A Madagascar no hi ha pingüins: bandits i assaltadors de camins (capítol 7)

Prenc un taxi col·lectiu cap a Morondava a la costa oest, centre del regne sakalava, terra dels grans baobabs. Són quinze hores de viatge. Travessem planures infinites, àrides, mig desèrtiques. Hi ha focs que cremen grans extensions de terreny. Des de ben antic es fa per regenerar les pastures pels grans ramats de zebús. Amb els anys, aquesta pràctica indiscriminada i abusiva ha estat nefasta. Bona part del centre i del sud és gairebé desèrtic. També s’hi suma la inevitable depredació humana, la tala d’arbres i arbustos per fer llenya i carbó, indispensable per cuinar i escalfar-se. La terra es mor. Fa un sol que rebenta les pedres. De tant en tant, passem per ponts que creuen immensos rius vermellosos. Hi ha famílies que viatgen en carretes de zebús, dones que fan la bugada, nens que es banyen i petits grups de gent que garbellen sorra i piquen pedra. Són cercadors d ‘or. Sembla una peli del far west. De fet, els joves cineastes malgaixos ja estan recreant el gènere en films de bandits que es roden en aquests paratges. Són històries verídiques, del Madagascar rural i violent d’avui.

Fa estona que ens creuem amb parelles d’homes armats. Fusells de caça i algun kalàixnikov. Avancen desordenadament, desplegats, uns aquí, d’altres allà, en la mateixa direcció. Caminen com desvagats, alguns duen xancletes, gorres de beisbol i samarretes. Els passatgers els observen atentament. Silenci.’O són bandits o són caçadors de bandits’, diu el xòfer, que sembla no tenir-les totes. En el proper poble, un grup de joves que corren descalços ens depassa a tota velocitat. Duen pals, matxets, destrals i barres de ferro. ‘Què passa?’, pregunta el xòfer a les dones del mercat. ‘Han vist els lladres de zebús, el dahalo, i van corrent a perseguir-los!’. Per sort encara és de dia i ja som a tocar de Morondava. Viatjar per l’oest i el sud és perillós. Hi ha molts assaltadors de camins. Posen troncs a la carretera. Obliguen a parar i saquegen tothom. De vegades, hi ha ferits i morts. No cal dir que els blancs som un peça molt cobejada. A les nits, s’organitzen caravanes de vuit o deu taxis col·lectius que viatgen amb protecció militar. Hi ha zones roges, regions al marge de la llei on és millor ni acostar-s’hi.

No hi ha llei ni ordre reconeixible per nosaltres, els blancs. Hi ha un ordre ancestral, salvatge, impossible d’ensinistrar. Als blancs ens fa por, no el sabem percebre, en desconeixem les regles, no el podem controlar.

Robar zebús era una antiga pràctica lligada als rites de pas de la infantesa a la maduresa i al matrimoni. El pretendent havia de robar un o dos zebús per oferir-los al seu futur sogre. Cap al segle XIX, els lladres de zebús, els dahalo, van esdevenir bandes rebels consolidades contra la repressió dels regnats dels Imerina, que els sotmetien a treballs forçats i practicaven el tràfic d’esclaus. Actualment, els dahalo han passat d’actuar en grups de cinc o sis a fer-ho en bandes d’uns trenta homes ben armats i organitzats. Són seminòmades, actuen de nit i tenen amagatalls inaccessibles. Són un perill creixent per les forces de l’ordre i la població civil. Cremen cases i poblats, roben, saquegen i maten. Fa pocs dies, a Betroka, al sud profund, en una batalla entre uns cent dahalos i membres dels grups de defensa popular hi ha hagut divuit morts, entre ells, un capità de la gendarmeria. L’acció guerrillera ha durat una hora. Poca broma. Els gendarmes, alertats, han intervingut, i un helicòpter de l’exèrcit ha fet un raid aeri llençant granades que, finalment, ha forçat la retirada dels bandits, abandonant tots els zebús robats.

Es diu que els rebels tenen connexions amb grans propietaris que els compren els zebús robats per a l’exportació, i que compten amb al col·laboració de gendarmes i militars corruptes i alts càrrecs de l’estat. Sovint les bandes de dahalo, armats i en ple dia, condueixen grans ramats, durant setmanes, a través de diverses províncies, fins als ports de la costa per embarcar-los. Operacions que sense un vistiplau o la vista grossa oficial serien impossibles. També comencen a anar ben armats, la qual cosa fa sospitar que poden tenir lligams amb màfies internacionals del crim organitzat. El govern sovint sol emprar un llenguatge de guerra contra ells, i hi ha enviat efectius militars diverses vegades.

L’operació militar que el govern ha endegat aquest any, s’anomena ‘Fahalemana 2015′ i afecta onze de les vint-i-dos regions del país. S’han produït seriosos enfrontaments armats i denúncies d’abusos militars, tortures, execucions sumàries i homicidis, que han arribat fins al relator de Drets Humans de l’ONU a Madagascar. El govern, que ha qualificat el problema d’afer d’estat, s’ha vist obligat a assegurar la transparència de l’operatiu militar fent intervenir diversos ministres en la coordinació de les operacions. La violència desfermada i les demandes de venjança per part de les forces armades han anat creixent des que a finals d’agost van morir vuit militars. Com a mostra, les paraules, del primer ministre Jean Ravelonarivo, desplaçat al lloc de la batalla: ‘Els perseguirem i caçarem implacablement. Els qui van perpetrar aquests actes ho pagaran molt car’. Western en estat pur.

Hi ha controvèrsia a les altes esferes. Algun alt comandament militar qualifica els dahalo d’enemics de la nació i demana que s’adopti la llei que legalitza l’ús d’armes letals contra els bandits. D’altres, han reaccionat demanant calma: ‘No estem en una situació de guerra. Els dahalo no són el tipus d’enemics sobre els quals cal disparar a primer cop d’ull. Només és lícit fer-ho quan ells obrin foc’, ha declarat un general. El sud de Madagascar és un polvorí que cada any té més protagonisme com a factor de desestabilització del país. També podria ser que aquest sigui l’objectiu de les forces a l’ombra que instiguen l’activitat dels rebels.

Escric aquestes notes de tornada, a Antisarabé, ciutat d’aigües termals, entre muntanyes i volcans. Acaba d’esclatar una tempesta impressionant. S’ha anat la llum. El cel és negre, sembla a punt de rebentar. Surto al balcó. Plou brutalment. Llamps i trons. El carrer és buit. Intransitable. Només circulen els pousse-pousse, calesses taxi a tracció humana. La versió malgaix dels rikshaws xinesos. Els conductors corren amunt i avall, carretejant gent cap a casa. Són prims com filferros. Es tapen amb plàstics i impermeables atrotinats. Van descalços. Semblen cavalls humans. La tempesta els aporta la feina que no han tingut en tot el dia.