! I la nit és perillosa. No hi ha llum. Quan es fa fosc, val més tancar-se a casa. No se sap mai. Hi ha molta gent que no té res. Ni res a perdre.’ Als contenidors de les escombraries, rovellats, sempre hi ha dues persones o tres ficades dins, espectres, zombis, vells, nens, barallant-se per una bossa de plàstic, un ferro, o vés a saber que. Poca cosa aprofitable hi pot haver a les escombraries dels ‘bidonvilles’ africans. L’escena es repeteix a cada contenidor.

Travessem un mercat. Parades de carn de zebú, vermella, suculenta. Fetges sagnants, caps, cors, budells, peülles. Peixos fumats. Muntanyes d’espècies de colors: pebre, clau, vainilla, cúrcuma, safrà, gingebre, coriandre, encens, sabons naturals. Sacs i sacs d’arròs. Les venedores duen màscares d’argila seca a la cara. Semblen mòmies. Ampolles de vidre de colors inclassificables. És el rom local. Amb vainilla, gingebre, pebre, banana. Carrets de gelats decorats amb dibuixets de coloraines. Verdures. Bunyols. Mandarines gegants. Unes bèsties com rates gegants. Ocells exòtics en gàbies de les mil i una nits. Un home passeja un gat en un cistell. L’ha capturat per jugar-hi o per menjar-se’l? Una rotllana de curiosos entorn d’uns malabaristes. Grups de nens del carrer, abandonats, salvatges. Fan cara de vell. Gran anunci. ‘Assia Massage’. Foto d’una noieta oriental. ‘Massage: 15.000 Ar. Extérieur: 30.000 Ar. Ouvert tous les jours. Grand salon. 18 à 21 ans.’ Al canvi, entre 4 i 8 euros.

Prenem els carrers enfilats del centre. Hi ha restaurants, hostalets, joieries  hindús, venedors ambulants de cafè, de mòbils, d’endolls, de paper higiènic, escombres, maduixes gegants, pedres semiprecioses, manats de vainilla, teles brodades, sedes, i més captaires. No costa d’imaginar un passat gloriós, aristocràtic, de palauets i xalets amb jardí. ‘Sap què? En el fons, estàvem millor en els temps colonials. Llavors, els francesos vivien aquí i es trobaven obligats a gastar una part del que guanyaven a mantenir els carrers, les cases, l’enllumenat. Ara, tot està fet un desastre. Els diners marxen fora del país, i els que es queden van a la butxaca i als negocis dels nostres polítics. Tot és corrupció. Quelle nouvelle, monsieur!’

Cremant l’embragatge a fons, arriba a coronar l’estret carreró de pedres de l’hotel. Violenta estrebada del fre de mà. Raaaac! Acceleració instantània dels seus tics facials. Tremolor entusiasta de totes les martingales de llauna que apuntalen aquesta ruïna amb rodes. Plof. Silenci. ‘Voilà!’, crida el taxista, feliç i satisfet. Riem de gust. Com amics de tota la vida. La inèrcia de la frenada em retorna, no sé per què, les paraules de J. M. G. Le Clézio, ‘L’Africà’, que llegia a l’avió: ‘Me’n recordo de tot el que vaig rebre quan vaig arribar per primera vegada a l’Àfrica: una llibertat tan intensa que em cremava, m’embriagava i en gaudia fins al dolor.’