A Madagascar no hi ha pingüins: ballant amb els morts (capítol 5)

‘M’encanta pensar que un dels meus avantpassats, fa cinquanta milions d’anys, era una petita criatura que vivia als arbres no tan diferent dels lèmurs actuals. M’encanten la seva espurnejant vitalitat i naturalesa curiosa’, va escriure el neuròleg i escriptor Oliver Sacks, setmanes abans de morir-se. És curiós que un home que havia reflexionat tant sobre el cervell humà i les percepcions de la realitat s’enamorés dels lèmurs els últims dies de la seva vida. El 90% dels lèmurs que hi ha al món viuen a Madagascar. N’hi ha cent espècies diferents. Un univers. Són simpàtics i inquietants. Alguns xisclen i caminen com éssers humans. Segons l’etimologia llatina, són les ànimes errants dels morts. I això, a Madagascar, no és poesia. Els avantpassats són presents tothora en el món dels vius. Fan d’intermediaris amb el món supraterrenal.

Hi ha llocs tabú que no es poden trepitjar perquè són habitats per esperits. Es fan sacrificis de zebús, i els seus cranis decoren les tombes. El més ric és el que té més cranis i cornamentes. Sovint les tombes dels avantpassats són millors i més confortables que les cases dels seus descendents. ‘Cal enterrar els morts de manera que mai no es puguin lamentar’, diu el proverbi. A l’oest, els sakalaves, impregnats de les tradicions africanes que van travessar el canal de Moçambic, construeixen monuments funeraris amb grans esteles esculpides, algunes amb escenes eròtiques que són tabú a la vida quotidiana. Hi ha rituals de purificació amb aigua per a espantar els mals esperits. Àngels guardians, dones d’aigua, gnoms i dimonis. Éssers fantàstics que pul·lulen pel món real, entre lèmurs, baobabs, rius vermells, mars maragda i les al·lucinacions càrstiques dels tsingys. Madagascar és màgia.

A l’illa Aux Nattes, minúscula illeta al sud de l’illa de Sainte-Marie, s’hi arriba amb piragua. El cementiri és a la platja, mig ocult entre els troncs i les gegantines arrels dels arbres que cada dia cobreix la marea. A la nit, amb lluna plena, el mar banya les primeres tombes. El camp sagrat sembla un paisatge després de la tempesta. Hi ha tombes obertes, creus enderrocades, làpides esbotzades, esquinçalls de roba, i flors, entre roques esquerdades. Un racó que hauria de ser tètric però que s’ha fusionat de tal manera amb la bellesa natural que corprèn de misteri. El dissabte arriben tot de piragües plenes de gent mudada. Elles amb teles precioses, ells amb pantalons emmidonats. Avancen cap al cementiri, solemnes, i es perden platja enllà, entre els arbres. Sentim música, càntics, i frases incomprensibles.

‘Fan la “famadihana”, o el “retournement” del mort’, m’informa un ex-gendarme francès monitor de submarinisme, amb qui converso sovint. ‘És un segon enterrament. Ve tota la família. Els acompanya tot el poble. Treuen el cos de la tomba, li canvien els vestits, l’abracen, li canten, es prenen uns vasos de rom en honor seu i, en acabat, el traslladen a la sepultura familiar. Aquí la mort és una festa.’ Què deia la colonització francesa d’aquestes pràctiques?, pregunto. ‘Abans els cossos es podrien esperant el funeral, i era un focus de malalties. L’administració colonial va obligar que un metge certifiqués la defunció i que se soterrés el cadàver en vint-i-quatre hores. No sé si és per això que, anys després, els desenterren per fer la cerimònia important amb tota la família. No ho sé. Són les seves supersticions.’

Recordo una cerimònia d’enterrament a Kumasi, Ghana, que vaig presenciar fa molts anys. Allà, la funerària congela els morts durant mesos perquè la família tingui temps de reunir-se, recaptar els diners i celebrar el funeral com Déu mana. Són tres dies, amb música en directe, banquets populars, ball i alcohol. ‘Quan van venir els blancs –m’explicava un vell–, van portar dues coses que van modificar els nostres costums. La Bíblia i la nevera. La Bíblia ens va ensenyar a pregar només a un déu. La nevera ens va permetre de conservar els morts per poder organitzar bé els seus funerals. Abans conservàvem el cos a casa, introduint-li per la boca una barreja de llimona i calç perquè aguantés els dies que calia per reunir la família.’

Les comunitats malgaixes celebren festivament el matrimoni, la circumcisió, que dies després podré conèixer en terra Anatakarana, al nord del país, i la “famadihana” o el “retournement” del mort. El significat d’aquesta cerimònia malgaixa m’intriga durant dies, en parlo amb la gent, llegeixo tot allò que trobo. Els malgaixos celebren dos enterraments. L’habitual, en una tomba provisional que, al cap d’uns anys, es torna a obrir per fer una festa i fer l’enterrament definitiu en la tomba familiar. Per què? Creuen que l’esperit del mort es reuneix amb els ancestres quan el cos ja s’ha descompost. Aleshores el desenterren, li canvien la roba que fa de mortalla, el perfumen, li demostren de nou la seva estima i, net i polit, l’enterren en la tomba familiar amb els avantpassats. És l’últim pas de la vida a la mort. Fan feliç el mort i l’ànima s’allibera del cos per incorporar-se a l’univers dels morts.

Ja han acabat la cerimònia. La família es retira del cementiri. De dos en dos, van sorgint entre els arbres. Desfilen parsimoniosament cap a les piragües. ‘Tornen al poble, em diu el gendarme. Allà mataran un zebú, se’l cruspiran entre tots els convidats, beuran, ballaran, s’engataran… Faran festa tot el dia. Jo ja ho tinc dit als meus fills. Em vull morir aquí i que m’enterrin segons els seus costums’, em confessa, solemne. Per uns instants, m’imagino la festa. La canalla de la platja traient la seva mòmia de la tomba, canviant-li l’uniforme de policia, o de submarinista, ballant amb el seu esquelet, amb gorra i peus d’ànec, convidant-lo a pastís i emborratxant-se com uns pirates folls.

Faran una gran festa a la seva platja pel cadàver del vell ‘vazaha’, mentre els seus germans moren intentant travessar la Mediterrània per arribar a les nostres. Enguany, dels 3.500 morts provant d’arribar a les platges d’Europa, 700 eren nens.